Diumenge 18 de durant l'any. Any A.

EVANGELI. (Mateu 14,13-21).

En aquell temps,

quan Jesús rebé la nova de la mort de Joan Baptista,

se n’anà amb una barca cap un lloc despoblat.

així que la gent ho va saber,

el van seguir a peu des dels pobles.

Quan desembarcà veié una gran gentada;

se’n compadí i curava els seus malalts.

Els deixebles, veient que es feia tard,

anaren a dir-li:

“Som en un indret despoblat

i ja s’ha fet tard.

Acomiadeu la gent. Que se’n vagin

als pobles a comprar-se menjar”.

Jesús els respongué:

“No cal que hi vagin.

Doneu-los menjar vosaltres mateixos”.

Ells li diuen:

“Aquí només tenim cinc pans i dos peixos”.

Jesús respongué: “Porteu-me’ls”.

Llavors ordenà que la gent s’assegués a l’herba;

prengué els cinc pans i els dos peixos,

alçà els ulls al cel, digué la benedicció,

els partí i donava els pans als deixebles

i ells els donaven a la gent.

Tothom en menjà tant com volgué

i recolliren dotze coves plens de les sobres.

Els qui n’havien menjat eren tots plegats

uns cinc mil homes, sense comptar-hi

les dones i la mainada.

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Una de les coses que més em molesten de la Religió és que "soluciona" fàcilment els grans problemes amb un simple "miracle".
L'evangeli d'avui és una mostra d'això que dic. Hi ha una multitud amb gent malalta. "Te'n vas compadir, vas curar els malalts", i tot arreglat. Molt bonic!... però continuen havent-hi tants malalts com sempre! Igualment amb el menjar. Només cinc panets per a cinc mil persones? Cap problema: multipliques els pans, i en sobren dotze coves. Massa maco!

Fid'ho
Estimat, Evy: no vagis pel camí fàcil!
Jo no faig miracles; ni Déu tampoc. I quan algú veu "miracles" en allò que faig, és que no ha estès res de res, o no vol entendre. Pensar en miracles és una manera de fugir d'estudi, perquè se suposa que són "cosa de Déu". Per tant, els simples humans no ens hi hem de ficar. Creu-me Evy: No faig miracles; faig humanitat.

Evy
I les teves curacions?

Fid'ho
No puc fer Humanitat sense els humans. Les diferents i diverses malalties que pateixen els humans tenen una causa profunda: la manca de fe en la Humanitat. Per això, quan venen a mi, que sóc fill de l'home, ja han començat a curar-se.

Evy
"Manca de fe en la Humanitat"?...

Fid'ho
Sí, Evy: manca de fe en la Humanitat. És més còmode creure en Déu que creure en la Humanitat. Déu, cadascú se l'imagina com vol; en canvi la Humanitat està aquí, present en cada un de nosaltres i en cada ésser humà: com un do rebut; i també com una crida a la nostra generositat i creativitat. És quan no som ni fem Humanitat que la nostra vida pren la forma d’alguna malaltia. Aleshores, "recuperar la salut" es converteix en un objectiu de substitució del vertader objectiu: fer humanitat.

Evy
En malalties psicològiques, potser sí. Però hi ha moltes malalties objectives, orgàniques: un braç trencat, un càncer, un virus... No són cap objectiu de substitució!!!

Fid'ho
Tens raó. Però els mals objectius els sentim com a malaltia quan els fem servir per centrar-nos només en nosaltres mateixos. Tot depèn de si l'objectiu de la nostra vida és la Humanitat o som nosaltres. Qui té com a objectiu el manteniment de la seva pròpia individualitat, sempre estarà malalt d'alguna cosa. En canvi, qui té com a objectiu fer i sentir-se Humanitat, viu els mals com a limitacions, que seran superades en ell o en els altres. Si plantes una morera perquè vols menjar el seu fruit, i no te'n dóna, serà un mal arbre, i acabaràs arrencant-lo. Però si l'has plantada perquè faci ombra al teu jardí, la manca de fruit no és cap mal, i fins i tot pot ser una cosa bona perquè no atrau insectes molestos. El mal el sentim en funció de l'objectiu que ens hem donat.

Evy
Això concorda amb el que diuen alguns especialistes: que el dolor està en el cervell. Patim més o menys segons l'atenció que hi posa el cervell.

Fid'ho
D'acord. Però no es tracta simplement d'una tècnica per no sentir el dolor. El dolor forma part, de moment, de la vida humana. La qüestió està en si aquest dolor val la pena o no. Els dolors de la mare quan infanta són ben reals, però no els viu com un mal, perquè serveixen a un objectiu que val la pena. Els sofriments de la meva Passió eren terribles, però els vaig afrontar perquè, amb ells, feia Humanitat.  

Evy
Penso que, en un món inhumà com aquest nostre, tot es torna malaltia. La solució seria desapuntar-se del sistema actual; desfer-se de la Gran Aranya que ens té atrapats. Però...

Fid'ho
La Gran Aranya és obra humana. La teranyina en què tants estan embolicats l'han teixida els mateixos humans. I no s'esquinça amb miracles sinó decidint viure en llibertat i amor.

17è. Diumenge de durant l'any A.

EVANGELI. (Mateu 13,44-52).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

En aquell temps, Jesús digué a la gent:

“Amb el Regne del cel passa

com amb un tresor amagat en un camp.

L’home que el troba, el deixa amagat i,

content de la troballa,

se’n va a vendre tot el que té

i compra aquell camp.

També passa amb el Regne del cel

com amb un comerciant que buscava perles fines.

El dia que en trobà una de molt preu,

anà a vendre tot el que tenia

i la comprà.

També passa amb el Regne del cel

com amb aquelles grans xarxes que,

tirades a l’aigua,

arrepleguen de tot.

Quan són plenes, les treuen a la platja,

s’asseuen i recullen en coves tot allò que és bo,

i llencen allò que és dolent.

Igualment passarà a la fi del món:

sortiran els àngels,

destriaran els dolents d’entre els justos

i els llençaran al forn encès:

allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.

¿Ho heu entès tot això?

Li responen: sí que ho hem entès.

Ell els digué: Mireu, doncs:

els mestres de la Llei que es fan deixebles del Regne del cel

són com aquells caps de casa que treuen del seu cofre

joies modernes i antigues.

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Paràboles i més paràboles...
Perdona, Fid'ho: em sembla que, amb tantes paràboles, acabem tots atabalats. Cada una de les paràboles deu tenir el seu significat, però totes juntes són massa. Després de tantes paràboles, jo encara em pregunto: ¿Exactament, què és això del regne del cel?
Seré més concret: imagina que jo vull apuntar-me a aquest teu regne. Què he de fer, en concret? He de deixar de ser periodista per fer-me capellà? He de deixar la meva dona i els meus néts per fer-me monjo? O potser he d'abandonar tot el que tinc i anar a Missions a convertir gent?

Fid'ho
Estimat, Evy: no busquis fora el que portes dintre. El regne del cel està dintre teu. És una manera de parlar de la plenitud de la persona; una plenitud que s'aconsegueix participant de la plenitud de la Humanitat de què som part i que, conjuntament, anem construint.

Evy
Però tu dius que, per entrar al regne, cal renunciar a tot. També les dues primeres paràboles d'avui parlen de vendre-ho tot per comprar la "perla" o el "tresor" trobats!  

Fid'ho
Ben cert. Ningú no arriba a la plenitud sense renunciar a tot allò que s'hi oposa. Sobretot cal renunciar a tota actitud possessiva envers els altres, i també en relació a les coses. No cal "deixar" la dona, ni els fills, ni els avis,... Allò que cal "deixar" és tot sentiment possessiu envers ells.

Evy
Això de la dona i els fills ho entenc perfectament perquè he hagut de fer aquest "aprenentatge". He de reconèixer que em va costar! Encara ara la dona, alguna vegada, m'ha de recordar que ser la meva dona no significa que sigui de la meva propietat.
Però en relació a les coses no ho veig tan clar. Necessitem tenir  coses en propietat per poder viure i desenvolupar-nos!

Fid'ho
Hi ha moltes maneres de posseir. Podries anar a les Missions a convertir gent sentint-te posseïdor de la veritat. Aleshores faries més mal que bé. Com a periodista, podries sentir-te tan lligat al teu Diari que te'n sentissis posseïdor o posseït. Aleshores faries a tots un mal servei. Si et sents "amo" dels teus articles, t'hauràs d'enfrontar amb molta gent que els interpretarà --t’agradi o no-- a la seva manera.

Evy
Poses uns exemples!... Jo em refereixo a coses més concretes. Per exemple: m'agrada ser propietari de la casa on vist.

Fid'ho
D'acord, d'acord: Evy!... No seré jo qui et privi de les teves ganes de posseir... Però voldria alliberar-te de les moltes preocupacions que neixen d'aquí. Voldria alliberar-te de la ceguesa generada pels sentiments possessius; de les injustícies que, sense adonar-te'n, cometràs...

Evy
Injustícies?!

Fid'ho
Sí, Evy. Injustícies!
Les coses no són per a ser posseïdes sinó per aprendre a compartir. Quan posseeixes, esdevens més "posseït" que "posseïdor". I com a posseït, experimentes ben aviat la creixent tirania a què et sotmeten les propietats. Cada cop és més difícil el bé que voldries fer, i ets més empès a cometre les injustícies que "demanen" les possessions. No te n'has adonat, encara?

Diumenge 16 de durant l'any. Any A.

EVANGELI. (Mateu 13,24-43).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

En aquell temps,

Jesús proposà a la gent aquesta altra paràbola:

“Amb el Regne del cel passa com amb un home

que havia sembrat bona llavor al seu camp,

però a la nit, mentre tothom dormia,

vingué el seu enemic,

sembrà jull enmig del blat, i se n’anà.

Quan el sembrat hagué crescut i s’espigà,

aparegué també el jull.

Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren:

¿No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp?

¿Com és, doncs, que hi ha jull?

Ell els respongué:

Això ho ha fet algú que em vol mal.

Els mossos li digueren:

¿Voleu que anem a collir-lo?

Ell els diu: no ho feu pas:

si collíeu el jull, potser arrencaríeu també el blat.

Deixeu que creixin junts fins a l’hora de la sega,

i llavors diré als segadors:

colliu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo;

després colliu el blat i porteu-lo al meu graner”.

Els proposà encara una altra paràbola:

“Amb el Regne del cel passa com amb un gra de mostassa

que un home va sembrar al seu camp:

és la més petita de totes les llavors,

però, a mesura que creix,

es fa més gran que totes les hortalisses

i arriba a ser com un arbre,

tant que els ocells hi vam

per ajocar-se a les seves branques”.

Els digué també una altra paràbola:

“Amb el Regne del cel passa com amb el llevat

que una dona amaga dintre la pasta

de mig sac de farina,

i espera, fins que tota ha fermentat”.

Tot això Jesús ho digué a la gent en paràboles,

i no els deia res sense paràboles.

així es complia allò que havia anunciat el profeta:

“Els meus llavis parlaran en paràboles;

exposaré coses que han estat se secretes

des de la creació del món”.

Llavors, deixà la gent i se n’anà a casa.

Els deixebles anaren a demanar-li que els expliqués

la paràbola del jull sembrat en el camp.

Ell els digué:

“El que sembra la bona llavor és el Fill de l’home.

El camp és el món.

La bona llavor són els del Regne.

El jull són els del Maligne.

L’enemic que els ha sembrat és el diable.

La sega és la fi del món;

i els segadors són els àngels.

Així com cullen el jull i el cremen,

passarà igual a la fi del món:

el Fill de l’home enviarà els seus àngels,

recolliran del seu Regne tots els escandalosos

i els qui obren el mal,

i els llençaran al forn encès:

allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.

Llavors, els justos en el Regne del seu Pare

resplendiran com el sol.

Qui tingui orelles, que ho senti”.

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
He trobat interessants aquestes paràboles d'avui, sobretot la paràbola del blat i del jull, que afronta l'etern problema de la presència del mal en el món. Però t'he de confessar que no m'agrada la resposta que hi dónes. La trobo molt simplista i massa maniquea. Si ho he entès bé, per a tu, al món hi ha homes dolents simplement perquè el diable els hi ha sembrat. Em sembla una explicació massa fàcil.

Fid'ho
M'agrada que rebutgis aquest simplisme que tu veus en la paràbola. De fet, la finalitat d'aquesta paràbola és superar el simplisme de molts deixebles meus.
Tothom qui col·labora a fer humanitat s'adona de seguida que hi ha "enemics" que es dediquen a desfer humanitat. I és aquí on neix el perill del simplisme: pensar que qui no ens sembla blat, només pugui ser jull. O sigui: pensar que qui no fa humanitat a la nostra manera, és que desfà humanitat.

Aquest simplisme és el que la paràbola vol superar. Per això s'hi afirma que, abans de la sega, ningú no és capaç de diferenciar amb seguretat el blat del jull. Ningú no pot jutjar d'una manera definitiva qui fa bé i qui fa mal. Això no es podrà saber fins a la sega (la fi del món), i el judici no correspon a cap humà particular sinó "als àngels" (o a mi mateix, com a fill de l'home).

Evy
Però, en l'explicació de la paràbola, tu dius clarament que els que són jull han estat sembrats pel diable!

Fid'ho
El diable no és cap realitat externa a l'home. "Diable" significa enemic o acusador. Cada ésser humà experimenta la temptació d'acusar als qui no actuen com ell; té la temptació de considerar "enemics" aquells que s'oposen a la seva manera de fer.

Evy
Qui o què és el diable?

Fid'ho
Som lliures. Quan ens és oferta la vida, podem acollir-la. Però també podem refusar-la: per orgull, per mandra, per egoisme, per por,... El diable és aquesta capacitat que té cada ésser humà de "justificar", davant d’ell mateix i davant els altres, el seu refús a la vida. El diable és aquell vell i equivocat mecanisme de defensa consistent en projectar i condemnar en els altres els nostres defectes o pecats.

Evy
El diable està en tots els humans?

Fid'ho
Hi està en forma de temptació. Jo també el vaig experimentar. Representa el contrapunt a la llibertat. Quant més lliure es fa una persona, més alliberada del diable. Quant més cedeix a les seves temptacions, més posseïda i esclava n'esdevé.

Evy
No som tots igualment lliures?

Fid'ho
La llibertat és una conquesta personal. Exercint-la, creix; abandonant-la, es pot perdre quasi del tot.
Però, amb l'ajut d'altres persones lliures, sempre és possible reiniciar la recuperació.

Diumenge 15 de durant l'any. Any A.

EVANGELI. (Mateu 13,1-23).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

 

Aquell dia, Jesús sortí de casa

i s’assegué vora el llac.

Era tanta la gent que es reuní entorn d’ell,

que pujà a una barca i s’hi assegué.

Tota la gent es quedà vora l’aigua

i ell els parlà llargament en paràboles.

Digué:

“El sembrador va sortir a sembrar.

Tot sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí;

vingueren els ocells i se la menjaren.

Una part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra;

de seguida va néixer,

ja que la terra era poc fonda,

però, com que no tenia arrels,

quan sortí el sol, amb la calor s’assecà.

Una part caigué entre els cards;

però els cards van créixer i l’ofegaren.

Una part caigué a la terra bona, i donà fruit:

o cent, o seixanta o trenta.

Qui tingui orelles, que ho senti”.

 

Els deixebles s’acostaren i li preguntaren:

¿Per què els parleu en paràboles?

Ell respongué:

“Déu us fa a vosaltres el do

de conèixer els secrets del Regne,

però a ells, no.

 

Als qui tenen,

Déu els donarà encara més i en tindran a vessar;

però als qui no tenen,

els prendrà fins allò que els queda.

 

Jo els parlo en paràboles perquè,

tot hi veure-hi, no veuen res;

tot i sentir-hi, no senten ni entenen res.

 

En el cas d’ells es compleix aquella profecia d’Isaïes que deia:

Per més que escolteu, no entendreu res;

per més que mireu no veureu res.

El cor d’aquest poble s’ha fet insensible;

s’ha tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls,

no fos cas que,

si els seus ulls hi veien,

les seves orelles hi sentien

i el seu cor arribava a entendre,

es convertissin, i jo els retornés la salut.

 

Però els vostres ulls i les vostres orelles

si que són feliços de poder veure i poder sentir.

 

Us ho dic amb tota veritat:

molts profetes i justos

desitjaven veure el que vosaltres veieu,

però no ho veieren;

desitjaven sentir el que vosaltres sentiu,

però no ho sentiren.

 

Escolteu, doncs, vosaltres

què vol dir la paràbola del sembrador.

La llavor sembrada arran del camí

vol dir que,

a tots aquells que escolten la predicació del Regne

però no l’entenen,

el Maligne els pren la llavor sembrada en els seus cors.

 

La llavor sembrada en un terreny rocós

vol dir aquells que reben amb alegria

la predicació del Regne així que la senten,

però només per un moment.

No arrela dintre d’ells,

i tan bon punt es troben amb dificultats

o amb persecucions per la paraula que havien rebut,

sucumbeixen de seguida.

 

La llavor sembrada en mig dels cards

vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne,

però les preocupacions del món present

i la seducció de les riqueses

l’ofeguen i no dóna fruit.

 

La llavor sembrada en terra bona

vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne

i l’han entesa;

i per això dóna fruit: o cent, o seixanta, o trenta”.

 

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Com escriptor, reconec que algunes paràboles dels Evangelis són petites joies literàries. Però, per altra part, entenc que els teus deixebles es queixin de que parlis en paràboles i no d'una manera clara.
¿Per què la Religió ha d'usar un llenguatge tan difícil?! ¿Per què no dir les coses pel seu nom, sense simbolismes complicats?!

Fid'ho
¿Pots entrar a una botiga per comprar 30 metres de Vida? ¿O 100 quilos d'Amor? ¿O 20 litres de Llibertat?
Els objectes es poden mesurar i comprar: només cal trobar la paraula exacta per dir-los.
Però jo parlo per a persones, i de realitats personals. Cal un llenguatge que cadascú pugui fer seu.  

Evy
Sovint parles a les multituds...

Fid'ho
Parlo a tothom; però cada persona és diferent, i es troba en situacions sempre diferents. Per això parlo en paràboles. Són un llenguatge dúctil, capaç d’emmotllar-se a cada persona i en cada situació.

Evy
Però, si ni els teus deixebles t'entenen!...

Fid'ho
Aquí està la gràcia de les paràboles: permeten no-entendre quan no es vol entendre; o “entendre” només el 30 ó 60%, segons la disponibilitat de cadascú en cada moment.
És cert: al començament, els meus deixebles (els d'ahir i els d'avui) solen no entendre'm. Però van entenent en la mesura que volen entendre. Per això són deixebles meus...

Evy
Segons el que dius, les paràboles són per respectar el procés de cada persona perquè ensenyen suggerint. Després, cadascú pot completar o no el missatge “escoltat” segons la disponibilitat i generositat que hi posi.

Fid'ho
Entenem amb la Intel·ligència i amb el Cor. Per a les coses, és suficient la Intel·ligència; però per connectar amb les persones és necessari també el Cor. El Cor entén des de la llibertat i des de la generositat. Per això, allò que dic en paràboles, uns ho entenen com una bona notícia, i d’altres com una mala notícia. Uns em segueixen, i d’altres em persegueixen...

Evy
Un mateix missatge pot ser bona notícia per a uns, i mala notícia per a altres?

Fid'ho
Imagina un grup en què alguns s'imposen als altres, els manipulen i els esclavitzen de tal manera que dominen fins i tot el seu pensament. Si un dia algú fa adonar als alienats de la seva situació pervertida, ¿com serà “valorat” pels altres?

Evy
Per un cas com aquest, caldria no parlar amb paràboles sinó amb un llenguatge ben directe que condemnés clarament els culpables d'una situació injusta!

Fid'ho
Jo no he vingut a condemnar, Evy.
Com a fill de l'home, crido tothom a ser humà. També quan són inhumans.
No em dedico a la "justícia". Em dedico a les persones. Tard o d'hora, totes senten la meva crida.
Les meves paràboles són bona notícia per a uns, sense excloure definitivament els altres. Tothom pot convertir-se, i pot fer-ho a la seva manera.