Diumenge 11. A.

 

Entrevistes amb Fid'ho (Fill de l'Home).

Periodista: Evy.

Diumenge, 11 de durant l’any A.

 

EVANGELI. (Mateu 9,36 - 10,8). 

 En aquell temps...

Jesús, en veure aquella multitud de gent,

malmenada i desesperançada com ovelles sense pastor,

se n’apiadà,

i digué als seus deixebles:

“La collita és abundant, però hi ha pocs segadors.

Demaneu a l’amo dels sembrats

que hi faci anar més segadors”.

Llavors cridà els seus dotze deixebles

i els donà poder de treure els esperits malignes

i de guarir tota malaltia.

Els noms dels dotze apòstols són,

primer Simó, anomenat Pere, i Andreu, el seu germà;

Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, el seu germà;

Felip i Bartomeu;

Tomàs i Mateu, el cobrador d’impostos;

Jaume, fill d’Alfeu i Tadeu;

Simó, el zelota i Judes, l’Iscariot, que el va trair.

 

Jesús envià aquests dotze,

tot fent-los aquestes recomanacions:

“No us encamineu a les terres dels pagans

ni entreu a la província dels samaritans.

Aneu més aviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel.

Pel camí prediqueu, anunciant que el Regne de Déu és a prop.

Cureu malalts, ressusciteu morts,

purifiqueu leprosos, traieu dimonis.

No heu pagat res per rebre aquest poder;

doneu-lo també sense pagar”.

 

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home)

 

Evy
Aquest evangeli d’avui ens presenta una multitud “malmenada”. Tu hi envies els teus apòstols per ajudar-la. Això està molt bé.
Però no acabo d’entendre com, entre els “apòstols”, vas elegir també “Judes”, que et va trair.

Fid'ho
En la “missió” dels 12 apòstols, Judes hi tenia un paper essencial. Fixa’t en el seu nom.

Evy.
“Judes”. Fa pensar en “Jueus”.
No voldràs insinuar que tots els Jueus s’identifiquen amb Judes!...

 

Fid'ho.
Ben cert que no. Pensa que jo sóc cent per cent jueu.
Va ser Judes qui em va “entregar al món”. I això és important...

 

Evy.
No t’entenc...

 

Fid'ho.
Com ja t’he dit, jo sóc cent per cent jueu. Però també sóc, com tots els Humans, cent per cent fill de l’home.
Com a “jueu”, pertanyo a l’antic Poble d’Israel, igual que tothom pertany al seu Poble.
Del nostre Poble en rebem els principals trets de la nostra individualitat: el cos, la llengua, costums, religió, una manera de veure el món... Això fa que tothom pertanyi al seu Poble.

Però com a “éssers humans”, l’horitzó de cadascú s’eixampla vers tota la Humanitat.

 

Evy.
Em sembla que vaig entenent... Però no del tot.
Tots som fills d’un Poble i pertanyem al nostre Poble. Però hem d’esdevenir també ciutadans del món. Fins aquí, cap problema.
Però Judes et va trair!...

 

Fid'ho.
Judes em va entregar al món.
El mal de Judes és que, pròpiament, no em va “entregar” sinó “vendre”. Em va vendre als Poderosos per 30 monedes de plata.
Els Poderosos, tu ho saps molt bé, no fan Humanitat sinó al revés.

 

Evy.
Però insisteixo: si sabies que et vendria als poderosos, per què el vas escollir?

 

Fid’ho.
Perquè els “venedors” d'éssers humans són també personatges ben “reals” de la nostra Humanitat.
Els Humans experimenten la temptació de “vendre l’home” quan es presenta l’ocasió. Dissortadament, no és una temptació “exclusiva” ni de Judes ni dels “poderosos”. Tots els Humans, en un moment o altre, experimentem aquesta temptació. També jo, com ho expliquen detalladament els tres Evangelis Sinòptics.

La qüestió està en vèncer o no aquesta temptació quan es presenta.
Jo la vaig vèncer, i la vaig vèncer del tot. Judes no. Altres la van vencent a poc a poc. Recorda Pere: davant els Poderosos em va negar tres vegades. Els Dotze, quan van veure que anaven maldades, tots em van abandonar...

 

Evy.
Però no respons a la meva pregunta, sinó que la fas encara més dura... Tu sabies que acabarien “venent-te”...

 

Fid’ho.

Ja t’he dit que jo la vaig vèncer del tot, la temptació.  Això comporta respectar del tot la llibertat dels altres. És l’única manera de no “vendre’ls” també a ells.

Pensa que són moltes les maneres de “vendre un home”. No cal que sigui per monedes... Es pot “vendre” un home fins i tot per “tranquil·litat de consciència”. Què et sembla que va fer Pilat amb mi?...

 

Evy.
Has dit que tu també havies sentit la temptació. Et refereixes a quan, estant a la creu, et van dir que "si baixaves de la creu” creurien en tu?

 

Fid’ho.
Aquell “moment” va mostrar sobretot que els “summes sacerdots”, com Judes, també van sucumbir a la temptació... I pitjor que ell.

I és que la temptació de negar l’home es presenta quan les circumstàncies fan possible que algú se situï per sobre d’un altre, o se’n desentengui.

Evy.

“... quan les circumstàncies fan possible que algú se situï per sobre d’un altre, o se’n desentengui”...

Em sembla que vaig comprenent...
I també vaig comprenent que arribar a ser plenament humans és un “camí” més llarg del que em pensava...

Gràcies per fer-me’n adonar.

 

Fid’ho.

Gràcies mútues, Evy.
El camí de l’home l'anem fent amb cada un dels els companys que trobem pel camí, es digui Evy, Josep, Maria, Judes, Marta, Pere, Magdalena, Nicodem,...
Cada pas endavant neix com a resposta concreta a una presència concreta.

Per això cada presència és un do. També Judes.

 

Festa de la Plenitud humana (Crist Rei). Any A.

 (Últim diumenge de l'any litúrgic).

EVANGELI. (Mateu 25:31-46).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«Quan el Fill de l’home vindrà amb el seu poder,

acompanyat de tots els àngels,

s’asseurà al seu tron gloriós

i es reuniran davant d’ell tots els pobles.

Llavors els separarà entre ells com un pastor separa les ovelles i les 

cabres, i posarà les ovelles a la dreta, i les cabres a l’esquerra.

Després el Rei dirà als de la seva dreta:

Veniu beneïts del meu Pare:

preneu possessió del Regne

que ell us tenia preparat des de la creació del món.

Vosaltres quan jo tenia fam, em donàreu menjar,

quan tenia set em donàreu beure,

quan era foraster em vau acollir,

quan em veiéreu despullat, em vau vestir,

quan estava malalt em vau visitar,

quan era a la presó, vinguéreu a veure’m.

Els justos li respondran:

Senyor, ¿quan us vam veure afamat

i us vam donar menjar,

o que passàveu set, i us vam donar beure?

¿Quan us vam veure foraster i us vam acollir,

o despullat, i us vam vestir?

¿Quan us vam veure malalt o a la presó,

i vinguérem a veure-us?

El Rei els respondrà:

Us ho dic amb tota veritat:

Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus,

per petit que fos,

m’ho fèieu a mi.

Després dirà als de la seva esquerra:

Lluny de mi, maleïts:

aneu-vos-en al foc etern

preparat per al diable i els seus àngels.

Vosaltres, quan jo tenia fam,

no em donàreu menjar,

quan tenia set, no em donàreu beure,

quan era foraster, no em vau acollir,

quan em veiéreu despullat, no em vau vestir,

quan estava malalt o a la presó,

no em vau visitar.

Ells li respondran:

Senyor, ¿quan us vam veure afamat

o que passàveu set, foraster,

despullat, malalt o a la presó,

i no vam fer res per vós?

Ell els contestarà:

Us ho dic amb tota veritat:

Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d’aquests,

per petit que fos,

m’ho negàveu a mi.

I aniran als suplicis eterns,

mentre que els justos entraran a la vida eterna.»

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Benvolgut Fid'ho: hem arribat al final de les nostres entrevistes, segons havíem pactat. Durant tot un any, cada diumenge, he anat preparant aquestes trobades llegint els fragments dels evangelis corresponents. Per a mi, ha estat enriquidor. I celebro que aquestes entrevistes acabin bé per tu. Vull dir que acabin amb aquesta festa que et proclama "Rei".
Amb tot, si m'ho permets encara una vegada, et diré que trobo molt estranya aquesta festa de "Crist Rei". ¿Rei de qui? ¿No contradiu, aquesta festa, el significat del teu nom més real: Fill de l'Home?

Fid'ho
No me'n parlis, Evy!!! Ja en el meu temps de Palestina vaig haver de defensar-me d'aquesta mania de tants Humans per buscar reis o líders. Uns em volien rei; altres em van condemnar perquè em feia rei... Va ser com el joc dels disbarats!...

Evy
Però l'evangeli que hem llegit diu clarament que tu, el Fill de l'Home, vindràs amb Poder i t'asseuràs en un tron gloriós. Per tant: ets o no ets rei?

Fid'ho
Em fas la mateixa pregunta que em va fer el representant de l'Imperi en la meva Passió. A la Creu, el cartell de la meva condemna deia: Jesús natzarè, Rei dels Jueus. És l'únic moment en què vaig acceptar ser "rei", perquè quedava ben clar que el meu únic tron és la Creu.

Evy
¿La Creu, el teu únic tron?

Fid'ho
Sí, Evy. La Creu és el meu únic tron.
A la Creu vaig mostrar-me com a vida que es dóna. La Creu, i Jo com a fruit, reinstauràvem aquell mític Arbre de la Vida que tenia la capacitat de canviar el significat de la Mort. Des d'aleshores, sóc també el criteri (o “jutge”) d'Humanitat: qui dóna la vida pels altres és humà; qui menysprea la vida dels altres és inhumà.

Evy
"Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi". Imagino que aquestes paraules són la clau de volta de la Humanitat; són la pedra de toc per saber quan som o deixem de ser humans.
Ara ho entenc: la teva Creu queda plantada al bell mig de la Humanitat. Com una senyera enlairada, tothom pot descobrir quins són els sentiments del seu cor, fins i tot els més amagats. Per això és també una senyera combatuda. Combatuda per tothom qui pretén amagar sentiments de superioritat amb l’excusa que sigui.
Potser la paraula "rei" no és la més encertada, però expressa el criteri únic i segur per valorar el comportament humà.

Fid'ho
El meu "tron" està en tots els llocs on hi ha éssers humans. Tothom el pot contemplar, acollint-lo o menyspreant-lo, sigui quina sigui la seva Religió, la seva Ètnia o la seva Cultura. Qui m'acull, troba la Vida; qui no m'acull, roman en la Foscor.

NOTA.

Amb la Festa de la PLENITUD HUMANA (Crist Rei) s'acaben aquest Any Litúrgic (Any A, centrat en l'evangeli de Mateu) i també aquestes "Entrevistes" d'Evi amb Fid'ho.
Diumenge que ve comença un Nou Any litúrgic centrat en l'Evangeli de Marc (Any B), i amb "RELECTURES", un altre estil de comentaris per acompanyar els Apunts d'homilia.

 

Diumenge 33. Any A.

EVANGELI. (Mateu 25:14-30).

(En blau allò que correspon a la versió llarga).

 

En aquell temps,

Jesús digué als deixebles aquesta paràbola:

«Un home que se n’anava fora del país,

cridà els seus administradors i els confià els seus béns.

A un li donà cinc milions,

a l’altre dos

i a l’altre un,

segons la capacitat de cadascú,

i se n’anà.

El qui n’havia rebut cinc anà de seguida a negociar-hi,

i en guanyà cinc més.

També el qui n’havia rebut dos en guanyà dos més.

Però el qui n’havia rebut un

guardà en un amagatall els diners del seu amo.

Al cap de molt temps l’amo tornà

i els demanà comptes.

Es presentà primer el qui havia rebut cinc milions,

portà també els cinc que havia guanyat i digué:

Senyor, m’havíeu confiat cinc milions

i n’he guanyat cinc més.

L’amo li va dir: Molt bé.

Ets un administrador bo i de tota confiança.

El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment.

Ara t’encomanaré molt més.

Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.

 

Es presentà després el qui n’havia rebut dos i digué:

Senyor, m’havíeu confiat dos milions

i n’he guanyat dos més.

L’amo li va dir: Molt bé.

Ets un administrador bo i de tota confiança.

El que t’havia encomanat, ho has administrat fidelment.

Ara t’encomanaré molt més.

Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.

 

Es presentà també el que n’havia rebut un, i digué:

Senyor, sé que sou un home exigent,

que voleu collir on no havíeu sembrat

i aplegar on no havíeu escampat.

Per això vaig tenir por

i vaig amagar els vostres diners.

Aquí teniu allò que és vostre.

L’amo li contestà:

Ets un administrador dolent i gandul.

¿Tu sabies que vull collir on no he sembrat

i aplegar on no he escampat?

Doncs havies de posar al banc els meus diners,

i ara podria recobrar allò que és meu amb els interessos.

Preneu-li aquest milió i doneu-lo al qui en té deu,

perquè als qui tenen,

els donaré encara més i en tindran a vessar,

però als qui no en tenen,

els prendré fins allò que els queda.

I aquest administrador inútil,

traieu-lo fora, a la fosca.

Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.»

 

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Tinc la impressió que amb aquesta paràbola vols dir moltes coses... Estic d'acord amb el que passa amb aquell que va rebre un milió, que va enterrar-lo "per seguretat". Em sembla normal que se li prengués, ja que havia mostrat la seva inoperància. En canvi, em sorprèn molt que, per comptes de donar el seu milió a qui en tenia només quatre, fos donat a qui ja en tenia deu. Ho trobo injust, perquè els dos havien mostrat el mateix interès i la seva capacitat per doblar el capital.

Fid'ho
Celebro el teu desig de justícia, Evy.
Però aquí no es tracta de justícia. En aquesta paràbola, els "milions" (seguint la traducció que fa el text) signifiquen la vida que cadascú ha rebut perquè en sigui un bon administrador. S'hi vol destacar una característica que és essencial per a la vida: la creativitat. Qui per por o per peresa renuncia a la creativitat, és com si no visqués. Quanta més vida, més creativitat; i quanta més creativitat, més vida. Això és el que vol significar l'expressió: als qui tenen, els donaré encara més i en tindran a vessar, però als qui no en tenen, els prendré fins allò que els queda.

Evy
Dit d'una altra manera: la vida es genera des de la vida.
Això ja ho entenc, i ho experimento cada dia en mi mateix i en el meu entorn. Però també és veritat que uns comencen amb "un", altres amb "dos" i altres amb "cinc". Per què aquesta diferència?

Fid'ho
Aquí els números només serveixen per posar en relleu una altra qualitat de la vida: la diversitat. Els "dipòsits" són diferents i variats, però el resultat final és el mateix per a tothom, si s'ha estat fidel. En aquesta paràbola el resultat final ve indicat clarament per aquestes paraules: Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor. No es tracta d'una celebració ocasional. Indica la participació permanent en la Vida mateixa del "Senyor"; és a dir: del Pare. Tots els rius, grans o petits, porten a la Mar immensa, que representa la plenitud per a tots ells. Igualment totes les vides porten a la VIDA, on cadascuna troba la seva Plenitud.

Evy
Però aquell que només havia rebut un milió i el va enterrar, va ser tret fora, a la fosca!...

Fid'ho
"Ser tret fora" no és un càstig sinó la situació que ell mateix ha escollit per pròpia decisió. Qui no vol "viure", queda fora de l'àmbit de la Vida. Els "plors i cruixir de dents" tenen una intenció pedagògica: la no-vida és sentida com un mal quan s'ha estat invitat a la vida.

Evy
I no hi ha cap solució?

Fid'ho
No em toca a mi de respondre-ho això. No ho sé. Com a fill de l'home la meva missió és fer Humanitat amb tots aquells que volen fer Humanitat. No puc oferir alternatives, si és que existeixen...

 

 

Diumenge 32. A.

EVANGELI. (Mateu 25:1-13).

En aquell temps,

Jesús digué als deixebles aquesta paràbola:

“Passarà amb el Regne del cel com en deu noies,

que sortiren amb torxes a rebre l’espòs.

N’hi havia cinc de prudents,

i les altres cinc eren desassenyades.

Les desassenyades no s’emportaren oli per les torxes,

però cadascuna de les prudents

se’n proveí d’una ampolla.

Com que el nuvi trigava, els vingué son,

i totes s’adormiren.

Ja era mitjanit quan se sentí cridar:

L’espòs és aquí. Sortiu a rebre’l.

Aquelles noies es despertaren

i començaren a preparar les seves torxes.

Les que no tenien oli digueren a les altres:

Doneu-nos oli del vostre,

que les nostres torxes no s’encenen.

Però les prudents els respongueren:

Potser no n’hi hauria prou per a totes;

val més que aneu a comprar-ne.

 

Mentre hi eren, arribà el nuvi,

i les que estaven a punt entraren amb ell a la festa.

I la porta quedà tancada.

Finalment arribaren també les altres,

i deien des de fora:

Senyor, Senyor, obriu-nos.

Però ell els respongué:

Us dic amb tota veritat que no us conec.

Vetlleu, doncs,

perquè no sabeu ni el dia ni l’hora.

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Fid'ho
Amb la facilitat tan gran que tenim avui d'encendre o apagar llums, és probable que aquesta paràbola sigui mal entesa, i quedi desplaçat el missatge que vol donar.

Evy
És cert. Donat que avui no tenim cap problema per il·luminar la nit, allò que sembla ressaltar d'aquesta paràbola no és la necessitat de les làmpades sinó és la insolidaritat de les noies prudents envers les desassenyades. Imagino que no és això el que vol dir.
Jo comprenc que, en la situació que explica la paràbola, compartir l'oli hauria estat catastròfic per a la festa. Amb tot, hi ha un punt que em costa d'acceptar: la duresa de l'espòs que no permet l'entrada a les pobres noies imprudents que arriben tard perquè havien anat a comprar, en plena nit, l'oli que necessitaven. Suposo que en aquesta paràbola "l'espòs" ets tu mateix −com a Fill de l'home−. Per això et pregunto: ¿Per què no vas deixar entrar aquelles noies que, de fet, havien estat esperant-te tota la nit?

Fid'ho.
Estimat Evy: tu saps tan bé com jo que estem en una obra ("fer Humanitat") que no permet improvisacions. Hi ha un temps per vetllar i un temps per dormir; un temps per comprar oli i un temps per encendre les làmpades; un temps per entrar i un temps per estar ja a dintre.
El temps va fluint, i no es recupera mai. Si vas a gran velocitat i s'acosta un revolt, tens un temps per frenar. Si no l'aprofites, ve la catàstrofe. El temps no té marxa enrere. El que no fas al seu temps, queda per fer. Encara que ho facis més tard, ja és una altra cosa. Cada instant ve amb la seva feina.

Evy
Però tu ets el fill de l'home. ¿Com pots dir a persones humanes que "no les coneixes"?!

Fid'ho
És una paràbola per fer entendre la “temporalitat” dels Humans.

Com a fill de l'home estic en construcció contínua. Per això necessito que tots els humans estiguin atents a cada moment. Si construeixes una casa i no estàs atent al moment de posar els fonaments, quan arribi la riuada, aquella casa s'ensorrarà. L'havies feta perquè et servís de protecció, però es convertirà en una amenaça.

Evy
Potser tens raó.
Cada moment és fruit del passat i prepara el futur. La vida, com un vaixell de gran tonatge, té la seva inèrcia i no són possibles correccions sobtades. Pertanyo a un Poble que, després de molts anys de dictadura, va optar per la Democràcia. Però, al moment d'instituir-la, vam conformar-nos amb una democràcia a mitges, i, quan vingueren governants no demòcrates, van pervertir-la amb gran facilitat. Al “seu moment” no havíem posat bé el fonaments...

Fid'ho
No es pot esborrar el passat, però és possible corregir-lo amb el present. La Humanitat es construeix amb encerts i amb errors corregits. Encara que és millor prevenir que curar, si emmalaltim és ben legítim buscar la curació. D'aquí ve el meu consell a tothom: Vetlleu perquè no sabeu ni el dia ni l’hora.

Evy
"Ni el dia i ni l'hora" de què?

Fid'ho
De l'obra que estem construint: la Humanitat. Cada moment té la seva aportació. Cada instant genera la seva dosi de creixement. Els moments perduts no són recuperables.

Commemoració de TOTS ELS DIFUNTS.

 (EVANGELI). 

 

Nota.
Per a la commemoració dels Difunts, el Missal ofereix gran varietat d'evangelis (i de lectures).  Per això aquesta entrevista no serà sobre cap text evangèlic sinó sobre la celebració d'avui en si mateixa.

Evy
Com a periodista, m'interessen tots aquests costums i tradicions entorn dels Difunts, sobretot els més propis de la cultura Mediterrània. Però tinc la impressió que tots aquests costums i tradicions no s'adiuen gaire amb la teva manera de pensar.

Fid'ho
Sobre la relació amb els Difunts, cada Cultura ha desenvolupat diferents classes de ritus i celebracions; però el sentit que els dóna cada persona concreta pot ser molt diferent. Depèn sobretot del sentit que cadascú doni a la seva pròpia vida, i del moment vital en què es trobi. Com a fill de l'Home, jo em sento solidari de totes aquestes tradicions, siguin mediterrànies, orientals, africanes, indonèsies,... Totes poden evocar sentiments extremadament humanitzadors. La trobada amb la mort sol revelar una infinitat de colors de la vida humana.

Evy
Nosaltres, sobre la mort, només en podem parlar des de fora, i des de l'absència de les persones més pròximes. En canvi tu, segons els Evangelis, ets a la vegada mort i vivent. No ho entenc, però t'he de confessar que, parlant amb tu, mai no he tingut la sensació de tractar amb un difunt, ni que aquestes entrevistes siguin només una projecció del meu subconscient...

Fid'ho
Tens raó: com a fill de l'Home, sóc mort i sóc vivent a la vegada. Moro en cada humà que mor, i visc en cada humà que va donant la seva vida. La vida donada no és de cap manera una vida finida o exhaurida. Ben al contrari: només la vida donada "viu" realment.
No és el mateix "viure" que "tenir vida". Tenir vida es pot dir també dels animals i dels arbres. En canvi, l'experiència de viure, com a activitat lliure i conscient, només la tenim quan donem la vida. O sigui: quan estimem per generositat.

Evy
Tu parles de la diferència entre "viure" i "tenir vida", però jo encara hi afegiria una altra situació: "suportar la vida". Hi ha moments en què la vida és sentida com un pes, o, fins i tot, com un mal.

Fid'ho
Aquestes situacions realment difícils són una invitació a fer un pas endavant. Podem imaginar la vida de cada persona (i la de la Humanitat) en forma d'escala. Assolit un esgraó, no ens hi podem instal·lar, perquè aviat sentim la crida de l'esgraó següent, i l'esgraó ja assolit se'ns va fent insuficient. Passa com el si matern: queda petit en la mesura que la vida que conté, alimentada pel propi si, va creixent.

Evy
No sempre creix, la vida; a vegades decreix. Per exemple, en la vellesa.

Fid'ho
Els últims esgraons poden resultar molt sorprenents. El fruit es va fent llavor. La llavor només genera nova vida donant totalment la seva. Aparentment sembla una vida que es perd, però, unida a la força maternal de la terra, reneix en una nova plenitud. Les limitacions de la vellesa són una invitació a la generositat total. Això comporta anar entenent la pròpia vida com un procés d'integració en la Vida de la Humanitat i de tot l'Univers.

Evy
Ja ho entenc: Viure és anar encastant la pròpia vida en la VIDA.

 

Tots Sants (Diumenge, 1 de novembre).

 

EVANGELI. (Mateu 5:1-12).

En aquell temps,

en veure Jesús les multituds,

pujà a la muntanya, s’assegué

i els deixebles se li acostaren. 

Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:

«Feliços els pobres en l’esperit:

el Regne del cel és per a ells.

Feliços els qui estan de dol:

vindrà el dia que seran consolats.

Feliços els humils: 

són ells els qui posseiran el país.

Feliços els qui tenen fam i set de ser justos:

vindrà el dia que seran saciats.

Feliços els compassius:

Déu els compadirà.

Feliços els nets de cor: 

són ells els qui veuran Déu.

Feliços els perseguits pel fet de ser justos:

el Regne del cel és per a ells.

Feliços vosaltres quan, per causa meva,

us ofendran, us perseguiran 

i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies:

alegreu-vos-en i feu festa,

perquè la vostra recompensa és gran en el cel».

 

Entrevista amb Fid'ho.

Evy
Tots Sants. Aquesta festa em resulta simpàtica. Potser perquè, quan vaig visitar el Panteó de Roma, em va agradar molt. El Panteó era un temple dedicat a Tots els déus. Després, amb el Cristianisme, va acabar dedicat a Tots els sants. Penso que, en el fons, es tracta d’una mateixa cosa, amb noms canviats. Però segurament tu no opines igual. Per a tu, Paganisme i Cristianisme deuen ser coses molt diferents.

Fid'ho
Des del moment que el Cristianisme va esdevenir una religió, va entrar en el marc de les Religions. Però la diferència no està tant en les religions com en la maduresa de les persones. En el llenguatge d’alguns, d'aquesta maduresa se’n pot dir fe.
Hi ha qui contraposa Religió i Fe. Es pot fer com es contraposen Infantesa i Adultesa. Però cal tenir en compte que, així com no hi ha cap adult que no hagi estat infant, ni cap infant que no sigui cridat a ser adult, tampoc no s'arriba a l'adultesa de la fe sense passar i superar la infantesa de la religió.

Evy
Hi ha moltes persones que no han estat mai religioses. ¿No poden ser adultes, aquestes persones?

Fid'ho
Hi ha persones que són no-religioses perquè d’una manera o altra ja han superat la religió. Però també n'hi ha que es declaren no-religioses o antireligioses perquè no volen ser identificades amb la “gent religiosa" del seu entorn. Sovint viuen la seva no-religió com una religió. En aquest sentit hi ha "ateus" molt religiosos.

Evy
Ateus religiosos?...

Fid'ho
El problema més característic dels Humans és la solitud, sobretot quan hom pren consciència de la singularitat de la pròpia vida i s'adona de que "només jo sóc jo!". Les religions neixen en part per "solucionar" aquest problema establint lligams. Els Humans necessitem lligams. Si ens fallen uns, ens en busquem uns altres.
Normalment el propi entorn social ofereix uns "lligams" comuns en forma de religió. Però l'entorn social també pot fer-nos crítics enfront de molts lligams que també esclavitzen.
Tots els lligams (totes les religions) tenen aquesta doble cara: ens connecten i ens lliguen; són un pal·liatiu per a la soledat i un obstacle per a la llibertat.

Evy
¿L'home adult seria aquell que és capaç d'assumir la seva pròpia soledat o individualitat?

Fid'ho
Sí; però no n'hi ha prou. Assumir la pròpia soledat és només mig camí. Tot el camí, és a dir, l'adultesa, només s'obté en la comunió. Cal eixamplar el Jo perquè esdevingui Nosaltres. En realitat no hi ha Jo si no és en el Nosaltres. El Nosaltres neix de la pròpia generositat i de la generositat dels altres. Els altres ens són un do, els acollim com un do, ens oferim a ells com un do i ens acullen com un do. I és precisament en aquesta mútua i alternativa donació que ens descobrim com un Jo únic dintre el Nosaltres.

Evy
Trobaria una mica complicat això que dius si no fos que ho experimento exactament així amb la meva família. Dius: "No hi ha Jo si no és en Nosaltres". Exacte! Només en el Nosaltres queda superada la solitud; i la vida es torna una festa. En el fons, ens passa una mica com en les màquines: cada peça té sentit dintre el conjunt, i només dintre el conjunt.
Pel que entenc, Tots Sants és la festa del Gran Nosaltres que entre tots anem construint, i en el qual cadascú troba la seva plenitud.
M'hi apunto!

 

Diumenge 30 de durant l'any. Any A.

 

EVANGELI. (Mateu 22:34-40).

En aquell temps,

quan els fariseus s’assabentaren

que Jesús havia fet callar els saduceus,

es tornaren a reunir,

i un d’ells, mestre de la Llei, per provar-lo,

li va fer aquesta pregunta:

«Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?»

Jesús li contestà:

«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor,

amb tota l’ànima, amb tot el pensament.

Aquest és el manament més gran i el primer de tots.

El segon és molt semblant:

Estima els altres com a tu mateix.

Tots els manaments escrits

en els llibres de la Llei i dels Profetes

vénen d’aquests dos.»

 

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Quan aquell mestre de la Llei et va interrogar sobre el Manament més gran, què intentava: fer-te un examen o posar-te en un compromís?

Fid'ho
No pretenia fer-me un examen. Tot bon jueu coneix perfectament el primer manament de la Llei perquè el recita diverses vegades al dia com una pregària. Jo vaig estar content de la pregunta, perquè el primer de tots els Manaments és també la font i el marc d'interpretació de tots els possibles manaments o normes. I això convé dir-ho i repetir-ho.

Evy
En les representacions dels 10 Manaments sempre s'hi posen dues taules: la 1ª amb els 3 primers Manaments referits a Déu; i la 2ª amb els 7 restants referits als altres. Tenen, les dues taules, diferent valor?

Fid'ho
De cap manera.
Aquesta representació amb dues taules és molt perillosa perquè pot servir d'excusa per separar-les, i pensar que complint amb la primera ja compleixes la part més important de la Llei. Vull deixar ben clar que les dues taules no es poden separar, perquè la segona expressa el compliment real de la primera. Déu no l'ha vist mai ningú. Per això, l'única manera d'estimar Déu és estimant els altres. Si algú diu que estima Déu (que no veu) i no estima realment i efectivament els altres, menteix.

Evy
Si és així, per què parlar dels manaments de la primera taula, en vers Déu?! Per què la Llei no consta d'un sol manament: Estima els altres com a tu mateix? Tot seria molt més clar!

Fid'ho
Descuides una cosa: la gran facilitat que té el cor humà per enganyar-se. "Estimar realment i efectivament els altres" no és tan senzill com sembla. Sense la referència a Déu, l'amor als altres esdevé perillós. Sense la referència a Déu, l'amor als altres seria com un vaixell sense timó o com un cotxe sense volant. L'amor és energia. Desconnectada de Déu, aquesta energia podria fer-se més destructiva que constructiva. Tots els Dictadors de la Història han fet les seves crueltats dient que actuaven "per amor al seu Poble"!

Evy
Judes et va entregar amb un petó... Ja ho sé. Però allò no era amor. És veritat: hi ha amors que maten; però no són amor.
No veig per què no és possible un amor vertader sense que hagi de ser també amor a Déu. Conec moltíssimes persones no religioses o atees que estimen de debò la seva família, el seu país, tota la Humanitat.

Fid'ho
No et parlo de religions. Des de les religions es pot estimar Déu però també utilitzar-lo. Quan et parlo de l'amor a Déu em refereixo a una forma d'amor sovint implícita, no expressada externament ni formulada en conceptes religiosos, però que inspira les nostres accions des del més profund de nosaltres mateixos.

Evy
No sé si t'entenc. Recordo les reflexions que ens fèiem, la meva dona i jo, quan els nens eren infants. Aquelles vides tan petites, del tot dependents de nosaltres! Vam anar descobrint, la meva dona i jo, que en cada una d'aquelles vides tan petites i indefenses hi havia una dimensió que anava més enllà d'elles mateixes; més enllà de la seva petitesa. La vèiem com una dimensió sagrada que havíem de respectar escrupolosament. Respectant-la, la nostra paternitat es feia servei, i resultava meravellosa. Sense aquella dimensió, la nostra paternitat s’hauria convertit en domini, i es tornaria abominable.
¿És això l'amor a Déu"?

Fid'ho
Enhorabona, Evy!
Tens tota la raó.
Quan una persona es fa present a la nostra vida, porta sempre amb ella una dimensió sagrada. Descobrir-la i respectar-la és Amor a Déu. No descobrir-la seria ser cec. Culpablement cec.
Sobretot quan algú ha rebut alguna forma d'autoritat, adonar-se i respectar aquesta dimensió sagrada li fa descobrir que la seva autoritat és Servei. És l'autèntic culte a Déu. No atendre aquesta dimensió sagrada converteix l'autoritat en domini, i resulta abominable. El Poder pel Poder sempre és deshumanitzador.