Diumenge 27è. Any A

EVANGELI. (Mateu 21,33-43).

Nota.
He afegit en vermell la reacció dels grans sacerdots i notables del poble, que no recull el Missal en l'evangeli d'avui, però que forma part de la totalitat de la paràbola.

En aquell temps,

Jesús digué als grans sacerdots i notables del poble:

“Escolteu una altra paràbola:

Un propietari plantà una vinya,

la voltà d’una tanca,

hi cavà un cup,

hi construí una torre de guàrdia,

la deixà a uns vinyaters que la cultivessin,

i se’n anà del país.

Quan s’acostava el temps de la verema,

envià els seus homes per recollir-ne els fruits,

però els vinyaters els van agafar,

i, a un, li van pegar,

a un altre, el van matar,

a un altre el van treure a cops de pedra.

Ell envià més homes que la primera vegada,

però els tractaren igual.

Finalment els envià el seu fill

pensant que, al menys el fill, el respectarien.

Però ells, en veure’l, es digueren:

Aquest és l’hereu:

matem-lo i ens quedarem l’heretat.

I l’agafaren, el van treure fora de la vinya,

i el van matar.

Quan torni l’amo de la vinya,

¿què farà amb aquells vinyaters?”.

Li responen:

“Farà matar aquells mals homes

i passarà la vinya a uns altres

que li donin els fruits al temps de la verema”.

Jesús el diu:

“¿No heu llegit mai allò que diu l’Escriptura:

La pedra que rebutjaven els constructors

ara corona l’edifici. És el Senyor qui ho ha fet

i els nostres ulls se’n meravellen?

Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres

i serà donat a un poble que el farà fructificar”.

Tothom qui caigui sobre aquella pedra quedarà trossejat, i aquell sobre qui la pedra caigui quedarà fet miques.»

Quan els grans sacerdots i els fariseus sentiren les seves paràboles, van comprendre que es referia a ells,

i volien agafar-lo, però van tenir por de la gent, que el considerava un profeta.

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Perdona, Fid'ho: però tinc la impressió que t'agrada provocar. Tu eres conegut com el Galileu perquè eres de Galilea. A Galilea hi tenies els teus deixebles i amics; i també multituds que et seguien. Però et vas entossudir a anar a Jerusalem, on sabies que eres mal vist i odiat. I, a sobre, te'n vas al temple a provocar els seus dirigents tractant-los de lladres i assassins.  ¿Per què ho vas fer? ¿Per què havies d'anar a la capital, si sabies que et buscaven per fer-te desaparèixer?!

Fidho
Tots els camins de Galilea porten, d'una manera o altra, a Jerusalem.

Evy
Podies quedar-te a Galilea...

Fid'ho
No, Evy. Tots els camins de Galilea porten a Jerusalem.
Anar de Galilea a Jerusalem no significa un desplaçament geogràfic sinó que és el camí de la vida humana. Tothom qui decideix viure de debò, ha de fer aquest camí.

Evy
No t'entenc...

Fid'ho
Galilea és com una gran plaça centrada en el seu llac. Al llac no hi ha camins marcats; tot és camí. Galilea és un espai de trobada, de relacions humanes al mateix nivell, en un mateix pla. Tot és horitzontal, encara que amb horitzons limitats: des de qualsevol lloc pots veure l'altra riba. Galilea significa relació, intercanvi, pluralisme, convivència...

Jerusalem, en canvi, és la muntanya i el seu temple, dominant, impositiu, vertical. És la seu del Poder que imposa submissió; la càtedra de la autoritat que exigeix obediència; el lloc sagrat dels sacerdots que sacrifiquen víctimes;... 

Evy
... Raó de més per quedar-se a Galilea!...

Fid'ho
Simplifiques massa les coses, Evy.
En primer lloc, tu saps perfectament que el Poder és expansiu. Com un pop afamat, estén els seus tentacles apoderant-se de tot allò que pot agafar. Els seus tentacles s'escampen arreu; també a Galilea.
Per altra banda, són molts, siguin on siguin, els qui es deixen seduir pel Poder i l'incorporen a la seva vida.
També hi ha qui sent la necessitat d'anar a Jerusalem per denunciar i neutralitzar la capacitat deshumanitzadora del Poder que s'hi ha instal·lat i pretén actuar en nom de Déu.
"Jerusalem" i "Galilea" es troben imbricats en el cor de cada persona. Cada ésser humà sent la temptació constant del Poder i la crida permanent de la Germanor.
Tothom, un moment o altre, ha de "pujar a Jerusalem": o com a servidor del Poder, o com a víctima del Poder, o per neutralitzar el Poder posant en evidència la seva mentida.

Evy
¿No hi havia el temple de Déu, a Jerusalem?...

Fid'ho
Només fins que hom descobreix que Déu no té altre temple que el cor d'aquells que se senten germans de tots els homes, i poden sentir la seva presència com a Pare de tots. Tingues-ho clar, Evy: Déu no vol "sacerdots" oferint víctimes, sinó "servidors" construint germanor. Jo no podia deixar de testimoniar això.

Diumenge 26è. Any A.

EVANGELI. (Mateu 21,28-32).

En aquell temps,

Jesús digué als grans sacerdots i notables del poble:

“¿Què us en sembla?

Un home que tenia dos fills,

va dir al primer:

Fill meu, ves a treballar a la vinya, avui.

Ell respongué: No hi vull anar.

Però després, se’n penedí i hi anà.

El pare digué això mateix al segon

i aquest li respongué:

Hi vaig de seguida, pare. Però no hi anà.

¿Quin d’aquests dos va fer el que el pare volia?”

Li responen: “El primer”.

Jesús els diu:

“Us dic amb tota veritat

que els publicans i les dones de mala vida

us passen al davant cap el regne de Déu,

perquè ha vingut Joan

amb la missió d’ensenyar-vos el bon camí,

però vosaltres no l’heu cregut,

mentre que els publicans i les dones de mala vida

sí que l’han cregut.

I vosaltres, ni després de veure això,

encara no us en penediu ni voleu creure’l.

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Aquesta paràbola d'avui la trobo molt entenedora. L'aplicació que en fas m'agrada. Encara que els qui la sentien deurien enfadar-se molt! Això de la gent que té bones paraules, però no fa el que hauria de fer, i dels que responen malament, però van a treballar a la vinya... és molt actual avui dia!
Suposo que aquí "anar a treballar a la vinya" significa allò que tu en dius: fer humanitat.

Fid'ho
Ho has entès molt bé, i, com dius, té una gran actualitat. En realitat, aquesta paràbola està d'actualitat sempre.

Evy
D'acord: sempre està d'actualitat. Però jo em referia a que avui, per mèrit o per culpa dels mitjans de comunicació moderns, les paraules tenen una grandíssima força, fins i tot quan són mentideres. Sovint penso que la nostra societat s'ha convertit en el gran "regne de la mentida".

Fid'ho
No; perquè el regne de la mentida també és mentida. I ni mil mentides poden anul·lar una sola veritat. El que passa és que la mentida és exhibicionista; en canvi la veritat no necessita exhibir-se. En té prou en ser. Només existeix el regne de la veritat, si bé encara li falta molt per a la seva plenitud. Entretant, la mentida s'exhibeix. Però s'exhibeix mentint.

Evy
S'exhibeix mentint? Què vols dir?

Fid'ho
Que s'exhibeix prenent "forma de Veritat". És com el llop que es posa pell d'ovella, o imposa a les ovelles la seva pell de llop. Tu has parlat de la força de les paraules. Doncs, bé: els mentiders fan servir "paraules verdaderes" per mentir.

Evy
Això no em costa gaire d'entendre-ho. Sóc periodista! Seria interessant fer una llista de les grans paraules d'avui utilitzades per dir mentides.

Fid'ho
Si fas aquesta llista, la primera paraula que hi has de posar és la paraula "Déu".

Evy
D'acord... Però ara nosaltres, a Occident, estem en una societat no-religiosa, i hem substituït la paraula "Déu" per altres paraules més importants. Per exemple: "Democràcia". Quantes persones i quants pobles són oprimits o anul·lats en nom de la Democràcia!

Fid'ho
No et descuidis de posar també a la teva llista la paraula "Llei". Encara recordo les paraules del Gran Sacerdot dient davant meu: "Nosaltres tenim una Llei (Per ell, es tractava de la Llei de Déu) i, segons aquesta Llei, l'Home aquest ha de morir". L'Home aquest era jo; és a dir: tots els Humans. El Gran Sacerdot també era el gran mentider.

Evy
Jo pensava més aviat en paraules modernes; però tu m'estàs recordant paraules de sempre. Potser tens raó: això de les mentides amagades amb grans paraules, no és pas una cosa només d'avui dia.

Fid'ho
També hi ha grans mentides amagades amb "paraules petites", com "pecadors", "prostitutes", "immigrants", "il·legals", "sense papers",... Petites paraules que amaguen la gran mentida de molts que es diuen treballadors de la vinya, quan, en realitat, se n'estan apoderant per dominar-la i explotar-la com a propietat privada.

Evy
Si t'he de ser sincer, et diré que a vegades em fa por això de ser periodista. Tenen tanta força les paraules!! Poden fer molt de bé, però també poden fer molt de mal!...

Diumenge 25è. A

Entrevistes amb Fid'ho (Fill de l'Home).

Periodista: Evy.
(>>  Presentació).

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

Diumenge 25 de durant l'any. Any A.

========================================

>> Apunts d'homilia.

========================================

EVANGELI. (Mateu 20,1-16).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles aquesta paràbola:

“Amb el Regne del cel passa

com amb un propietari que sortí de bon matí

a llogar treballadors per a la seva vinya:

va fer tractes per un jornal,

i els envià a la seva tasca.

Sortí altra vegada a mig matí,

en trobà d’altres a la plaça sense feina i els digué:

Aneu també vosaltres a la meva vinya;

us pagaré el que sigui just.

I ells hi van anar.

Pels vols de migdia i a mitja tarda,

tornà a sortir i va fer el mateix.

Una hora abans de pondre’s el sol

encara en trobà d’altres, i els digué:

¿Què feu aquí tot el dia desvagats?

Ells li contesten:

És que ningú no ens ha llogat!

Els diu: aneu també vosaltres a la meva vinya.

Al capvespre, l’amo de la vinya digué a l’encarregat:

Crida els treballadors i paga’ls el jornal.

Comença pels que han vingut més tard,

i acaba pels primers.

Vingueren, per tant, els qui feia una hora que treballaven,

i cobraren el jornal sencer.

Quan tocava als primers, es pensaren que cobrarien més,

però van cobrar el mateix jornal.

En veure això rondinaven i deien al propietari:

Aquests darrers han treballat només una hora

i els pagues igual que a nosaltres,

que hem hagut de suportar

tot el pes de la jornada i la calor.

Ell va respondre a un d’aquests:

Company, ¿quin mal t’he fet?

¿No havíem fet tractes per un jornal?

Doncs, pren el que et toca i ves-te’n.

A aquest darrer jo li vull donar igual que a tu.

¿Que no puc fer el que vull a casa meva?

¿Tens enveja perquè jo sóc generós?

Així els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers”.

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
No puc estar d'acord amb el comportament d'aquest Propietari de la paràbola. La justícia és la justícia. Si volia mostrar-se generós amb els seus treballadors, havia de ser-ho amb tots. En canvi, només és generós amb els qui menys s'ho mereixen. Si volia pagar tot el sou als qui només havien treballat una hora, havia de pagar doble sou als qui n'havien treballat dues; i vuit sous als qui havien fet la jornada entera. Així hauria estat realment generós.

Fid'ho
El que dius és molt correcte mirat des d'un punt de vista només humà. Ho entenc, perquè sóc fill de l'home. Però estic cridat (estem cridats, tots els humans) a ser també fills de Déu, i Déu "funciona" d'una altra manera. Aquesta paràbola serveix per explicar −a qui ho vulgui entendre− la manera d'obrar de Déu, representat en el Propietari.

Evy
Doncs, encara pitjor! Per més que sigui l'Amo de tot i pugui fer el que vulgui a casa seva, si Ell no és just, ¿qui ho serà? La seva "generositat" amb els Últims és un càstig per als Primers, que són els qui més han treballar per a Ell. La Justícia és com unes balances: els platets han de quedar anivellats: si poses en un, has de posar també en l'altre...

Fid'ho
Em sorprèn aquesta teva posició tan "justa". M'has parlat vàries vegades de la teva família. ¿Feu servir "balances" entre vosaltres? ¿Estan sempre ben anivellats els platets de la teva dona i el teu? ¿Feu servir "balances" en la vostra relació amb els fills? ¿Us agrada que ells les facin servir entre ells?

Evy
Una cosa és la família i una altra molt diferent les relacions laborals. La paràbola parla d'un propietari i d'uns treballadors.

Fid'ho
Ben cert! Família i relacions laborals són dues coses ben diferents! I precisament aquest és l'ensenyament que vol donar la paràbola: que la Humanitat som entre nosaltres, i amb el Propietari, família.
La paràbola és la meva resposta a la pregunta de Pere (i de molts altres!) quan em diu: Nosaltres ho hem deixat tot i t'hem seguit. Què rebrem, doncs? La pregunta de Pere deixa entendre això que tu deies de les "balances".
¿Entens, ara, la meva resposta? Has de saber que la vinya no era un camp qualsevol. Era un terreny mimat, familiar, especialment cuidat. Invitar algú a treballar en la pròpia vinya significa invitar-lo a participar de la vida de la família.

Evy
¿Vols dir que, entre els teus seguidors, hi havia qui es considerava amb més mèrits perquè era dels de "primera hora"? ¿Volies corregir, amb aquesta paràbola, als qui es creuen "primers" on no hi ha ni primers ni darrers perquè tots són família?

Fid'ho
És ben bé així. Tots som família: amb avis que van ser nens, i amb nens que es faran avis; amb membres que avui aporten el fruit del seu treball i demà es beneficiaran del treball dels altres. Amb treballadors que aporten ingressos i amb no-treballadors que aporten il·lusió, servei, amor,... Sense "balances". Sense "comptabilitats".  
És cert: la temptació a posar balances és difícil de superar, però és del tot necessari. Costava als meus deixebles de primera hora i continua costant als que han vingut després, fins que no s'accepta que tots els humans som família del Pare-Déu.

Diumenge 24 A

Entrevistes amb Fid'ho (Fill de l'Home).

Periodista: Evy. (>> Presentació).

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

Diumenge 24 de durant l'any. Any A.

========================================

>> Apunts d'homilia. >Diumenge 24.

>> Apunts d'homilia. >Exaltació de la Sta. Creu

>L'arbre de la Creu. Diumenge 22.

>> Relectures > >L'Home enlairat.

========================================

Nota.
Aquest any 2014, aquest diumenge cau el dia 14 de setembre, festa de l'Exaltació de la Santa Creu. Segons les normes litúrgiques, aquesta festa té preferència sobre el diumenge. Però també hi poden haver altres raons pastorals per no fer aquest canvi. Els responsables de la trobada dominical veuran quins textos llegeixen, o si els combinen.
Per això presento dues Entrevistes amb Fid'ho i dos Apunts d'homilia corresponents als dos possibles evangelis llegits.
També hi afegeixo un enllaç al diumenge 22 A, on es pot trobar un comentari en relació a l'Arbre de la Creu, i un altre enllaç a Relectures sobre l'Home enlairat.

(Diumenge 24)

EVANGELI. (Mateu 18,21-35).

En aquell temps,

Pere preguntà a Jesús:

“Senyor, ¿quantes vegades hauré de perdonar

al meu germà el mal que m’haurà fet?

¿Set vegades?”

Jesús li respon: “No et dic set vegades,

sinó setanta vegades set”.

Per això passa amb el Regne del cel

com amb un rei que va voler demanar comptes

als qui ocupaven els llocs de govern.

Tot just començava,

ja li van presentar un dels seus ministres

que li devia deu mil milions.

Com que no tenia res per pagar,

el rei va manar que venguessin tots els seus béns,

i a ell mateix, amb la seva dona i els seus fills,

els venguessin com esclaus,

per poder pagar el deute.

Però ell se li llançà als peus i li deia:

Tingueu paciència i us ho pagaré tot.

Llavors el rei se’n compadí,

el deixà lliure i li perdonà el deute.

Quan sortia, trobà un dels seus col·legues

que li devia uns quants diners.

L’agafà i l’escanyava dient-li:

Paga’m tot el que em deus.

L’altre se li llança als peus i li suplicava:

Tingues paciència i ja t’ho pagaré.

Ell no en va fer cas, i el va tancar a la presó

fins que li pagués el deute.

El altres col·legues, en veure-ho,

se n’entristiren molt

i anaren a informar el rei de tot el que havia passat.

El rei el cridà i li digué:

Que n’ets de mal home!

Quan tu em vas suplicar,

et vaig perdonar tot aquell deute.

¿No t’havies de compadir del teu col·lega,

com jo m’havia compadit de tu?

Llavors el rei el posà en mans dels botxins

perquè el torturessin fins que pagués tot el deute.

Això farà amb vosaltres el meu Pare celestial

si cadascú no perdona de tot cor el seu germà”.

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
He de reconèixer que la teva capacitat de sorprendre'm no té límit. Quan tinc la impressió que començo a entendre't, em surts amb un estirabot com aquest d'avui. Tu, quan parles de Déu li dius papa, una expressió que posa de relleu una relació paterno-filial tendra i amorosa. Però en el relat d'avui, tot i continuar parlant del teu papa, el compares a un individu dur i cruel.
Em semblava que, segons tu, la duresa i la crueltat quedaven excloses quan parlem de Déu...

Fid'ho
¿Tu que, com a pare, estimes els teus fills més que a tu mateix, no has estat alguna vegada dur amb ells?
Hi ha una duresa que neix d'un cor dur; i hi ha una "duresa" que neix de la força de l'amor.

Evy
Accepto que, a vegades, he hagut de ser molt dur amb els meus fills. A vegades he estat tan dur que no hauria tolerat que ningú altre (ni la meva dona!) fos tan dur amb ells. Però ho feia pel seu bé. I t'he de dir que, en aquells moments, patia més jo que ells.

Fid'ho
¿I tu creus que, ni que sigui amb duresa i crueltat, el meu Pare deixarà de fer tot el que calgui per encaminar els seus fills?!

Evy
¿Vols dir amb això que les amenaces del teu Pare envers els qui no perdonen els seus companys són només amenaces per fer por, perquè es corregeixin?

Fid'ho
No, Evy, no. El meu Pare no juga a fer por. Les amenaces són ben reals. Déu és Amor; i només en l'Amor, els humans podem viure. Qui surt de l'àmbit de l'Amor, queda fora de l'àmbit de la Vida. La desgràcia dels "cruels" no ve d'un càstig de Déu sinó que és el resultat de la seva pròpia crueltat.
Els humans, o gaudim de la Vida en la germanor, o patim la Vida en la frustració. No hi ha altra alternativa.

Evy
¿Tan decisiu és perdonar els deutes dels companys?

Fid'ho
Entre germans no hi ha "deutes". Tots han rebut gratuïtament l'herència de la Vida i, amb ella, totes les coses. En realitat, entre els humans no hi ha res a "perdonar" perquè no hi ha ni teu ni meu. El que s'ha d'aprendre és a compartir. Qui pensi que un seu germà li deu alguna cosa, ofèn el Pare que ens ha omplert de béns perquè aprenguem a compartir.

Evy
Això es presta a molts abusos! Estaria molt bé si tothom visqués amb germanor. Però hi ha individus desaprensius...

Fid'ho
Per això existeix la Història Humana: tot un temps per aprendre a compartir.

Evy
¿I què passa, si algú no n'aprèn?

Fid'ho
Estimat, Evy: jo sóc el fill de l'home. Em vaig fent amb els qui comparteixen, i serveixo d'horitzó als qui encara en van aprenent. L'alternativa de què tu parles queda fora de la meva experiència.

Evy
Però, en el relat que hem llegit, tu mateix parles de tortures per fer pagar el deute...

Fid'ho
¿Vols pitjor turment que viure en l'àmbit de l'Amor sense estimar? ¿T'imagines el turment de conviure amb la teva família sense estimar-los?

Santa Creu

Entrevistes amb Fid'ho (Fill de l'Home).

Periodista: Evy. (>> Presentació).

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

Exaltació de la Santa Creu. (14 de setembre).

========================================

>> Apunts d'homilia.

========================================

EVANGELI. (Joan 3, 14-21).

NOTA.

La litúrgia ens proposa un fragment de la 2ª part del diàleg de Nicodem amb Jesús. Per poder entendre aquesta 2ª part és molt convenient llegir també la 1ª. Per això l'escric aquí, en vermell.

Hi havia un dels fariseus que es deia Nicodem.

Era un dirigent dels jueus.

Aquest home va anar de nit a trobar Jesús i li digué:

-Rabí, sabem que ets un mestre enviat per Déu,

perquè ningú no podria fer

aquests senyals prodigiosos que tu fas

si Déu no estigués amb ell.

Jesús li respongué:

-T'ho ben asseguro:

ningú no pot veure el Regne de Déu

si no neix de dalt.

Li diu Nicodem:

-Com pot néixer un home que ja és vell?

És que pot entrar altra vegada a les entranyes de la mare

i tornar a néixer?

Jesús respongué:

-T'ho ben asseguro:

ningú no pot entrar al Regne de Déu

si no neix de l'aigua i de l'Esperit.

De la carn en neix carn,

de l'Esperit en neix Esperit.

No t'estranyis que t'hagi dit:

"Cal que nasqueu de dalt."

El vent bufa allà on vol;

en sents la remor, però no saps d'on ve ni on va.

Així mateix passa amb el qui neix de l'Esperit.

Nicodem li replicà:

-Com pot ser tot això?

Jesús li respongué:

-I tu, que ets mestre d'Israel, no ho comprens?

Et ben asseguro que parlem d'allò que sabem

i donem testimoni d'allò que hem vist,

però vosaltres no admeteu el nostre testimoni.

Si no em creieu

quan us parlo de les coses terrenals,

com podreu creure’m

quan us parli de les celestials?

Ningú no ha pujat mai al cel,

fora d'aquell qui n'ha baixat, el Fill de l'home.

«Com Moisès, en el desert, enlairà la serp,

també el Fill de l’home ha de ser enlairat,

perquè tots els qui creuen en ell tinguin vida eterna.

Déu estima tant el món,

que ha donat el seu Fill únic,

perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell,

sinó que tinguin vida eterna.

Déu envià el seu Fill al món

no perquè el condemnés,

sinó per salvar el món gràcies a ell.

Entrevista amb Fid'ho.

Evy
Perdona, Fid'ho, perquè avui seré molt crític. I no parlaré del que dius en l'evangeli d'avui (i que no hi he entès res de res!) sinó d'aquesta "festa" estranya que els teus deixebles celebren avui: l'Exaltació de la Creu. ¿Com es pot fer una festa a la Creu, que és l'instrument de tortura i de mort més cruel i inhumà! Milers i milers de crucificats −i tu entre ells− escarnits públicament, abandonats a una mort terrible, convertida en espectacle per crear terror! ¿Què hi trobeu en la creu, que se'n pugui fer una festa d'exaltació? Això és un insult a tots els qui l'han (l'heu) patida!

Fid'ho
Estimat Evy: estic d'acord amb el que dius; però dius només la meitat del que va passar (i passa) a la Creu. És veritat: jo hi vaig morir −com milers de companys. Però també hi vaig ressuscitar −com milers de companys. I això és el que celebren els qui creuen en mi.
A la Creu (i en totes les formes de sentència a mort) hi coincideixen dues immensitats: la immensitat destructora del Poder inhumà i la immensitat creadora del Pare que acull en la seva pròpia Vida la vida dels crucificats.

Evy
No. No hi estic d'acord. A més: això no lliga amb el que tu mateix vas dir quan estaves a la Creu (segons expliquen els evangelistes Mateu i Marc). Tu vas cridar: "Déu meu, Déu meu: per què m'heu abandonat?". Si tu mateix et senties abandonat pel teu Pare, ¿com se sentiran els milers de crucificats que ni tan sols coneixen Déu?

Fid'ho
L'Home ha estat fet per a la Vida. Per això la Mort, sentida com una negació de la vida, produeix una profunda sensació de frustració i d'impotència. La Mort no és un joc. És el moment suprem de la trobada amb la Realitat que se'ns escapa. És el moment de màxima solitud; i també és el moment en què només queda la confiança com a puntal on agafar-se. Les meves paraules eren un crit de solitud, i també una pregària. La més intensa; la més pròpia, i la més confiada. Perquè en la mort tot, absolutament tot es perd, excepte la confiança.

Evy
¿I els que no creuen en Déu?...

Fid'ho
La trobada amb la pròpia mort és un nou naixement. Tu ara no ho entens, perquè la trobada amb la Mort no es fa des de la vida sinó des del límit de la vida. És el pas finíssim entre la vida plenament donada i la Vida plenament acollida.

Evy
"Com un nou naixement"?...
Vaig tenir la sort d'estar present al naixement dels meus dos fills. Quina meravella! Ho han vist aquests meus ulls: aquelles vides plenament donades... a nosaltres, la meva dona i jo! I nosaltres sentíem les nostres vides com a plenament acollidores. No eren "pensaments". Eren "vibracions de les entranyes". Quin misteri, un naixement!!! Aquella vida, depenent de nosaltres al cent per cent...
I aquelles mans, al cent per cent acollidores, al servei d'aquella minúscula vida incipient... Aculls una vida del tot "donada" per anar fent-la del tot independent... Quin misteri, la VIDA!!!
Però no entenc que la Mort tingui res a veure amb tot això.

Fid'ho
Has parlat de "vibració d'entranyes". Les entranyes no "vibren" amb pensaments sinó amb presències. No és el mateix pensar en la Mort que sentir-la present, acompanyada de presències.

Evy
Si el nen, abans de néixer, pogués "pensar" els canvis de sortir del si matern, segurament no s'hi atreviria... perquè la nova manera de viure, vista des de l'experiència del si matern, li semblaria tràgica i insostenible.
¿La mort, segons tu, seria com tallar el cordó umbilical?...

Fid'ho
Ben cert. Però, tallat el cordó umbilical, allà estan els braços dels pares, incondicionalment acollidors.
Qüestió d'entranyes, com has dit tu. Les entranyes del Pare-Mare.