Diumenge 6 de durant l'any. Any A.

EVANGELI. (Mateu 5,17-37).

Nota.
En blau, allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«No us penseu que jo vinc a desautoritzar

els llibres de la Llei i dels Profetes.

No vinc a desautoritzar-los sinó a completar-los.

Us ho dic amb tota veritat:

Mentre durin el cel i la terra,

no passarà per alt ni la lletra més menuda,

ni el tret més insignificant dels llibres de la Llei.

Tot es complirà.

Per tant,

aquell que deixi de complir

un dels manaments més petits,

i ensenyi els altres a fer el mateix,

serà tingut pel més petit en el Regne del cel;

però aquell que els compleixi

i ensenyi a fer-ho,

serà tingut per gran en el Regne del cel.

Jo us dic que si no sou més justos

del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus,

no entrareu pas al Regne del cel.

»Ja sabeu que als antics els van manar:

“No matis”,

i tothom que mati, serà reu davant el tribunal.

Doncs jo us dic:

El qui s’enfadi amb el seu germà,

serà reu davant el tribunal.

El qui digui al seu germà una paraula de menyspreu,

serà reu davant el Sanedrí,

i el qui l’insulti, acabarà al foc de l’infern.

Per això, ni que et trobis ja a l’altar,

a punt de presentar l’ofrena,

si allà et recordes

que un teu germà té alguna cosa contra tu,

deixa allà mateix la teva ofrena,

i vés primer a fer les paus amb ell.

Ja tornaràs després, a presentar la teva ofrena.

Si algú et portar al jutjat,

mentre hi aneu, enteneu-vos de seguida,

abans no et posi en mans del jutge,

i el jutge en mans dels guardes,

i et tanquin a la presó.

T’ho dic amb tota veritat:

Un cop allà, no en sortiries

que no haguessis pagat fins l’últim cèntim.

»Ja sabeu que està manat: “No cometis adulteri.”

Doncs jo us dic:

Tothom que mira una dona amb mal desig,

en el fons del cor ja ha comès adulteri.

Per això,

si el teu ull dret et fa caure en pecat,

arrenca-te’l i llença’l;

val més que es perdi un dels teus membres,

i que no sigui llençat a l’infern tot el teu cos.

I si la teva mà dreta et fa caure en pecat,

talla-te-la i llença-la;

val més que es perdi un dels teus membres,

i que no sigui llençat a l’infern tot el teu cos.

»També està manat:

“Si algú es divorcia de la seva dona,

que li doni un document on consti el divorci.”

Doncs jo us dic:

Tothom qui es divorcia de la seva dona,

fora del cas d’una unió il·legal,

en fa una adúltera,

i el qui es casa amb una repudiada, comet adulteri.

»També sabeu que als antics els van manar:

“No trenquis els juraments.”

I també:

“Compleix tot allò que has jurat en nom del Senyor.”

Doncs jo et dic: No juris mai:

ni pel cel, que és el tron de Déu,

ni per la terra, que és l’escambell dels seus peus,

ni per Jerusalem, que és la ciutat del gran Rei,

ni pel teu cap,

ja que tu no pots ni fer tornar blanc o negre un sol cabell.

Digueu senzillament sí quan és sí,

i no quan és no.

Tot allò que dieu de més, ve del Maligne.»

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Aquest llarg evangeli que hem llegit consta de dues parts que, en la meva opinió, són contradictòries, perquè primer dius que cal respectar la Llei fins en els detalls més petits, però després tu mateix ho canvies tot, contraposant allò que diu la Llei amb allò que dius tu.
¿En què quedem: s'ha de complir la Llei tal com està escrita o s'ha de canviar?

Fid'ho
Interpretes malament la paraula-clau d’aquest relat: "completar". Jo no vinc ni a canviar ni a desautoritzar la Llei sinó a completar-la. El valor de la Llei no està en si mateixa sinó en que serveix per impulsar l'Home cap a la seva adultesa. Amb la Llei passa com amb l’escola: els nens no són portats a l'escola per quedar-s'hi sinó perquè els ajudi a créixer i fer-se adults. Un cop adults, la Llei queda "completada" en ells.

Evy
Però tu simplement canvies les normes de l'escola per unes altres encara més exigents!

Fid'ho
El canvi no està en les normes sinó en les persones.
Mentre el fill és petit, rep normes i lleis per ajudar-lo a créixer. Un cop arribat a la maduresa, ell mateix ja és capaç de donar-se aquelles "normes" que la generositat li suggereix. Les primeres tenien la funció de fer-li possible la Llibertat. Quan arriba i accepta la Llibertat, la mateixa Llibertat esdevé l'única "norma". La fidelitat a aquesta nova “norma” ja no ve de la "submissió a la Llei" sinó de la "generositat del cor".

Evy
Així, tal com et deia, la Llibertat és més exigent que l'Obediència.

Fid'ho
I tu m'ho dius?!
¿A tu, què et resulta "més exigent": les ordres del teu director, a la feina, o les normes que "t'imposen" la teva llibertat i el teu amor a la dona i als fills?
I tanmateix, què et fa més feliç?

Evy
...
Començo a entendre la teva proposta!...
La Llei diu: No mataràs. O també: Respecta els drets dels altres.
En canvi l’Amor, des de la Llibertat, em diu: No facis res que trenqui la comunió. O: Fes tot allò que és plaent a l'altre. O també: Dedica-li tota la teva vida.
És cert: l’Amor és molt més exigent que la Llei. Però l’Amor és Vida.
La Llei dona, des de fora, normes necessàries per fer societat. Però per fer comunió són indispensables "normes" inspirades per l'Amor des de la Llibertat.

Però em queda una pregunta: què passa si algú no fa el pas de les "normes de la societat" a la "vivència de la comunió"?

Fid'ho
Què passa si un nen "no creix"?
De vegades el creixement no es veu perquè, incorporats a una comunitat, el creixement es fa d’una manera sincronitzada.
Però també hi ha casos en què no hi ha creixement perquè el nen no vol créixer. Per a aquests casos no et puc donar cap resposta perquè “jo he vingut” per als qui volen créixer.

Diumenge V de durant l'any A.

EVANGELI. (Mateu 5,13-16).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«Vosaltres sou la sal de la terra.

Si la sal ha perdut el gust,

amb què la tornarien salada?

No serà bona per a res.

La llençaran al carrer i que la gent la trepitgi.

»Vosaltres sou la llum del món.

Un poble dalt d’una muntanya no es pot amagar.

Tampoc, quan algú encén un llum,

no el posa sota una mesura, sinó en un lloc alt,

i fa llum a tots els qui són a casa.

Igualment ha de resplendir la vostra llum

davant la gent.

Llavors, en veure el bé que heu obrat,

glorificaran el vostre Pare del cel.»

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Perdona, Fid'ho: però aquestes paraules teves em semblen molt pretensioses. Què vol dir que els cristians són la llum del món?! ¿Tota la resta som tenebra?

Fid'ho
És veritat que alguns deixebles meus s'han constituït en una "nova religió" que, a sobre, pretén ser l'única vertadera. Però jo aquí no parlo dels fidels d'una determinada religió sinó dels practicants d'humanitat. No descuidis que sóc el fill de l'home. Per això, "deixebles meus" ho són tots els humans que generen humanitat, siguin de la religió que siguin, o sense religió.

Evy
Però, ¿no et sembla una pretensió exagerada que algú es consideri “la llum del món"?

Fid'ho
Els humans tenim ulls. És a dir: tenim la capacitat de veure el món: la seva evolució, els seus horitzons, les seves limitacions, les seves possibilitats, les seves ombres,... Però normalment el món és vist només o sobretot a través dels “filtres” que posen (i imposen) els poderosos de torn. Fins i tot sovint la visió del món que doneu els mitjans de comunicació és tan parcial i deformada que deixa a molts sense il·lusió i sense esperança. Pensa, per exemple, en el gran protagonisme que hi tenen els esportistes, les intrigues dels polítics, les extravagàncies dels famosos, la petulància dels savis,... ¿Creus realment que permeten "veure" el món real?
Per veure el món real cal mirar l’home real; i sobretot els qui pateixen.
Qui em segueix a mi, obté la capacitat de millorar la seva visió.
Sí: jo, l’Home, invito els Humans a sentir-se cridats a "fer món" i a denunciar els ídols que deshumanitzen; a sentir-se cridats a fer prendre consciència de la realitat, i a desvetllar l'esperança. És el que vull dir quan els anomeno la llum del món.

Evy
¿I cal que siguin o es diguin "cristians"?

Fid'ho
Cal que siguin "humans", i facin humanitat.
Però, compte! Perquè també tots els grans i petits dictadors es presenten dient que "fan humanitat".
La diferència entre ells i jo és que ells pretenen fer la “seva” humanitat situant-se per damunt dels altres. Fan ús de la força i del domini –i, si poden, fan ús de la Llei− per imposar la seva forma d'humanitat.
En canvi jo sóc el "fill de l'home".
Home entre els homes, estimulo una humanització que es genera des de dintre, per via de comunió, de diàleg, de servei mutu. Sense mestres que imposin les seves idees, sense líders que manipulin ningú. Només amb germanor. Sense cap altre "pare" que aquell que és Pare de tots.

Evy
¿Vols dir que no ets un somiatruites?

Fid'ho
Et descuides d'una cosa: tot comença amb un projecte amorós de Déu. Per això els Humans, nascuts d'aquest projecte, estimem més la fraternitat que la dictadura; estimem més la llibertat que la por; la generositat que l'egoisme; la bondat que la malícia; la solidaritat que la competitivitat; l'amor que l’odi...

Evy
Doncs, no ho sembla!!! Hi ha molt de mal en el nostre món!

Fid'ho
Ben cert. Hi ha tant de mal que, sense la "sal" de tantíssimes persones, el món estaria ja del tot corromput, i s'hauria autodestruït.
De fet, l’abundància de mal que hi ha al nostre món ens indica que encara estem lluny de l’objectiu final de la nostra Història.

Evy
No sé...
A vegades pensava que les Democràcies substituirien les Dictadures. Però ara estem presenciant la gran corrupció també de les Democràcies. I descobrim que les Democràcies corrompudes són pitjors que les Dictadures perquè tenen "l'excusa" de poder dir que actuen "en nom del Poble".
En realitat, més o menys, estem com estàvem en plena Dictadura.

Fid'ho
Les Democràcies poden ser un pas endavant; però no són l'últim.
Ni els polítics, ni els científics, ni els grans líders religiosos, ni els rics, ni els poderosos,... són els que mantenen aquest nostre món, sinó la immensa multitud de dones i homes, sovint anònims, que viuen "fent humanitat".
Sovint amb defectes i limitacions; potser sentint-se ells mateixos dèbils i ignorants. Però són ells els qui estan realment connectats a la vida humana i la sostenen.  
Aquests són realment els “meus deixebles”; aquests són la llum i la sal del món.

Presentació de Jesús al temple

Quan el 4rt. diumenge cau en el 2 de febrer, té preferència
la festa de la Presentació de Jesús al temple.

EVANGELI. (Lluc 2,22-40).

Passats els dies que manava la Llei de Moisès

referent a la purificació,

els pares de Jesús el portaren a Jerusalem

per presentar-lo al Senyor,

complint el que prescriu la Llei,

que tot noi fill primer sigui consagrat al Senyor.

També havien d’oferir en sacrifici

«un parell de tórtores o dos colomins»,

com diu la Llei del Senyor.

Hi havia llavors a Jerusalem

un home que es deia Simeó.

Era un home just i pietós,

que esperava l’hora en què Israel seria consolat,

i tenia en ell l’Esperit Sant.

En una revelació,

l’Esperit Sant li havia promès

que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor.

Anà, doncs, al temple, guiat per l’Esperit Sant,

i quan els pares entraven amb el nen Jesús,

per complir en ell el que era costum segons la Llei,

Simeó el prengué en braços

i beneí Déu dient:

«Ara, Senyor,

deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau,

com li havíeu promès.

Els meus ulls han vist el Salvador

que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles;

llum que es reveli a les nacions,

glòria d'Israel, el vostre poble.»

El seu pare i la seva mare estaven meravellats

d’això que es deia d’ell.
Simeó va beneir-los

i digué a Maria, la seva mare:

«Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel

i molts d’altres s’alcin;

serà una senyera combatuda,

i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima;

així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts.»

Hi havia també una profetessa,

Anna, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser.

Era d’edat molt avançada:

havia viscut set anys amb el seu marit,

però havia quedat vídua fins aleshores,

als vuitanta-quatre anys.

Mai no es movia del temple,

dedicada nit i dia al culte de Déu

amb dejunis i oracions.

Ella, doncs, que es trobava allà a la mateixa hora,

donava gràcies a Déu

i parlava del nen a tots els qui esperaven

el temps en què Jerusalem seria redimida.

I quan hagueren complert tot el que ordenava la Llei del Senyor,

se’n tornaren a Galilea,

al seu poble de Natzaret.

El noi creixia i es feia fort,

era entenimentat

i Déu li havia donat el seu favor.

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Sorprenen les paraules de Simeó quan, parlant de tu, diu que seràs motiu que molts caiguin a Israel i molts d’altres s’alcin. No puc imaginar que tu, el Fill de l'home, puguis ser motiu que molts caiguin. ¿No es diu en el mateix relat que ets llum per a tothom?!

Fid'ho
És el risc de la llibertat! La llum és indispensable per a qui vol fer el bé, però la llibertat li permet fer el mal. Qui vol fer el mal busca la foscor; i odia la llum.

Evy
Jo penso que, directament, ningú no vol fer el mal. Qui fa un mal és perquè, d'alguna manera, hi troba algun bé.

Fid'ho
Les coses no són tan simples! Cada home sura en un mar d'idees, valors, mentalitat, religió, costums, lleis, pressupòsits, interessos,... que el mouen a ser o actuar d'una determinada manera. Però, quan ens trobem davant una persona concreta, tot això queda en quarantena. I és aquí que ens la juguem! Qui prefereix la persona a qualsevol altra cosa, bona o dolenta, actua amb justícia. Qui menysprea la persona −per insignificant que sembli− donant preferència a les seves coses, bones o dolentes, és injust. La trobada amb les persones reals i concretes es converteix en l'ocasió per fer el bé o el mal.

Evy
¿És per això que tu, fill de l'home, ets una "senyera", i "senyera combatuda", com diu el bell Simeó?

Fid'ho
Quan algú es fa present davant nostre, la seva presència és com una espasa que ens travessa, i posa de manifest els nostres autèntics sentiments.

Evy
És possible canviar els sentiments?

Fid'ho
Evidentment que sí! Pensa que els humans estem "dissenyats" per estimar. Davant els altres, sobretot davant dels qui pateixen, sentim constantment la crida de l'amor; i podem seguir-la. Igualment, quan es menysprea algú, se sent la veu del remordiment: què n'has fet del teu germà? És una invitació a convertir-se. Fer-ho o no, és una decisió de cadascú.

Evy
¿N'hi ha que no es converteixen?

Fid'ho
Evy! Aquesta pregunta és només una curiositat de periodista!...
Però et diré una cosa: com a Fill de l'home la meva feina és invitar tothom a la conversió, respectant la llibertat. Cada ésser humà només s'humanitza fent Humanitat.

Evy
Els Dictadors també volen “fer la Humanita”t...

Fid'ho
No pas des de l'home sinó des dels seus gustos, prejudicis o ànsies de Poder. En realitat, només  utilitzen els humans, però no fan Humanitat. Ells fan Imperis.

Evy
¿El Regne de Déu que tu prediques, no és també un Imperi?

Fid'ho
Cal vigilar! La temptació de fer-ne un imperi no desapareix mai del tot! Cal estar molts atents per no caure en la temptació! A pesar d'això, n'hi ha que hi cauen, fins i tot entre els que es consideren deixebles meus!

Diumenge IV de durant l'any. Any A.

EVANGELI. (Mateu 5,1-12).

En aquell temps,

en veure Jesús les multituds,

pujà a la muntanya,

s’assegué

i els deixebles se li acostaren.

Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:

«Feliços els pobres en l’esperit:

el Regne del cel és per a ells.

Feliços els qui estan de dol:

vindrà el dia que seran consolats.

Feliços els humils:

són ells els qui posseiran el país.

Feliços els qui tenen fam i set de ser justos:

vindrà el dia que seran saciats.

Feliços els compassius:

Déu els compadirà.

Feliços els nets de cor:

són ells els qui veuran Déu.

Feliços els qui posen pau:

Déu els reconeixerà com a fills.

Feliços els perseguits pel fet de ser justos:

el Regne del cel és per a ells.

Feliços vosaltres

quan, per causa meva, us ofendran,

us perseguiran

i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies:

alegreu-vos-en i feu festa,

perquè la vostra recompensa és gran en el cel

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Les Benaurances!
És cèlebre, aquest text! Per la seva estructura literària, ja es veu que l'evangelista Mateu en fa el text fonamental del Regne del cel.
Però, t'he de ser sincer: aquestes Benaurances, jo no les entenc. Són massa contradictòries. A més: és molt fàcil prometre coses per a un futur que no sabem quan vindrà. A mi, aquestes Benaurances em fan pensar en els discursos populistes que fan tants polítics perquè la gent els voti.
I encara una altra cosa: són perilloses! Si els pobres i marginats són feliços, no cal que lluitin contra la injustícia de què són víctimes!

Fid'ho
Per què t'empenys en quedar-te a mig camí?! La justícia és necessària, i és allò que hi ha de posar cada home de part seva. Però la felicitat es sentida i experimentada com un "do". Un do que, en últim terme, ve de Déu.

Evy
En les Benaurances parles molt de felicitat, però ¿per què la condiciones a coses que causen infelicitat, com la pobresa, el dol, la humiliació o el menyspreu?
Si Déu ens vol fer feliços, per què no ens en fa directament?
Si la felicitat és un do "seu", per què fa pagar un "preu" tan alt?

Fid'ho
No hi ha cap "preu"!
Els pobres, els humils, els perseguits... són feliços no pas perquè paguin cap "preu" sinó perquè no posen obstacle al do de Déu.
No són feliços per "ser pobres", sinó perquè tenen una actitud d'obertura i de recerca. I qui busca, troba.

Evy
També els rics busquen la "felicitat"... Tothom vol ser feliç!

Fid'ho
Ben cert. I, d'alguna manera, tothom la "troba"...
I aquest precisament "l'engany i la desgràcia" de molts!...
"Troben" una ridícula, i sovint injusta, "felicitat" en la seva riquesa exhibida, en el seu domini sobre els dèbils, o en la seva pretesa superioritat,... I així es tornen incapaços de buscar i valorar l'única vertadera felicitat, aquella que connecta amb la FELICITAT DE DÉU.  

Evy
Les riqueses són dolentes?

Fid'ho
No!!!
Déu les dóna perquè aprenguem a compartir. I aquest és el primer "gran goig" que ofereixen.
Però quan les riqueses són buscades i posseïdes de manera que altres no tinguin el que necessiten, aleshores són injustes, i ens fan "injustos". I també, "infeliços".

Evy
Hi ha moltes classes de riqueses que no es poden "compartir."..
Per exemple la salut, la prudència, la sensibilitat, l'optimisme,...

Fid'ho
Ben cert.
Però tu també saps molt bé que, en realitat, allò que compartim és la vida. Les diferents riqueses són només l'anècdota. Allò important és la vida. La "vida" és allò que, en la mesura que la compartim, ens va indicant "què" i "com" podem "compartir".

Diumenge 3er. de durant l'any A. Convertir-se.

EVANGELI. (Mateu 4,12-23).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

Quan Jesús sentí a dir que Joan havia estat empresonat,

se’n tornà a Galilea,

però no anà a viure a Natzaret, sinó a Cafar-Naüm,

vora el llac, a la regió de Zabuló i de Neftalí,

perquè s’havia de complir

allò que anunciava el profeta Isaïes:

«País de Zabuló i de Neftalí, camí del mar,

l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans:

El poble que vivia a les fosques

ha vist una gran llum,

una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós.»

Des d’aquell temps Jesús començà a predicar així:

«Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop.»

Tot vorejant el llac de Galilea, veié dos germans,

Simó, l’anomenat Pere, i Andreu.

Estaven tirant el filat a l’aigua, perquè eren pescadors,

i els digué:

«Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes.»

Immediatament abandonaren les xarxes

i se n’anaren amb ell.

Més enllà veié altres dos germans,

Jaume i Joan, fills de Zebedeu.

Eren a la barca amb el seu pare, repassant les xarxes,

i Jesús els cridà.

Ells abandonaren immediatament la barca i el pare,

i se n’anaren amb ell.

I anava per tot Galilea, ensenyant a les sinagogues,

predicant la bona nova del Regne

i guarint entre la gent tota malaltia.

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home). (Convertir-se. Salvació).

Evy
Segons he llegit, vas començar les teves predicacions dient que "El regne del cel és a prop". Però, dos mil anys després, aquest regne teu no es veu per enlloc...

Fid'ho
Hi ha qui el veu, i qui no el veu. Descuides una altra paraula que també vaig dir: "Convertir-vos". Convertir-se i veure el regne s'indueixen mútuament: convertir-se ajuda a veure el regne, i veure el regne ajuda a convertir-se. Passa com en l'amor: si estimes una persona que t'estima, veus el seu amor; i veure el seu amor et porta a estimar-la més.

Evy
Però, "convertir-se" a què?, o a qui?
Ens hem de convertir a la religió? Però, hi ha moltes religions!
Convertir-nos a Déu? Però, Déu no l'ha vist mai ningú!
Convertir-nos als altres? Són molta gent, els altres!

Fid'ho
Au, vinga, Evy! No fugis d'estudi buscant cinc peus al gat!
A veure: tu, com a periodista, estàs "convertit" a algú?

Evy
-Sí, és clar. Estic convertit als lectors.

Fid'ho
Ho veus, Evy? Sempre hi ha unes persones que, d'una manera o altra, tenim davant nostre.
¿Com hi estàs convertit als teus lectors?

Evy
Penso en ells quan escric: què busquen, què els interessa, què els agrada?...

Fid'ho
Imagino que també procures no enganyar-los, no utilitzar-los, no sotaposar-los als teus possibles èxits,... Perquè cada periodista té els seus “lectors”, i ha de pensar en ells.
Les nostres vides sempre són un "llenguatge" per als altres... "Convertir-se" vol dir pensar generosament en els nostres "altres".

Evy
Entesos.
Però hi ha una altra cosa que no puc creure de cap manera. És quan es diu que "anaves per tot Galilea...guarint entre la gent tota malaltia".
Això, evidentment, deu ser una exageració, no?! Perquè si fos així, no hauries acabat com vas acabar. (I perdona de recordar-t'ho...).

Fid'ho
No hi ha res d'exagerat, aquí!
No sóc metge ni curandero. Jo sóc el fill de l'home, i com a fill de l'home faig assequible la salvació als humans.
Mira, Evy: al començament, la majoria dels humans caminem a les fosques, sense saber on som, ni d’on venim ni a on anem. Ens fem preguntes perquè ens manquen respostes.
Aquesta ceguesa inicial genera tota classe de malalties: paràlisis, depressions, pors, pessimismes, epilèpsies, neuràlgies,...
Tot això en realitat són "mecanismes" amb els quals s’intenta superar aquella ceguesa inicial, però sense aconseguir-ho.
Jo encarno el moment en què “arriba el fill de l'Home”. És a dir: el moment en què, precisament obrint els ulls a la Humanitat, fem que ens aparegui "la Llum".
Quan ens obrim a la Humanitat, comencem a alliberar-nos de les malalties que provenen d'aquella ceguesa inicial. Es comença a veure la Vida. I quan es veu la vida, qualsevol "malaltia" hi queda com engolida.

Evy
Si t'atropella un cotxe i et quedes en cadira de rodes, això també queda engolit en la vida?...

Fid'ho
Tu ets periodista: pregunta-ho als qui es troben en aquesta situació...

Evy
M'interessa la teva resposta.

Fid'ho
No oblidis que jo sóc el crucificat.
Com a crucificat, jo "connecto" amb totes les malalties que la ceguesa inicial genera. Per això sóc també el ressuscitat.
Com a ressuscitat, conservo les ferides. Els qui encara són “cecs” consideren que les ferides m’han matat, i que només sóc un cadàver. Però per als qui “ja hi veuen”, les meves ferides posen de manifest que continuo vivint i donant vida.
Creu-me, Evy: quan algú connecta amb la Vida, totes les malalties canvien de significat. Algunes no desapareixen, però deixen de ser un "absurd" que no podem "aguantar" per convertir-se en un "encara no" que ens mou a continuar...
El meu missatge, quan és acollit, genera una curació que abasta tota la persona, amb malalties i tot. Per això no en dic "curació" sinó  "salvació". 

Evy
Perdona Fid'ho, però no t’entenc...

Fid’ho
Hi ha coses que només s’entenen des de l’experiència.
Però estic segur que tu ja pots començar a entendre-ho.
Imagina que un fill teu necessita urgentment un transplantament de ronyó. ¿Estaries disposat a donar-li’n un dels teus?

Evy
Si es tracta del fill, i no hi altra solució...

Fid’ho
Imagina que li dones realment. ¿Viuries la teva "manca" d'un ronyó com una malaltia? ¿Et sentiries com si haguessis "perdut" un ronyó?

Evy
Em costa d’imaginar això que dius, però començo a veure la diferència entre “curació” i “salvació”.
Tu no ets metge; no “cures” malalties...
Però mostres, des de la teva pròpia experiència, que fent humanitat ens “salvem”.
N’haurem de tornar a parlar...

Diumenge 2 de durant l'any A.

EVANGELI. (Joan 1,29-34).

En aquell temps,

Joan veié que Jesús venia i digué:

«Mireu l’anyell de Déu,

que pren damunt seu el pecat del món.

És aquell de qui jo deia:

Després de mi ve un home que m’ha passat davant,

perquè, abans que jo, ell ja existia.

Jo no sabia qui era,

però vaig venir a batejar amb aigua

perquè ell es manifestés a Israel.»

Després Joan testificà:

«He vist que l’Esperit baixava del cel com un colom

i es posava damunt d’ell.

Jo no sabia qui era,

però el qui m’envià a batejar amb aigua em digué:

«Aquell sobre el qual veuràs que l’Esperit baixa i es posa

és el qui bateja amb l’Esperit Sant.»

Jo ho he vist,

i dono testimoniatge que aquest és el Fill de Déu.»

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Per què, en la Religió cristiana, es parla tant de pecat? I què vol dir això de "pecat del món"? ¿No és, el pecat, una qüestió estrictament personal?! El pecat és de qui el fa. Com es pot parlar de pecat del món!?

Fid'ho
Simplifiques massa les coses. "Pecat del món" no significa que el món sigui dolent o pecador, sinó que pateix des de dintre qualsevol pecat comès per persones individuals o grups. Tot està lligat i unit. ¿No diuen alguns científics que el vol d'una papallona, a l'Àfrica, pot acabar provocant un tornado al Carib? Tot està relacionat. Per això, quan algú peca, és tot el món que en pateix les conseqüències; de la mateixa manera que, quan algú fa el bé, és tot el món que s'humanitza.

Evy
Per tant, per a tu, el món no és dolent?

Fid'ho
Déu ha creat un món bo. Però, perquè pugui ser bo del tot, cal que l'Home sigui lliure. L’home lliure pot optar per a ser just i bo, però pot optar també per no ser-ho.
El bé o el mal que fa cada persona no queda només en ella mateixa sinó que afecta la resta del món.

Evy
De fet, quan mirem el món, hi veiem moltes injustícies. Més encara: les injustícies han creat unes estructures mundanes realment nefastes. Això és visible sobretot en els Estats, els nous “déus” amb poder absolut sobre persones i pobles, capaços de provocar guerres, matances, violacions, tortures... I no solament els Estats. Moltíssims humans, si se'ls presenta l'ocasió, cauen en la temptació de voler dominar els altres. En nom de la Religió es dominen les consciències; en nom de la Família s'imposen formes de vida inhumanes; en nom de la Cultura s'imposen costums alienants, en nom del Servei es manipulen les persones més dèbils;... El mal que hi ha en el món és realment immens.

Fid'ho
Si mires el mal, veuràs molt de mal. Si mires el bé, quedaràs admirar de la grandíssima bondat de tantíssimes persones. El bé i el mal estan barrejats en el món i en cada una de les persones. Però només el bé pot acabat triomfant perquè és l'únic que “connecta” amb la Font de tota Realitat.

Evy
No entenc la manera com Joan Baptista et presenta: "Mireu l'Anyell de Déu que pren sobre seu el pecat del món". ¿Ets una espècie de boc expiatori, com creien algunes antigues religions? ¿O series una víctima propiciatòria exigida per la Justícia Divina per compensar les injustícies humanes?

Fid'ho
No sóc cap boc expiatori, ni sóc cap víctima per aplacar la Justícia de Déu. I em sap greu que puguis pensar que Déu, que és Pare, exigeixi víctimes. Com a fill de l'Home, jo sóc l'anyell de Déu a semblança de l'anyell pasqual, que va fer-se aliment per als qui volien emprendre el seu Èxode: el seu camí vers la Llibertat. I és així que es treu el pecat del món.  

Evy
Continuo sense entendre-ho. ¿Fer-se aliment significa treure el pecat?

Fid'ho
La llum i la tenebra són coses oposades. Allà on arriba la llum, desapareix la foscor. Igualment, el domini sobre els altres i el servei generós són coses oposades: el pecat del domini s'anul·la amb la pràctica del servei. Més encara: tothom qui fa de la seva vida un aliment per als altres, queda lliure de l'influx pervers dels dominadors.
Com expliquen els Evangelis en el meu cas, els dominadors pensaven que em prenien la vida. Però era jo mateix qui la donava, i la dono, lliurement. Per això sóc el Ressuscitat.
La resurrecció és la vivència de la vida que es dóna. És la vida feta comunió.

Evy
Segons això, només vivim de debò quan ens fem aliment per als altres. Si algú ens pren la vida, simplement fa afectiva la nostra donació. Això capgira del tot la manera habitual d'entendre les coses!

 

Baptisme del Senyor. Any A.

EVANGELI. (Mateu 3,13-17).

En aquell temps,

Jesús, que venia de Galilea,

es presentà a Joan, vora el Jordà, perquè el bategés.

Joan no el volia admetre al baptisme. Li deia:

«Sóc jo el qui necessito que tu em bategis.

Com és que tu véns a mi?»

Jesús li respongué:

«Accedeix per ara a batejar-me.

Convé que complim d’aquesta manera

tot el que és bo de fer.»
Llavors hi accedí.

Un cop batejat, Jesús sortí de l’aigua a l’instant.

Llavors el cel s’obrí

i veié que l’Esperit de Déu baixava com un colom

i venia cap a ell,

i una veu deia des del cel:

«Aquest és el meu Fill, el meu estimat,

en qui m’he complagut.»

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Sospito que això del teu baptisme deu ser una cosa molt significativa perquè els tres Evangèlics Sinòptics el posen a l'inici de la teva vida pública. Però el llenguatge que fan servir és del tot incomprensible. No és imaginable que el "cel s'obri" i que "baixi un colom", com si fos un meteorit. Avui creiem en el Big Bang.

Fid'ho
D'acord, d’acord! Cada època i cada cultura tenen el seu llenguatge. Cal adequar el llenguatge perquè comuniqui el missatge. I el missatge del meu baptisme és realment molt significatiu.

Evy
Mirant-ho bé, en aquest Relat el mateix missatge ja corregeix el llenguatge.
El llenguatge respon a la idea de dos móns separats per la volta del cel. Però, de fet, el que ve a dir aquest Relat és que aquesta "volta de separació" desapareix. Així quedaria un únic món.
És així?

Fid'ho
El Relat no fa ni geografia ni astronomia, però certament corregeix la idea dels dos móns. Com tu dius, de món només n'hi ha un.
Però també cal dir que aquest únic món té més "realitat" de la que els geògrafs, astrònoms o físics poden "copsar".

Evy
Els científics actuals disposen d'instruments molt poderosos per estudiar i conèixer tota la Realitat, tant la del Microcosmos com la del Macrocosmos!...

Fid'ho
Ben cert. Però hi ha una gran “part” de la Realitat que queda fora del camp de la Ciència.

Evy
Fora del camp de la Ciència? Insisteixes en la idea d'un altre món?

Fid'ho
No!
Es tracta com d'una altra dimensió de l'únic món.
Imagina una obra d'art. Per exemple la Mona Lisa. És un objecte totalment físic. Però és evident que, per a qui té sensibilitat artística, és molt més que un "objecte". Encara que algú analitzés amb els instruments més potents tots i cada un dels seus àtoms i de les seves partícules subatòmiques, mai no hi trobaria l'art que molts hi admirem. L'art constitueix una altra dimensió que neix del diàleg entre l'objecte i l'espectador. O millor: neix del diàleg entre l'artista- creador i l'artista-espectador.
L'art està en objectes físics, però porta els "artistes" més enllà de la Física.
Doncs bé: també és possible un diàleg entre els Humans i l’Univers. Aquest diàleg permet als qui hi estan oberts de sentir-s'hi estimats. És una altra dimensió de la Realitat.

Evy
¿El teu baptisme és l'experiència de sentir-s'hi estimat?
¿I què passa amb les persones que s'hi senten desgraciades o no-estimades?

Fid'ho
És sobretot pensant en elles que els Evangelis parlen de mi. Perquè el sentiment de sentir-se estimat no neix només de l’actitud d’obertura de cadascú. La solidaritat amb els marginats ens fa capaços de sentir la veu que ressona per a tothom: "Tu ets el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut". Jo vaig sentir-la quan vaig barrejar-me amb els pecadors que feien cua per ser batejats. També vaig sentir-la a la Creu, assumint la situació dels condemnats a mort. L'experiència de ser estimat ens arriba quan ens fem solidaris dels que, en el nostre món, són menyspreats, perseguits, jutjats o condemnats pels “poderosos”.

Evy
Jo diria que la solidaritat és un sentiment purament subjectiu!

Fid'ho
En els humans, res no és purament subjectiu o purament objectiu.
Cada "home" és un subjecte, i totes les seves accions o percepcions són també subjectives. I precisament per això són importants i significatives.
Quan algú sent, per exemple, les paraules “t’estimo”, pot pensar que són només vibracions de l’aire; una “fressa” que l’oïda detecta. Però si té davant seu algú que li diu a ell “t’estimo”, aquestes paraules ja no són solament una fressa sinó que creen una relació entre subjectes. Tant si acull aquesta relació com si la refusa, la subjectivitat ha estat activada, en positiu o en negatiu.
La presència de l’altre sempre activa la nostra subjectivitat perquè l'altre i jo som subjectes.

Evy
El so de les paraules és objectiu; la relació que les paraules activen és subjectiva...
Em sembla que ho entenc. Però em costa d’acceptar que hi hagi cap “veu de Déu” objectiva que digui a algú: "Tu ets el meu Fill, el meu estimat”.

Fid’ho.
Déu no l’ha vist ni sentit, ni palpat ni olorat mai ningú. No és un “objecte”. O, si vols, no és "objectiu" per a nosaltres.
I no obstant, la presència objectiva dels altres, sobretot dels qui pateixen o dels marginats, ens posa en relació subjectiva amb Ell.

Evy
"Déu" seria, aleshores, com "l’eco" de la nostra consciència?

Fid’ho
No.
Però l’eco de la nostra consciència ens fa intuir la seva presencia en cada ésser humà amb qui ens trobem. Sobretot en els que pateixen.

Evy
Per què?

Fid’ho
Perquè tot ésser humà present és “sentit” com un absolut. Tot home que pateix, quan se’ns fa present, ens genera una exigència de compassió, i no correspondre-hi és ofendre’l. Qualsevol humà injustament tractat genera en nosaltres la necessitat de rebel·lar-se contra la injustícia; i no fer-ho, ens deshumanitza.
És el "sentit d’humanitat" que tot humà experimenta en el més profund de si mateix, si no l'ha inhabilitat...

Evy
Em sembla que començo a entendre allò que alguns diuen, que tot ésser humà és “imatge de Déu”. No és ni una còpia, ni una representació, ni una visualització. Però ens situa davant per davant de l'absolut...