Commemoració de TOTS ELS DIFUNTS.

 

(EVANGELI). 

Nota.
Per a la commemoració dels Difunts, el Missal ofereix gran varietat d'evangelis (i de lectures).  Per això aquesta entrevista no serà sobre cap "text evangèlic" sinó sobre la "celebració d'avui" en si mateixa.

Evy
Com a periodista, m'interessen tots aquests costums i tradicions entorn dels Difunts, sobretot els més propis de la cultura Mediterrània. Però tinc la impressió que molts d'aquests costums i tradicions no se diuen gaire amb la teva manera de fer o de pensar.

Fid'ho
Sobre la relació amb els Difunts, cada Cultura ha desenvolupat diferents classes de ritus i celebracions. Però el sentit que els dóna cada persona concreta pot ser molt variat. Depèn sobretot del sentit que cadascú doni a la seva pròpia vida, i del moment vital en què es trobi.
Com a fill de l'Home, jo em sento solidari de totes aquestes tradicions, siguin mediterrànies, orientals, africanes, indonèsies,... Totes poden evocar sentiments "humanitzadors".
La trobada amb la mort revela la infinitat de colors de la vida humana.

Evy
Nosaltres, sobre la mort, només en podem parlar "com des de fora", i des de "l'absència" de les persones més pròximes. Tu, en canvi, segons els Evangelis, ets a la vegada "el mort" i "el vivent"; "el crucificat" i "el ressuscitat"...
Jo no ho entenc això,... però parlant amb tu no tinc pas la sensació de tractar amb un difunt... Ni que aquestes "entrevistes" siguin només una "projecció" del meu subconscient...

Fid'ho
Tens raó: com a fill de l'Home, sóc "mort" i sóc "vivent" a la vegada. Moro en cada ésser humà que mor, i visc en cada ésser humà que va donant la seva vida.
La "vida donada" no és de cap mena de "vida finida" o de "vida exhaurida". Ben al contrari: només la "vida donada" viu realment, en forma de vida compartida.

No és el mateix "viure" que "tenir vida".
Tenir vida es pot dir també dels animals i dels arbres.
En canvi, l'experiència de viure, com a activitat lliure i conscient, només la podem tenir els humans. I l'experimentem quan donem la vida. O sigui: quan "estimem" des de la generositat.

Evy
Tu parles de la diferència entre "viure" i "tenir vida"; però jo encara hi afegiria una altra situació: "suportar la vida"...
Hi ha moments en què la "vida" és sentida com un "pes", o, fins i tot, com un "mal".

Fid'ho
Aquestes situacions, que poden ser realment difícils, també poden ser viscudes com una "invitació" a fer un pas endavant en la "maduració" de la nostra vida.

Podem imaginar la vida de cada persona (i la vida de tota la Humanitat) com pujar una escala.
Assolit un graó, no ens hi podem "instal·lar", perquè aviat sentim la crida del graó següent. El graó assolit aviat se'ns fa "insuficient". Es repeteix, d'alguna manera, allò que ja ens va passar en el si matern: hi estàvem molt bé, però se'ns va anar fent "petit", i vam haver de "sortir" sense saber "on anàvem"...

Evy
Entès.
Però la vida no sempre creix; a vegades decreix, com en la vellesa o en certes malalties o en situacions de crisi...

Fid'ho
El "creixement", sobretot en els últims graons, pot resultar molt sorprenent... perquè "creixem" i ens "transformem".
El "fruit" es va fent "llavor".
La llavor genera nova vida només "donant totalment la seva".
Aparentment, pot semblar que la "vida" es perdi.

Només la "generositat" ens estalvia aquesta sensació de "pèrdua". La generositat permet sentir la presència maternal de la "Mare Terra"; és a dir: de "tota la Vida que ens envolta", i que permet "sentir-nos" com una "vida acollida".
Així ens anem acostant a l'experiència de la "Vida compartida", més enllà de les "limitacions" d'espai i temps, pròpies del cos.
Les "limitacions de la vellesa" són ja huna invitació a la generositat total. Hi podem descobrir la "vida" com un procés d'integració a la VIDA. 

Evy
Em costa d'imaginar-ho...
"Viure" seria com anar "encastant" la pròpia vida en la VIDA... 
Però em sembla que encara en manca molt de temps per poder "experimentar" la proximitat de la VIDA...

Fid'ho
D'acord, Evy...
Però no es tracta tant de "temps" com de "oportunitat". 
La generositat sempre té caràcter de resposta; de resposta a una presència concreta. 
La VIDA se'ns fa "present" en les "presències" que ens trobem en el nostre viure de cada dia.

Estar "a punt" al "moment oportú".
Aquesta és la "saviesa" que ens arriba gràcies als altres, perquè puguem "aprofitar-la".  

Evy
"Estar a punt al moment oportú"... Això em sona d'alguna cosa...