4rt diumenge de Pasqua. A.

Periodista: Evy.
(>>  Presentació).

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Joan 10,1-10).

En aquell temps, Jesús parlà així:

«Us ho dic amb tota veritat:

el qui no entra per la porta al corral de les ovelles,

sinó que salta per un altre indret,

és un lladre o un bandoler.

El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles:

el guarda li obre la porta,

i les ovelles reconeixen la seva veu;

crida les que són seves, cadascuna pel seu nom,

i les fa sortir.

Quan té a fora totes les seves, camina al davant,

i les ovelles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu.

Però si és un estrany, en lloc de seguir-lo, en fugen,

perquè no reconeixen la veu dels estranys.»

Jesús els parlà amb aquest llenguatge,

però ells no entengueren què volia dir.

Jesús continuà:

«Us ho dic amb tota veritat:

Jo sóc la porta de les ovelles.

Tots els qui havien vingut abans que jo

eren lladres o bandolers,

però les ovelles no en feien cas.

Jo sóc la porta.

Els qui entrin passant per mi,

se salvaran de tot perill,

podran entrar i sortir lliurement

i trobaran pasturatges.

Els lladres només vénen per robar, matar i fer destrossa.

Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida,

i en tinguin a desdir.»

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Ja sé que, per parlar de la Vida, el llenguatge normal es queda curt, i cal enriquir-lo amb símbols. Però en aquest relat d'avui m'hi perdo per excés de símbols. Primer dius que ets la porta de les ovelles, i de seguida dones a entendre que ets el pastor. En què quedem? Ets porta i ets pastor?

Fid'ho
No tindràs cap problema per entendre tot això si tens en compte que sóc el fill de l'home. Tot allò que pertany a la Humanitat es pot dir de mi. Vivim convivint. Quan es conviu en comunió, cada ésser humà és per als altres porta, i pastor, i ovella, i, fins i tot, pasturatge. Les relacions humanes són riques: a vegades ets una cosa per a uns, i una altra cosa per a uns altres. En la comunitat, les diferències es tornen serveis, i els serveis són tan variats com les necessitats de cadascú i de cada moment.

Evy
En el relat dius que tots els qui van venir abans que tu eren lladres o bandolers. Això és molt dur, no et sembla?!

Fid'ho
El glaç, vist des de l'aigua, és fred, opac, rígid, dur, inhòspit. L'aigua, vista des del vapor, és esclava, pesant, rastrera, perillosa, poc expansiva. Així també: vista des de la comunió, la vida d'abans és cruel, injusta, opaca, opressiva.

Evy
Potser tens raó. Segons els entesos, la vida humana neix per convivència. Però les primeres formes de convivència estaven marcades per relacions de domini-subjecció. L'agressivitat ha produït progrés. Els invents més importants s'han fet per fer la guerra.  Però, quant sofriment en les relacions humanes! I quanta injustícia!
D'acord: la comunió no ve dels orígens sinó que és una conquesta humana, i molt difícil.

Fid'ho
El "progrés" provocat per l'agressivitat ha estat al preu d'innumerables víctimes. Aquesta classe de progrés, per si sol, portaria finalment al col·lapse de la vida. Però l'home està cridat a la generositat. Per això el mateix possible col·lapse desperta en els humans reaccions de més generositat.

Evy
El peix gros es menja el petit; l'home fort s'imposa al dèbil; el poca-solta "triomfa" sobre el de bona fe... Sovint penso que allò que progressa no és la vida sinó l'agressivitat. No estic massa segur que l'agressivitat, per reacció, pugui despertar i portar a la generositat. Els manuals d'Història no semblen pas abonar aquesta hipòtesi.

Fid'ho
La generositat és fruit de la llibertat. No es pot preveure, perquè cada humà la decideix lliurement en cada moment. Però la generositat és bella, i "estira" el cor humà. En el nostre món, quanta més generositat, més bellesa. I quanta més bellesa, més cors humans se senten atrets cap a la generositat. No ho diuen els manuals d'Història, però ho diu la meva experiència, com a fill de l'home: com més dura és l'agressivitat en uns, més forta l'atracció de la generositat en altres. L'agressivitat s'exhibeix; la generositat no necessita exhibir-se. Actua en els cors, i va canviat el món des del fons dels cors.

Evy
Et veig molt optimista...

Fid'ho
Ningú no pot predir el futur de la Humanitat. Però convé no descuidar que la Humanitat neix d'un projecte generós continuat. Per a l'Autor d'aquest projecte, mil anys són com un dia, i un miler de cors endurits són com un glaçó caigut a la caldera. Només la generositat té futur.

Diumenge 3er. de Pasqua. A.

(>>  Presentació).

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Lluc 24:13-35).

Aquell mateix diumenge

dos dels deixebles de Jesús se n’anaven a un poble

anomenat Emaús, a onze quilòmetres de Jerusalem,

i conversaven entre ells comentant aquests incidents.
Mentre conversaven i discutien,

Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells,

però Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin.

Ell els preguntà:

«De què discutiu entre vosaltres tot caminant?»

Ells s’aturaren amb un posat trist

i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué:

«De tots els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem,

¿ets l’únic que no saps el que hi ha passat?»

Els preguntà: «Què?»

Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret.

S’havia revelat com un profeta

poderós en obres i en paraules davant Déu i el poble.

Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble

l’entregaren perquè fos condemnat a mort i crucificat.

Nosaltres esperàvem que ell seria

el qui hauria alliberat Israel.

Ara, de tot això ja fa tres dies.

És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat:

han anat de bon matí al sepulcre,

no hi han trobat el cos,

i han vingut a dir-nos que fins i tot

se’ls han aparegut uns àngels

i els han assegurat que ell és viu.

Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre

i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit,

però a ell, no l’han vist pas.»

 
Ell els digué:

«Sí que us costa d’entendre!

Quins cors tan indecisos a creure

tot allò que havien anunciat els profetes.

No havia de patir tot això el Messies

abans d’entrar en la seva glòria?»

Llavors, començant pels llibres de Moisès

i seguint els de tots els profetes,

els exposava tots els llocs de les Escriptures

que es referien a ell.

 
Mentrestant s’acostaven al poblet on es dirigien

i ell va fer com si seguís més enllà.

Però ells el forçaren pregant-lo:

«Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard

i el dia ha començat a declinar.»

Jesús entrà per quedar-se amb ells.

Quan s’hagué posat amb ells a taula,

prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava.

En aquell moment se’ls obriren els ulls i el reconegueren,

però ell desaparegué.

I es deien l’un a l’altre:

«No és veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre

mentre ens parlava pel camí

i ens obria el sentit de les Escriptures?»

Llavors mateix s’alçaren de taula

i se’n tornaren a Jerusalem.

Allà trobaren reunits els onze

i tots els qui anaven amb ells, que deien:

«Realment el Senyor ha ressuscitat

i s’ha aparegut a Simó.»

Ells també contaven el que els havia passat pel camí,

i com l’havien reconegut quan partia el pa.

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Trobo molt curiós aquest relat d'avui. Dóna la impressió que tu, un cop ressuscitat, tenies ganes de jugar a cuit i amagar. Els dos pobres deixebles deurien quedar ben atabalats: primer, et veuen però no et reconeixen; i, quan et reconeixen, desapareixes i no ja et veuen! ¿Com t'ho vas fer per desaparèixer si eres allà? Et vas fondre? Vas marxar corrents? O, tot plegat, no va ser res més que un somni?

Fid'ho
Fas tantes preguntes perquè ho compliques massa. Tot és molt més senzill. Aquestes experiències les fan també tots els qui volen ser deixebles meus! No és cap joc de cuit i amagar sinó el procés de descoberta de l'home ressuscitat. Nota una cosa: mentre jo camino amb ells, per a ells és "de dia". Però, quan toca separar-me d'ells per anar més enllà, se'ls fa tard i el dia comença a declinar. A pesar de fer-se fosc, ells acullen aquell desconegut que els ha escridassat. Aquest acolliment a un desconegut i el meu gest a la taula els permeten reconèixer-me, i se'ls torna a fer "de dia"! De cop i volta s'han adonat que la meva vida donada es fa visible en la comunitat i fent comunitat. Per això tornen de seguida a la comunitat. Allà em podran "veure".

Evy
Potser aquells dos d'Emaús et van veure, però jo continuo amb moltes coses que no entenc. Acabes de dir que la teva vida donada es fa visible en la comunitat. Però els de Jerusalem diuen als d'Emaús que tu t'havies aparegut a Simó. Simó és una persona individual; no és cap comunitat. Com et va poder "veure" si estava sol?

Fid'ho
Que jo me li aparegués no significa que ell em "veiés", com tampoc no em van veure els d'Emaús. Aquells que fan visible la vida donada són aquells que l'acullen, donant també ells la seva vida. D'aquesta comunió en neixen les comunitats. Les comunitats són com el "cos" que fan visible la vida donada-rebuda-i-donada. Simó em "veié" quan reconstituí, reintegrant-s'hi, la comunitat del Onze. Passa com amb el corrent elèctric: l'electricitat no és visible en si mateixa. Però és fa visible quan una bombeta l'acull, i la dóna en forma de llum. En aquest cas podríem dir que la llum és el "cos" que ens fa visible l'electricitat.

Evy
El que dius de la bombeta es podria dir igualment de qualsevol aparell que "rep" l'electricitat i la "dóna" en forma de llum, d'imatge, de música, de moviment, de calor, de fred,... 
Em sembla que ho començo a entendre. També es podria dir que la vida donada pren forma d'energia en els qui la reben. És el que em va dir un dia la meva dona: "Sense tu, jo no hauria fet ni la meitat de les coses que he fet. A part dels fills, és clar!". Li vaig respondre que jo podria dir el mateix.
Vist així, "tot és molt més senzill", com has dit al començament. Per ressuscitar, no cal pas esperar a haver mort. Comencem a ressuscitar quan comencem a estimar de debò.
Això no és cap "veritat" que es pugui ensenyar. Només s'aprèn des de la experiència de l'amor: d'un amor rebut i donat; donat i rebut.

Fid'ho
Enhorabona, Evy!

Evy
Sí. Estic d'enhorabona! I fins i tot m'imagino que el relat que hem llegit només diu el nom d'un dels dos deixebles perquè l'altre podria ser jo mateix, o qualsevol de la resta dels humans...

Diumenge 2on. de Pasqua. A.

EVANGELI. (Joan 20,19-31).

El vespre d’aquell mateix diumenge,

els deixebles eren a casa

amb les portes tancades per por dels jueus.

Jesús entrà, es posà al mig i els digué:

«Pau a vosaltres.»

Després els ensenyà les mans i el costat.

Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor.

Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres.

Com el Pare m’ha enviat a mi,

també jo us envio a vosaltres.»

Llavors alenà damunt d’ells i els digué:

«Rebeu l’Esperit Sant.

A tots aquells a qui perdonareu els pecats

els quedaran perdonats,

però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó.»

Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze,

no era allà amb els altres.

Ells li digueren: «Hem vist el Senyor.»

Ell els contestà:

«Si no li veig a les mans la marca dels claus,

si no li fico el dit dins la ferida dels claus,

i la mà dins el costat,

no m’ho creuré pas.»

Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada,

i Tomàs també hi era.

Estant tancades les portes,

Jesús entrà, es posà al mig i els digué:

«Pau a vosaltres.»

Després digué a Tomàs:

«Porta el dit aquí i mira’m les mans;

porta la mà i posa-me-la dins el costat.

No siguis tan incrèdul. Sigues creient.»

Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!»

Jesús li diu: «Perquè m’has vist has cregut?

Feliços els qui creuran sense haver vist.»

Jesús va fer en presència dels deixebles

molts altres miracles

que no trobareu escrits en aquest llibre.

Els que heu llegit aquí han estat escrits

perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu,

i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
La reacció de Tomàs, segons el relat que hem llegit, volent ficar els dits a les teves llagues, és molt estranya i una mica truculenta...

Fid'ho
Tomàs sap molt bé el que es diu. A través de la reacció "truculenta" de Tomàs, l'evangelista accentua el seu realisme. La resurrecció fàcilment podria quedar només en una "idea" més o menys bonica, però totalment equivocada. Tomàs (el bessó meu i de cada un dels humans) ha entès que "el ressuscitat" és també "el crucificat". La meva resurrecció no anul·la la crucifixió. Sóc el ressuscitat perquè continuo essent el crucificat.

Evy
No ho entenc. ¿Ressuscitant, no va quedar enrere la crucifixió, i tot el que significava: la condemna, el dolor, la mort,...?

Fid'ho
En mi, és la Humanitat qui ressuscita. Però la Humanitat continua essent jutjada, condemnada i crucificada en molts dels seus membres. Mentre hi hagi un sol humà condemnat, menyspreat, burlat,... jo continuo la meva passió, i sóc condemnat, menyspreat, i burlat. I també ressuscitat! Per això, quan em vaig presentar als deixebles, el primer que vaig fer va ser ensenyar-los les meves llagues. I Tomàs, que no les havia vistes, posa com a condició per creure en la resurrecció, veure i tocar les meves llagues. Sense les llagues, jo seria per a ells només una fantasma. I la fe en la resurrecció seria només una fantasia.

Evy
M'estàs dient que encara no has ressuscitat del tot?

Fid'ho
Sóc plenament ressuscitat, però encara no he ressuscitat del tot. Els humans no som illes. Vivim convivint. No existeix la plenitud de la Vida fins que tots els vivents no hagin arribat a la Plenitud. La resurrecció no és un acte solitari. La meva resurrecció creix en cada home que ressuscita.

Evy
¿La teva resurrecció depèn dels altres?

Fid'ho
Evidentment! Tu pots donar del tot la teva vida. Però la vida no arriba a ser del tot donada fins que algú la rep, i en la mesura que la rep. Passa igual que en l'amor: L'amor no és ple fins que la persona estimada no acull el teu amor i hi correspon.

Evy
¿Si ningú hagués cregut en tu, hauries ressuscitat?

Fid'ho
Imagines un impossible. Imagines una humanitat on ningú cregués en l'Home! No s'arriba a ser humà per simple evolució genètica. Per ser realment humà (i perquè existeixi la Humanitat) cal que hi hagi hagut una opció clara i lliure per la generositat. La generositat no és fruit de l'evolució sinó de la lliure decisió d'estar oberts als altres. És la generositat que converteix els éssers humans en Humanitat.

Evy
¿D'on neix, la generositat?

Fid'ho
Molt bona pregunta! Però tu ets suficientment intel·ligent, i bo, per intuir o descobrir la resposta. Aquesta és d'aquelles respostes que només valen quan un les descobreix per si mateix, perquè neixen de la vivència. Només el generós sap d'on ve la generositat; igualment com només l'home lliure sap d'on ve la llibertat.

Diumenge de Pasqua. A.

Nota:

La visita al sepulcre, de Pere i l’altre deixeble, forma part d’un relat més llarg centrat en la figura de Maria Magdalena, i és molt difícil entendre el seu significat si es separa d’aquest relat més ampli. Per això aquí hi afegeixo en vermell el tros del relat que no es troba en el missal.

EVANGELI.
El diumenge,

Maria Magdalena se n’anà al sepulcre de matí,

quan encara era fosc,

i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre.

Ella se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble,

aquell que Jesús estimava tant, i els diu:

«S’han endut el Senyor fora del sepulcre

i no sabem on l’han posat.»

Llavors, Pere, amb l’altre deixeble, sortí cap al sepulcre.

Corrien tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà

i arribà primer al sepulcre,

s’ajupí per mirar dintre

i veié aplanat el llençol d’amortallar,

però no hi entrà.

Darrera d’ell arribà Simó Pere,

entrà al sepulcre i veié aplanat el llençol d’amortallar,

però el mocador que li havien posat al cap

no estava aplanat com el llençol,

sinó lligat encara al mateix lloc.

Llavors entrà també l’altre deixeble

que havia arribat primer al sepulcre,

ho veié i cregué.

Fins aquell moment encara no havien entès que,

segons les Escriptures,

Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.

I els dos deixebles se’n tornaren a casa.

Maria es va quedar plorant a fora, a la vora del sepulcre.

Mentre plorava, s’ajupí per mirar dins el sepulcre

i veié dos àngels vestits de blanc,

asseguts al lloc on havia estat posat el cos de Jesús,

l’un al cap i l’altre als peus.

Ells li diuen:

-Dona, per què plores?

Ella els respon:

-S’han endut el meu Senyor i no sé on l’han posat.

Així que acabà de dir aquestes paraules,

es girà enrere i veié Jesús allà dret,

però no s’adonava que fos ell.

Jesús li diu:

-Dona, per què plores? Qui busques?

Ella, pensant-se que era l’hortolà, li respon:

-Si te l’has emportat tu, digues-me on l’has posat,

i jo mateixa me l’enduré.

Li diu Jesús:

-Maria!

Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus:

-Rabuni -que vol dir «mestre».

Jesús li diu:

-Deixa’m anar, que encara no he pujat al Pare.

Vés a trobar els meus germans i digues-los:

“Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare,

al meu Déu, que és el vostre Déu.”

Maria Magdalena anà a trobar els deixebles

i els anunciava: «He vist el Senyor.»

També els va contar el que ell li havia dit.

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
FELICITATS, Fid'ho! Avui deu ser l'aniversari del dia més important de la teva vida! Quan vas ressuscitar!
T'he de confessar que jo no entenc gaire això de la resurrecció; però és el que diu molta gent. Per tant, repeteixo: FELICITATS!

Fid'ho
Gràcies, Evy. I FELICITATS també a tu, per la part que et toca!
La meva resurrecció no és només meva. En la meva resurrecció s'inicia la resurrecció de tota la Humanitat.

Evy
Ja t'he dit que no ho entenc gaire tot això. I parlant amb tu no tinc cap sensació d'estar parlant amb algú que ha tornat a la vida.

Fid'ho
No he tornat a la vida, perquè mai no me n'he separat! Amb la mort, no vaig quedar fora de la vida sinó que vaig passar d'una manera limitada de viure a viure d'una manera plena. Aquesta nova manera de viure és tan plena que és invisible per a tots aquells que no han fet aquest pas ni estan disposats a fer-lo.

Evy
Com a periodista que sóc, m'agradaria que em diguessis com podria donar la notícia de la teva resurrecció. És clar que si em dius que és invisible...

Fid'ho
La resurrecció no es pot convertir en una notícia com les que propagueu els periodistes. Cap càmera la pot fotografiar; cap aparell la pot enregistrar; cap espectador la pot descriure.

Evy
Si és així, cal suposar que seran molt pocs els qui hi creguin!

Fid'ho
Hi ha qui no hi creu perquè és cec. També n'hi ha que diuen que no hi creuen perquè no els serveix la paraula "resurrecció", però, en canvi, fan l'experiència d'allò que aquesta paraula significa. La gran majoria dels humans, tard o d'hora, acaben fent l'experiència de la resurrecció (fent servir aquesta paraula o altres, o sense paraules).

Evy
¿Se'n pot tenir experiència d'una cosa que no es pot comprovar?  

Fid'ho
L'experiència n'és la comprovació. No pots pas fotografiar, filmar o enregistrar l'amor que et té la teva dona, i tan mateix cada dia en fas l'experiència, i n'estàs segur. Sense l'experiència no es tindria cap seguretat ni de l'amor ni de la resurrecció. La seguretat de l'experiència neix de la sintonia amb aquesta experiència. Si tu no estimessis la teva dona tampoc no podries estar segur del seu amor per tu. Igualment, qui no estima la Humanitat no pot fer l'experiència de la resurrecció. En canvi, qui posa la seva vida al servei dels altres, fa l'experiència de que la vida donada és l'autèntica VIDA, se'n digui com es digui.

Evy
Quan, al començament d'aquesta entrevista t'he felicitat per la festa d'avui, tu també m'has felicitat a mi. Em sembla que ho vaig entenent... Felicitats a tothom!!!

Diumenge del Ram. A.

Periodista: Evy.
(>>  Presentació).

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

Nota.

L’evangeli propi de la missa d’avui és la Passió segons St. Mateu; un relat molt llarg. Per això, al seu lloc, hi poso l’evangeli que el Missal proposa per a la processó que, avui, pot precedit la missa pròpiament dita. Després, també hi ha uns apunts sobre la Passió segons St. Mateu.

==================================

EVANGELI. (Mateu 21,1-11). Relat que es llegeix en la Processó)

Quan eren a prop de Jerusalem,

arribaren a Bet-Fagué,

a la muntanya de les Oliveres.

Allà Jesús envià dos deixebles amb aquest encàrrec:

«Aneu al poble d’aquí al davant,

i trobareu tot seguit una somera fermada,

amb el seu pollí.

Deslligueu-la i porteu-me'ls.

Si algú us preguntava res,

responeu-li que el Senyor els ha de menester,

però que els tornarà de seguida».

Tot això va succeir perquè es complís

el que el Senyor havia anunciat pel profeta:

«Digueu a la ciutat de Sió:

Mira, el teu rei fa humilment la seva entrada,

muntat en una somera,

en un pollí, fill d'un animal de càrrega».

Els deixebles hi anaren,

feren el que Jesús els havia manat,

portaren la somera i el pollí,

els guarniren amb els seus mantells,

i ell hi pujà.

Molta gent entapissava el camí amb els seus mantells;

altres tallaven branques dels arbres

per encatifar la terra

i la gent que anava al davant i la que seguia cridava:

«Hosanna al Fill de David.

Beneït el qui ve en nom del Senyor.

Hosanna a dalt del cel».

Quan hagué entrat a Jerusalem,

s’agità tota la ciutat.

Molts preguntaven: «¿Qui és aquest?».

La gent que anava amb ell responia:

«És el profeta Jesús, de Natzaret de Galilea».

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Ha arribat la Setmana Santa en què van passar-te moltes coses. No sé si et ve bé de recordar allò que va passar...

Fid'ho.
Els fets de la Setmana Santa no són fets passats. S'hi expressen experiències humanes de tots els temps: d'abans, d'ara i del futur. Des dels inicis de la Humanitat hi ha hagut gent inhumana que ha jutjat, condemnat i matat; i ho han fet en nom de Déu, del Poble, del Progrés, de la Justícia, de la Llei... La meva condemna, passió i mort continuen essent actuals i, dissortadament, continuaran en el futur. Però també és actual i continuarà en el futur la meva resurrecció.

Evy
¿No et fa res, doncs, que en parlem una mica?

Fid'ho
Tota la Història abans de mi preparava aquests dies. Tota la que segueix és l'expansió de la vivència d'aquests dies.

Evy
La teva entrada triomfal a la capital del País va ser molt provocativa... ¿Vas descuidar la previsible reacció violenta de les Autoritats? ¿No va ser excessiva la teva confiança en el Poble que t'aclamava com a rei?

Fid'ho
Parles com si la meva Passió hagués estat un fracàs!...

Evi
Bé... Vas acabar a la creu. La creu és la pitjor manera com pot acabar algú.

Fid'ho
La creu no és cap acabament. La creu és un pas.

Evy
¿La creu és bona?

Fid'ho
Per a la Humanitat, la creu és una gran tragèdia provocada pels prepotents, poderosos, egòlatres... Tots aquests, constituint-se en àrbitres del bé i del mal, imposen lleis que els permeten condemnar legalment. Les seves víctimes són milers de milions de tots els temps. Jo he vingut per posar en evidència que la sentència dels poderosos no és l'última paraula; no és l'acabament. Per això calia que jo mateix, el fill de l'home, passés per la creu i arribés així a la Plenitud humana. Cal que jo, el fill de l'home, begui fins l'última gota de la violència dels egòlatres, i mostri a tothom que les sentències a mort no impedeixen la Resurrecció.

Evy
A tu et van condemnar els grans sacerdots aplicant la Llei de Déu...

Fid'ho
Els prepotents, en les societats religioses, condemnen abusant del nom de Déu; en les societats democràtiques, condemnen abusant del nom del Poble, o de la Llei, o del Progrés, o de la Democràcia, o de la Llibertat... En tot cas, i a pesar de ser "condemnat", el fill de l'home segueix el seu camí. Però, ai d'aquells que traeixen l'home! Més els valdria no haver nascut!