Diumenge 5è. de Quaresma. A.

EVANGELI. (Joan 11,1-45).

En blau allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps,

caigué malalt un home que es deia Llàtzer.

Era de Bet-Hània, el poble de Maria

i de la seva germana Marta.

Maria era la qui, més endavant,

ungí el Senyor amb perfum

i li eixugà els peus amb els cabells.

Llàtzer, el malalt, era el seu germà.

Les dues germanes enviaren a dir a Jesús:

«Senyor, aquell que estimeu està malalt.»

Jesús, en sentir això, digué:

«Aquesta malaltia no és mortal;

és per a donar glòria a Déu:

el Fill de Déu en serà glorificat.»

Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer.

Després de rebre la notícia de la malaltia,

es quedà encara dos dies al lloc on era.

Després, passats aquests dies, digué als deixebles:

«Tornem a Judea.»
Ells li digueren:

«Rabí, fa poc que els jueus us volien apedregar,

i ara hi torneu?»

Jesús contestà:

«La claror del dia dura dotze hores.

Els qui caminen de dia no ensopeguen,

perquè veuen la claror d’aquest món,

però els qui caminen de nit sí que ensopeguen,

perquè els manca la claror.»

Després afegí:

«Llàtzer, el nostre amic, s’ha adormit;

vaig a despertar-lo.»

Els deixebles li digueren:

«Senyor, si s’ha adormit, es posarà bo.»

Jesús es referia a la seva mort,

però els deixebles es pensaven

que parlava del son ordinari.

Llavors Jesús els digué clarament:

«Llàtzer és mort.

M’alegro de no haver estat allà;

serà en profit vostre, perquè cregueu.

Però ara anem-hi.»

Tomàs, el Bessó, digué als seus companys:

«Anem-hi també nosaltres, morirem amb ell.»

Quan Jesús arribà,

ja feia quatre dies que Llàtzer era al sepulcre.
Bet-Hània és a prop de Jerusalem,

cosa de tres quilòmetres,

i molts dels jueus havien vingut a donar el condol

a Marta i a Maria per la mort del seu germà.

Marta, quan va saber que Jesús arribava,

sortí a rebre’l.

Maria es quedà a casa.

Marta digué a Jesús:

«Senyor, si haguéssiu estat aquí,

el meu germà no s’hauria mort.

Però fins i tot ara jo sé

que Déu us concedirà tot el que li demaneu.»

Jesús li diu:

«El teu germà ressuscitarà.»

Marta li respon:

«Ja sé que ressuscitarà

quan tothom ressusciti el darrer dia.»

Li diu Jesús:

«Jo sóc la resurrecció i la vida.

Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran,

i tots els qui viuen i creuen en mi,

no moriran mai més.

Ho creus, això?»

Ella li diu:

«Sí, Senyor: Jo crec que vós sou el Messies,

el Fill de Déu que havia de venir al món.»

Havent dit això

se n’anà a cridar la seva germana Maria

i li digué en veu baixa:

«El mestre és aquí i et crida.»

Quan ella sentí això s’aixecà tot seguit

i anà a trobar-lo.

Jesús encara no havia entrat al poble,

sinó que era a l’indret on Marta l’havia trobat.

Els jueus que eren amb ella a casa

per donar-li el condol,

en veure que s’aixecava així i se n’anava,

la seguiren,

pensant-se que anava a plorar vora el sepulcre.

Maria arribà on era Jesús i, en veure’l,

es llançà als seus peus i li digué:

«Senyor, si haguéssiu estat aquí

el meu germà no s’hauria mort.»

Quan Jesús veié com plorava,

i com ploraven també els jueus

que l’havien acompanyada,

es commogué profundament i es contorbà.

Llavors preguntà:

«On l’heu posat?»

Li diuen: «Veniu a veure-ho, Senyor».

A Jesús se li negaren els ulls.

Els jueus deien: «Mireu com l’estimava.»

Altres deien:

«Aquest home que obrí els ulls al cec,

no hauria pogut fer que Llàtzer no morís?»

Jesús, commogut altra vegada,

arribà on era el sepulcre.

Era una cova tancada amb una llosa.

Jesús digué:

«Traieu la llosa.»

Marta, la germana del difunt, diu a Jesús:

«Senyor, ja es descompon;

fa quatre dies que és mort.»

Li respon Jesús:

«No t’he dit que si creus veuràs la glòria de Déu?»

Llavors van treure la llosa.

Després Jesús alçà els ulls al cel i digué:

«Pare, us dono gràcies perquè m’heu escoltat.

Ja sé que sempre m’escolteu,

però dic això

perquè ho sàpiga la gent que em rodeja

i creguin que sou vós qui m’heu enviat.»

Havent dit això cridà fort:

«Llàtzer, vine a fora.»

I el mort sortí.

Tenia els peus i les mans lligats

amb les benes d’amortallar

i la cara lligada amb un mocador.

Jesús els diu:

«Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar.»

Molts dels jueus que havien vingut a casa de Maria

i veieren el que va fer Jesús,

cregueren en ell.

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Com a periodista, he de començar preguntant per aquest tal Llàtzer que tu vas ressuscitar. Va tornar a morir? Encara és viu? I, en aquest cas, on viu? Se li podria fer una entrevista?

Fid'ho
És clar que viu! La resurrecció no és un "entreteniment" per allargar uns anys el nostre temps! El temps s'acaba definitivament amb la mort. Llavors apareix l'eternitat, que és una altra manera de viure.

Evy
Però, segons el relat, tu vas ressuscitar Llàtzer "dintre el temps", i davant molta gent que vivia en el temps!

Fid'ho
El relat parla de fe. Només els ulls de la fe poden veure la resurrecció. La fe ens permet, ja en el temps, experimentar la vida d'eternitat.

Evy
Perdona, Fid'ho: amb aquestes distincions ¿no m'estaràs dient que aquest tal Llàtzer, en realitat, no va ressuscitar?

Fid'ho
El que t'estic dient és que, en realitat, no va morir. Per a qui no té fe, Llàtzer va morir. Per a qui no té fe, tothom mor; també jo. Però qui té fe en mi veu millor com és la vida i els passos que aquesta pot experimentar. Per a qui té fe, és més adequat parlar de "adormir-se" que no pas de "morir".

Evy
"Morir"... "Adormir-se"... Són paraules diferents, però el resultat és el mateix!

Fid'ho
De cap manera!!! Imagina que has estalviat un milió d'euros per comprar-te una casa; però, abans de comprar-te-la, te'ls roben. En un moment hauràs perdut tots els teus estalvis. Però si quan vas a comprar-te la casa et trobes amb un amic que ha patit una greu i inesperada necessitat, i tu li dones els teus diners, ¿diràs que els has perdut? ¿Consideraries que és com si te'ls haguessin robat?

Evy
¿Vols dir que la mort d'aquest tal Llàtzer no li va comportar perdre la vida perquè l'havia donada? ¿A qui l'havia donada?

Fid'ho
En el relat es van repetint contínuament les paraules "germà" i "germanes". L'experiència de la mort, per a les persones que s'han fet germanes en la gran Família humana, no té res a veure amb la mort d'aquells que s'arrapen a la vida per assegurar-se-la. Qui busca conservar per a ell tot sol la seva vida, acaba perdent-la; però qui viu compartint-la fraternalment, realment no "mor" sinó que s'obra davant seu l'àmbit de la Vida que es dóna.

Evy
¿La resurrecció de Llàtzer corregeix la interpretació de Tomàs (presentat com el nostre "bessó") quan diu: Anem-hi també nosaltres, morirem amb ell? ¿La decisió que fa Tomàs de "morir amb ell", converteix la seva vida en un "viure amb ell"?

Fid'ho
Tomàs no va descobrir això fins al final de tot. És aleshores quan, meravellat, em dirà: "Senyor meu i Déu meu!". Com a Fill de l'Home, aquesta és la gran bona notícia que vaig fent visible per a tothom qui vulgui veure-hi. Amb mi, per mi i en mi, viuen Llàtzer, Tomàs i tots els qui han donat, donen o donaran la seva vida feta germanor.

Evy
"Amb tu, per tu i en tu viuen tots els qui donen la vida feta germanor". Em costa d'entendre això que dius. Però he de reconèixer que, quan parlo amb tu, no tinc pas la impressió d'estar parlant amb una realitat virtual, o amb un holograma, o amb una projecció del meu inconscient. Et sento totalment real, de carn i ossos...

Fid'ho
De carn i ossos, però connectat a la plenitud de la VIDA. Per això qui està en mi, viu amb mi. Qui fa humanitat, viu la Humanitat.

Diumenge 4 de Quaresma. A.

EVANGELI. (Joan 9,1-41).

Nota: En blau allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps,

Jesús veié tot passant un cec de naixement.

Els deixebles li preguntaren:

«Rabí, ¿qui va pecar, que naixés cec aquest home,

ell o els seus pares?»

Jesús contestà:

«Això no ha estat perquè vagi pecar

ni ell ni els seus pares;

és perquè en ell es revelin les obres de Déu.

Mentre és de dia, jo he de treballar

fent les obres del qui m’ha enviat.

La nit s’acosta, quan ningú no pot treballar.

Mentre sóc en el món sóc la llum del món.»

Dit això escopí a terra,

va fer amb la saliva una mica de fang,

l’estengué sobre els ulls del cec i li digué:

«Vés a rentar-te a la piscina de Siloè.»

Aquest nom significa ‘enviat’.

Ell hi anà, s’hi rentà i tornà veient-hi.

La gent del veïnat

i els qui l’havien vist sempre captant deien:

«No és aquell home que vèiem assegut captant?»

Uns responien: «Sí, que és ell.»

Altres deien: «No és pas ell;

és un que s’hi assembla.»

Ell digué: «Sí, que el sóc.»

Llavors li preguntaren:

«Com se t’han obert, els ulls?»

Ell contestà:

«Aquell home que es diu Jesús

va fer una mica de fang,

me’l va estendre sobre els ulls

i em va dir que anés a rentar-me a Siloè.

Hi he anat i, així que m’he rentat, hi he vist.»

Li digueren: «On és?»

Respongué: «No ho sé.»

Dugueren als fariseus l’home que abans era cec.

El dia que Jesús havia fet el fang

i li havia obert els ulls era dissabte, dia de repòs.

També els fariseus li preguntaren

com havia arribat a veure-hi.

Ell els digué: «M’ha estès fang sobre els ulls,

m’he rentat, i ara hi veig.»

Alguns dels fariseus deien:

«Aquest home que no guarda el repòs del dissabte

no pot ser de Déu.»

Però altres responien:

«Com és possible que un pecador faci tals miracles?»

I es dividiren entre ells.

S’adreçaren al cec altra vegada i li digueren:

«Ja que és a tu, que ell t’ha obert els ulls,

tu, què en dius, d’ell?»

Ell contestà: «Que és un profeta.»

Els jueus no volien creure

que aquell home hagués estat cec

i ara hi pogués veure,

fins que van cridar els seus pares per dir-los:

«Aquest és el vostre fill que,

segons vosaltres, va néixer cec?

Com és, doncs, que ara hi veu?»

Els seus pares respongueren:

«Nosaltres sabem de cert que aquest

és el nostre fill i que va néixer cec.

Però com és que ara hi veu

i qui li ha obert els ulls,

nosaltres no ho sabem.

Això, ho heu de preguntar a ell; ja és prou gran

i ell mateix us donarà raó del que li ha passat.»

Els seus pares van respondre així

perquè tenien por dels jueus,

que ja llavors havien acordat

excloure de la sinagoga

tothom qui reconegués que Jesús era el Messies;

per això van dir que el seu fill ja era prou gran

i que l’interroguessin a ell mateix.

Llavors cridaren altra vegada

aquell home que havia estat cec i li digueren:

«Dóna glòria a Déu reconeixent la veritat:

nosaltres sabem que aquest home és un pecador.»

Ell contestà:

«Que sigui un pecador, a mi no em consta.

Només em consta una cosa:

jo, que era cec, ara hi veig.»

Ells insistiren:

«Digues què t’ha fet per obrir-te els ulls.»

Respongué: «Ja us ho he dit i no n’heu fet cas.

Per què voleu sentir-ho una altra vegada?

És que també us voleu fer seguidors d’ell?»

Li contestaren en un to insolent:

«Ets tu qui t’has fet seguidor d’ell.

Nosaltres som seguidors de Moisès.

De Moisès, sabem que Déu li va parlar,

però d’aquest, ni sabem d’on és.»

L’home els contestà:

«Justament això és el que em desconcerta:

vosaltres no sabeu d’on és,

però a mi, m’ha obert els ulls.

Tots sabem que Déu no escolta els pecadors,

sinó els qui són piadosos

i compleixen la seva voluntat.

D’ençà que el món existeix,

no s’ha sentit dir mai que ningú

hagi obert els ulls a un cec de naixement.

Si aquest no vingués de Déu,

no tindria poder per a fer res.»

Li respongueren:

«Tot tu vas néixer en pecat

i ens vols donar lliçons?»

I el van excloure de la sinagoga.

Jesús va sentir dir

que l’havien exclòs de la sinagoga

i, quan el trobà, li digué:

«Creus en el Fill de l’home?»

Ell respongué

«I, qui és, Senyor, perquè hi pugui creure?»

Jesús li diu: «Ja l’has vist:

és el mateix que parla amb tu.»

Li diu ell: «Hi crec, Senyor.» I l’adorà.

Jesús afegí:

«És per fer un judici

que jo he vingut en aquest món:

perquè els qui no hi veien, hi vegin,

i els qui hi veien, es tornin cecs.»

Ho van sentir alguns dels fariseus

que eren amb ell i li digueren:

«Així voleu dir que nosaltres també som cecs?»

Jesús els contestà:

«Si fóssiu cecs, no tindríeu culpa,

però vosaltres mateixos reconeixeu que hi veieu;

per tant, la vostra culpa no té cap excusa.»

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Hi ha relats fantasiosos que tenen la seva gràcia. Però quan un relat és tan fantasiós que és impossible, perd tota la gràcia. Tot això del cec de naixement resulta impossible! Un cec de naixement no pot veure-hi amb un simple rentat d'ulls! Hi veiem amb el cervell. Els ulls capten només l'impacte físic de la llum, però és el cervell que ha d'aprendre a interpretar, corregir, completar i identificar allò que impacta la retina. I això vol temps!

Fid'ho
¿No t'ha passat mai que, de cop i volta, veus, entens i comprens una situació? ¿I que, a partir d'aquesta comprensió, t'adones que fins aleshores no havies entès res de res?

Evy
Recordo una vegada que ens vam discutir amb la dona. Ben cert que ens estimàvem molt!, i no obstant, amb sorpresa dels dos, ens vam trobar embolicats en una estúpida discussió. Ens vam dir coses gruixudes; coses que mai no ens havíem dit, ni mai hauríem imaginat que ens diríem! I, de cop i volta, com la claror d'un llampec, vaig veure-hi clar! En un instant em vaig adonar que fins aquell moment no havia entès realment la meva dona, ni mai l'havia escoltada de debò. Vaig descobrir que, en realitat, tampoc no l'havia estimada com es pot estimar una persona. Al contrari: m'havia estimat a mi mateix en ella. No l'havia estimada en si mateixa, amb la seva llibertat, amb la seva independència, amb el seu amor per mi. Va ser precisament aquella discussió que em va obrir el ulls!

Fid'ho
¿I què va passar?

Evy
Que tots dos vam baixar del burro. Sí: com si dos vells companys cecs que de sobte es veuen l'un a l'altre. Una descoberta! Una meravella!!!

Fid'ho
Si algun dels dos no hagués volgut baixar del burro i hagués mantingut el seu tretze són tretze, què hauria passat?

Evy
No vull ni pensar-ho! Perquè, de fet, ens estimàvem. Però, si en aquell moment el nostre amor no hagués donat un tomb de cent vuitanta graus, segurament s'hauria trencat. No sé ni imaginar-m'ho, però hauria passat.

Fid'ho
El relat d'avui descriu una experiència semblant a aquesta vostra. D'una manera o altra, tothom la passa. Ve un moment en què hom es troba "cara a cara" amb l'home; i es fa visible tota la vida passada i el possible futur. En un instant veus tota la mesquinesa que hi ha hagut, i tota la meravella de què ets capaç, i que t'has perdut. És un moment decisiu: o baixes del burro per obrir-te al canvi, o et quedes tancat per sempre en el teu tretze són tretze.

Evy
En el relat d'avui, el cec baixa del burro; en canvi els fariseus, tretze són tretze. Per això el cec comença a veure-hi, i els fariseus esdevenen definitivament cecs.
Veure l'Home o no veure'l. Aquesta és la qüestió!

Quaresma. Diumenge 3 A..

EVANGELI. (Joan 4,5-42).

Nota: En blau allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps,

Jesús arribà a una població samaritana

que s’anomena Sicar,

prop dels terrenys que Jacob havia donat al seu fill Josep.

Allà hi ha el pou de Jacob.

Era cap al migdia quan Jesús, cansat de caminar,

s’estava assegut bonament a la vora del pou.

Els deixebles havien anat al poble

a comprar provisions.

Arribà una dona samaritana,

que venia a treure aigua.

Jesús li diu: «Dóna’m aigua.»

Li diu la samaritana:

«Com? Vós, un jueu, em demaneu aigua a mi,

que sóc una dona samaritana?»

Cal saber que els jueus no es fan amb els samaritans.

Jesús li respongué:

«Si sabessis què vol donar-te Déu

i qui és el qui et demana que li donis aigua,

ets tu qui li hauries demanat aigua viva,

i ell te l’hauria donada.»

Ella li diu:

«Senyor, aquest pou és fondo

i no teniu res per treure aigua.

D’on la traieu, l’aigua viva?

Jacob, el nostre pare, ens va donar aquest pou

i en bevia tant ell,

com els seus fills, com el seu bestiar.

Sou més gran vós que no pas ell?»

Jesús li respongué:

«Els qui beuen aigua d’aquesta

tornen a tenir set,

però el qui begui de la que jo li donaré,

mai més no tindrà set;

l’aigua que jo li donaré es convertirà en una font

que brollarà sempre dintre d’ell

per donar-li vida eterna.»

Li diu la dona:

«Senyor, doneu-me aigua d’aquesta:

que no tingui mai més set

ni hagi de tornar mai més aquí

a treure aigua del pou.»

Ell li diu:

«Vés a cridar el teu marit i torna.»

La dona li contesta: «No en tinc, de marit.»

Li diu Jesús:

«Tens raó: n’has tingut cinc,

i l’home que ara tens no és el teu marit.

Això que has dit: “No en tinc, de marit”, és veritat.»

Ella li diu:

«Senyor, veig que sou un profeta.

Els nostres pares adoraren Déu en aquesta muntanya,

però vosaltres, els jueus,

dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem.»

Jesús li respongué:

«Creu-me, dona:

s’acosta l’hora que el lloc on adorareu el Pare

no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem.

Vosaltres no sabeu qui adoreu;

nosaltres sí que ho sabem,

perquè la salvació ve dels jueus.

Però s’acosta l’hora,

més ben dit, és ara mateix,

que els bons adoradors adoraran el Pare

en esperit i en veritat.

Aquests són els adoradors que vol el Pare.

Déu és esperit.

Per això els qui l’adoren

han de fer-ho en esperit i en veritat.»

Li diu la dona:

«Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l’Ungit.

Quan ell vingui, ens ho explicarà tot.»

Ell li respon:

«El Messies sóc jo, que parlo amb tu.»

Llavors mateix arribaren els deixebles.

S’estranyaren que parlés amb una dona,

però cap d’ells no gosà preguntar-li

què volia o de què parlava amb ella.

La dona deixà estar la gerra

i se n’anà al poble a dir a la gent:

«Veniu a veure un home

que m’ha dit tot el que he fet.

No serà el Messies?»

La gent sortí del poble i anà a trobar-lo.

Mentrestant els deixebles li deien invitant-lo:

«Mengeu, rabí.»

Però ell els contestà:

«Jo, per menjar, tinc un altre aliment

que vosaltres no sabeu.»

Els deixebles es preguntaven entre ells:

«És que algú li ha portat menjar?»

Jesús els diu:

«El meu aliment és

fer la voluntat del qui m’ha enviat

i acomplir la seva obra.

Vosaltres dieu:

“Quatre mesos més i ja serem a la sega.”

Doncs jo us dic:

Alceu els ulls i mireu els camps:

ja són rossos, a punt de segar.

El segador ja rep la part que li toca

i recull el gra per a la vida eterna,

perquè s’alegrin plegats el sembrador i el segador.

En aquest cas té raó la dita

«un és el qui sembra i un altre el qui sega».

Jo us he enviat a segar

on vosaltres no havíeu treballat.

Són altres, que van treballar-hi;

vosaltres sou sobrevinguts,

en el treball que ells havien fet.»

Molts samaritans d’aquell poble

van creure en ell

per la paraula de la dona que assegurava:

«M’ha dit tot el que he fet.»

Per això, quan els samaritans anaren a trobar-lo,

li pregaven que es quedés amb ells.

I s’hi va quedar dos dies.

Després de sentir-lo parlar a ell mateix,

encara molts més van creure,

i deien a la dona:

«Ara ja no creiem només pel que tu deies;

nosaltres mateixos l’hem sentit,

i sabem que aquest és de debò el Salvador del món.»

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Literàriament parlant, trobo aquest relat extraordinari. Em vaig adonant que allò realment important no és tant el que dius sinó el que ets. Vaig descobrint que tu mateix, el Fill de l'Home, ets el missatge. En aquest relat, la Samaritana és el magnífic i simpàtic contrapunt que posa en relleu allò que tu ets. Però aquí està precisament el meu problema! Qui ets? Quin significat té la teva existència per als humans? Jo et situo en l'àmbit religiós; però sembla que tu vas contra coses molt pròpies de la religió, com són els temples. ¿Com pot ser que declaris superada tota forma de temple? ¿Els temples són una equivocació?

Fid'ho
Ser petit no és cap equivocació; però seria un greu error no créixer. Cal fer-se adult. Ser adult comporta superar tot allò que és propi de la infantesa. És cert: naixem petits i depenent totalment dels pares; però aviat sentim la necessitat d'afirmar el nostre JO. Afirmar el nostre JO genera una creixent soledat perquè ens adonem que "només jo sóc jo!". La reacció espontània a aquesta soledat és buscar vincles; establir lligams que, sense negar la independència desitjada, permetin sentir-se connectat.

Evy
Suposo que la "religió" s'ha de situar en el marc d'aquesta necessitat de connectar-se o "relligar-se". Per això, per a molts, els temples són una necessitat!

Fid'ho
Poden ser una necessitat de l'home infantil. Però l'home, a més de necessitats té també capacitats. El desenvolupament de les capacitats li permet anar-se alliberant de les necessitats.

Evy
No; no ho acabo d'entendre. Perquè si algú s'alliberés (suposant que fos possible!) de la necessitat de tenir lligams ("religió"),¿com es relacionaria amb els altres? Sense lligams amb els altres, cauria en la més absoluta soledat!

Fid'ho
¿Els lligams que els vostres fills tenen amb vosaltres, els pares, són iguals quan ells eren petits que ara que ja són grans?

Evy
... Em penso que començo a entendre...
Ara que són grans, els lligams entre ells i nosaltres ja no neixen de les seves necessitats sinó de la seva llibertat. Són lligams molt diferents! Més que "lligams", són espais de llibertat creativa! ¿És això el que vol indicar la Samaritana quan va a trobar la gent del seu poble per dir-los: Veniu a veure un home que m’ha dit tot el que he fet. ¿No serà el Messies?

Fid'ho
En tot aquest relat, les paraules-clau són "dona" i "home".

Evy
¿La Samaritana representa la dona adulta, alliberada de tots els "marits" que la mantenien inferior o petita? ¿De qui parles quan li dius que l'home que ara té no és el seu "marit"? ¿Estàs parlant de tu mateix com a fill de l'home?

Fid'ho
L'antic llenguatge matrimonial expressava imperfectament la relació entre Déu i el Poble escollit. La relació madura entre Déu i la Humanitat s'expressa millor amb el llenguatge Pare – Fill hereu. És el que vol suggerit l'expressió "...els bons adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare".

Evy
Dedueixo d'això que la relació Pare/Mare – fills/filles porta directament a la pràctica de la fraternitat, i no pas al culte religiós en temples!

Diumenge 2 de Quaresma. A.

Entrevistes amb Fid'ho (Fill de l'Home).

Periodista: Evy.
(>>  Presentació).

EVANGELI. (Mateu 17,1-9).

En aquell temps,

Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume,

els dugué dalt una muntanya alta

i es transfigurà davant d’ells.

La seva cara es tornà resplendent com el sol,

i els seus vestits, blancs com la llum.

També se’ls aparegueren Moisès i Elies,

que conversaven amb ell.

Pere va dir a Jesús:

«Senyor, que n’estem, de bé, aquí dalt!

Si voleu, hi faré tres cabanes,

una per a vós, una per a Moisès

i una altra per a Elies.»

Encara no havia acabat de dir això

quan els cobrí un núvol lluminós,

i del núvol estant una veu digué:

«Aquest és el meu Fill, el meu estimat,

en qui m’he complagut;

escolteu-lo.»

En sentir-ho, els deixebles, esglaiats,

es prosternaren de front a terra.

Jesús s’acostà, els tocà i els digué:

«Aixequeu-vos, no tingueu por.»

Ells alçaren els ulls

i no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol.
Mentre baixaven de la muntanya,

Jesús els manà

que no diguessin res a ningú d’aquella visió

fins que el Fill de l’home

no hagués ressuscitat d’entre els morts.

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Perdona, Fid'ho: però, llegint aquest relat estrany, m'ha sorprès molt el teu exhibicionisme. No ho entenc. No va amb tu.

Fid'ho
¿És exhibicionista, la Lluna, perquè reflexa la llum del Sol? Jo sóc el Fill de l'Home, i en aquesta escena exhibeixo allò a què està cridada la Humanitat. No és exhibicionisme sinó exhibició. No t'empenyis en volar baix quan estàs cridat a participar de la vida mateixa de Déu! Déu és llum, i tots estem cridats a rebre, gaudir i reflectir la seva llum.

Evy
Si és així, ¿per què només davant de tres deixebles?

Fid'ho
Necessitaven classes particulars! Aquests tres deixebles representen tants i tants humans que, enlluernats amb la falsa llum del Poder, són incapaços d'entendre la qualitat de la meva llum. I vaig haver de manar-los que no parlessin a ningú d'aquesta experiència fins després que jo hagués passat per la meva mort resurrecciosa, que és la meva autèntica exhibició, i davant tothom.

Evy
¿I, què hi pinten aquí Moisès i Elies?

Fid'ho
Serveixen de contrapunt a l'hora d'escoltar la veu del Pare que diu: "Aquest és el meu Fill (referint-se a mi), el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo". Els tres deixebles eren dels que venien amb mi, però escoltaven la meva veu filtrada per les seves idees preconcebudes sobre Moisès i Elies. Aquestes idees preconcebudes els impedien d'entendre correctament la meva exhibició.

Evy
Sempre t'he sentir dir que, en tu, s'acompleix tot allò que havia estat anunciat pels profetes d'Israel. Per tant: és lògic entendre la teva missió com una continuació de la missió de Moisès i Elies.

Fid'ho
És tal com dius. Però això no significa que no hi hagi una diferència qualitativa entre la seva missió i la meva.

Evy
¿Quina diferència?

Fid'ho
Evy! ¿Tu tampoc no ho entens, encara?! ¿No has experimentat en la teva pròpia vida, i en la vida dels teus fills, que, quan som petits, necessitem lleis i normes que ens ajudin a créixer correctament, però que, quan ja som adults, vivim una situació totalment diferent que exclou tot allò que és propi de la infantesa?

Evy
Perdona. És veritat: tot això ja m'ho has dit altres vegades, però no ho acabo d'incorporar al meu cervell! A vegades imagino una papallona explicant a una eruga que, passant per una transformació, serà capaç de volar. Estic segur que la pobra eruga es marejaria només d'imaginar-se allò que li explica la papallona... Em sembla que sóc encara molt "eruga"!

Fid'ho
Conec aquests teus temors per pròpia experiència; i també conec la temptació de quedar-se a mig camí. Ara que ja sóc papallona, em dedico a mantenir l'esperança de tantes i tantes erugues poc esperançades.

Evy
I jo que t'ho agraeixo, encara que sovint em costi d'entendre't!