Diumenge 29 de durant l'any. Any A.

 

EVANGELI. (Mateu 22:15-21).

 

En aquell temps,

els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús

en alguna paraula comprometedora,

i li enviaren alguns dels seus

i dels partidaris d’Herodes a dir-li:

«Mestre, sabem que dieu sempre la veritat,

i que ensenyeu de debò els camins de Déu,

sense miraments per ningú, sigui qui sigui,

ja que no obreu per complaure els homes.

Digueu-nos, doncs, ¿què penseu d’això?:

¿És lícit o no de pagar tribut al Cèsar?».

Jesús, que s’havia adonat de la seva malícia,

els respongué:

«Hipòcrites, ¿per què proveu de comprometre’m?

Ensenyeu-me la moneda del tribut».

Ells li ensenyaren una moneda romana,

i Jesús els preguntà:

«De qui és aquesta figura

i el nom que hi ha escrit?».

Li diuen:«Del Cèsar».

Jesús els respon:

«Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar,

i a Déu, allò que és de Déu».

 Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Segons el relat que hem llegit, la gent va admirar la teva resposta als fariseus i herodians. Però a mi em sembla una resposta massa ambigua. Dir "Retorneu al Cèsar el que és del Cèsar" és molt conservador; sembla una acceptació implícita del Sistema capitalista. Per altra part "Doneu a Déu el que és de Déu", què vol dir?

Fid'ho
Les meves paraules no eren una resposta a una "pregunta", perquè no es tractava d'una pregunta sinó d'una trampa. Les meves paraules eren precisament per deixar al descobert aquesta "trampa".
I la trampa és doble: la trampa en què em volien atrapar, i la trampa en què estaven atrapats ells, els qui em feien la pregunta.
Les meves paraules eren una invitació a sortir de la trampa en què estaven atrapats.
"Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar"... Després podreu "donar a Déu allò que és de Déu".

Evy
¿Tenir monedes del Cèsar és una trampa?

Fid'ho
No t'enganyis, Evy! Qui remena oli, s'unta els dits...
Qui utilitza les xarxes del Poder, hi queda atrapat.
Qui festeja amb el diner, queda subjecte als seus "impostos".

Evy
"Déu", també en posa de "impostos"...

Fid'ho
No, Evy.
No posis en el mateix pla Déu i el Cèsar.
A Déu el "paguem" acollint els seus dons. Els seus “impostos” són que, acceptant el seu amor de Pare, ens estimem també com a germans. 
En canvi, la teranyina dels "Cèsars" ens fa súbdits, i rivals els uns dels altres.

Evy
Jo entenia les teves paraules com si proposessis una diferenciació entre les "obligacions religioses" i les "obligacions civils".

Fid'ho
Aquesta dualitat és fruit de la immaduresa...
En la mesura que una persona va madurant, la seva vida va "integrant", i prenent forma de comunió. Comunió amb els altres, comunió amb la resta de vivents, comunió amb l'Univers... fins a començar a sentir o intuir la presència bondadosa del "Pare"... 

Evy
¿Vols dir amb això que l'home madur està per sobre de les lleis civils i religioses?...

Fid'ho
En la mesura que un home va madurant, ja no es mou per les exigències d’unes lleis, sinó pels impulsos de la generositat.
A vegades hi haurà lleis que l'ajuden a canalitzar la seva generositat... Altres vegades hi haurà lleis que seran un obstacle a la generositat. En aquest cas serà necessari fer el possible per canviar-les o, segons com, desobeir-les directament. 
Les lleis són per als homes, i no els homes per a les lleis.

Evy
Tot això pot estar bé "en teoria". Però en la pràctica les coses no funcionen així...

Fid'ho
"Funcionen així" més del que sembla...
Immensa és la superfície dels oceans, però la magnitud de les aigües és encara molt més gran...
No t'enganyis, Evy: la generositat no és exhibicionista. És molt més gran d'allò que es veu.
I és ella que aguanta el món!