Festa de Crist "Rei".

EVANGELI. (Mateu 25:31-46).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«Quan el Fill de l’home vindrà amb el seu poder,

acompanyat de tots els àngels,

s’asseurà al seu tron gloriós

i es reuniran davant d’ell tots els pobles.

Llavors els separarà entre ells

com un pastor separa les ovelles i les cabres,

i posarà les ovelles a la dreta,

i les cabres a l’esquerra.

Després el Rei dirà als de la seva dreta:

Veniu beneïts del meu Pare:

preneu possessió del Regne

que ell us tenia preparat des de la creació del món.

Vosaltres quan jo tenia fam, em donàreu menjar,

quan tenia set em donàreu beure,

quan era foraster em vau acollir,

quan em veiéreu despullat, em vau vestir,

quan estava malalt em vau visitar,

quan era a la presó, vinguéreu a veure’m.

Els justos li respondran:

Senyor, ¿quan us vam veure afamat

i us vam donar menjar,

o que passàveu set, i us vam donar beure?

¿Quan us vam veure foraster i us vam acollir,

o despullat, i us vam vestir?

¿Quan us vam veure malalt o a la presó,

i vinguérem a veure-us?

El Rei els respondrà:

Us ho dic amb tota veritat:

Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus,

per petit que fos,

m’ho fèieu a mi.

Després dirà als de la seva esquerra:

Lluny de mi, maleïts:

aneu-vos-en al foc etern

preparat per al diable i els seus àngels.

Vosaltres, quan jo tenia fam,

no em donàreu menjar,

quan tenia set, no em donàreu beure,

quan era foraster, no em vau acollir,

quan em veiéreu despullat, no em vau vestir,

quan estava malalt o a la presó,

no em vau visitar.

Ells li respondran:

Senyor, ¿quan us vam veure afamat

o que passàveu set, foraster,

despullat, malalt o a la presó,

i no vam fer res per vós?

Ell els contestarà:

Us ho dic amb tota veritat:

Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d’aquests,

per petit que fos,

m’ho negàveu a mi.

I aniran als suplicis eterns,

mentre que els justos entraran a la vida eterna.»

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Benvolgut Fid'ho: hem arribat al final de les nostres entrevistes, segons havíem pactat. Durant tot un any, cada diumenge, he anat preparant aquestes trobades llegint els fragments dels evangelis corresponents. Per a mi, ha estat enriquidor. I celebro que aquestes entrevistes acabin bé per tu. Vull dir que acabin amb aquesta festa que et proclama "Rei".
Amb tot, si m'ho permets encara una vegada, et diré que trobo molt estranya aquesta festa de "Crist Rei". ¿Rei de qui? ¿No contradiu, aquesta festa, el significat del teu nom més real: Fill de l'Home?

Fid'ho
No me'n parlis, Evy!!! Ja en el meu temps de Palestina vaig haver de defensar-me d'aquesta mania de tants humans per buscar reis o líders. Uns em volien rei; altres em van condemnar perquè em feia rei... Va ser com el joc dels disbarats!...

Evy
Però l'evangeli que hem llegit diu clarament que tu, el Fill de l'Home, vindràs amb Poder i t'asseuràs en un tron gloriós. Per tant: ets o no ets rei?

Fid'ho
Em fas la mateixa pregunta que em va fer el representant de l'Imperi en la meva Passió. A la Creu, el cartell de la meva condemna deia: Jesús natzarè, Rei dels Jueus. És l'únic moment en què vaig acceptar ser rei, perquè quedava ben clar que el meu únic tron és la Creu.

Evy
¿La Creu, el teu únic tron?

Fid'ho
Sí, Evy. La Creu és el meu únic tron.
A la Creu vaig mostrar-me com a vida que es dóna. La Creu, i Jo com a fruit, reinstauràvem aquell mític Arbre de la Vida que tenia la capacitat de canviar el significat de la Mort. Des d'aleshores, sóc també el criteri (o “jutge”) d'Humanitat: qui dóna la vida pels altres és humà; qui menysprea la vida dels altres és inhumà.

Evy
"Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi". Imagino que aquestes paraules són la clau de volta de la Humanitat; són la pedra de toc per saber quan som o deixem de ser humans.
Ara ho entenc: la teva Creu queda plantada al bell mig de la Humanitat. Com una senyera enlairada, tothom pot descobrir quins són els sentiments del seu cor, fins i tot els més amagats. Per això és també una senyera combatuda. Combatuda per tothom qui pretén amagar sentiments de superioritat amb l’excusa que sigui.
Potser la paraula "rei" no és la més encertada, però expressa el criteri únic i segur per valorar el comportament humà.

Fid'ho
El meu "tron" està en tots els llocs on hi ha éssers humans. Tothom el pot contemplar, acollint-lo o menyspreant-lo, sigui quina sigui la seva Religió, la seva Ètnia o la seva Cultura. Qui m'acull, troba la Vida; qui no m'acull, roman en la Foscor.

========================================================================

Nota.

Amb aquesta, acaben les Entrevistes amb Fid'ho. A partir del pròxim diumenge, 1er. d'Advent de l'any B, intentaré continuar les meves reflexions sobre l'evangeli de cada diumenge usant un nou gènere literari, molt elemental: el Vocabulari. Per això, de la nova secció en diré “Paraules i parauletes”.

El "llenguatge" és avui el gran repte de l'Església i de la Societat. En un món plural convé anar trobant un llenguatge que assumeixi i expressi la pluralitat, i serveixi de base per a una la nova convivència més justa, oberta a les esperances dels cor humà.
El llenguatge és indispensable. Però quan no es genera des del Poble, s'imposa des del Poder. Aleshores és utilitzat per implantar nous esclavatges, potser inconscients, però més profunds.

Un bon amic, i molt treballador, s'ha donat la molèstia de traduir al castellà les meves reflexions. Les podeu trobar a un dels seus blogs. Vull que aquí li consti el meu agraïment.

En línia també es poden trobar diversos i molt interessants comentaris a les Lectures dels diumenges. Voldria destacar els Comentaris bíblics, dintre el Blog de les Parròquies de Sant Feliu de Guíxols. Es tracta d’un resum escrit del diàleg d’un grup de persones ("El grup del dimecres") comentant les Lectures del diumenge (excepte a l'estiu). En la trobada del diumenge es llegeix aquest resum a partir del qual, qui vol, fa el seu propi comentari, ja que l'homilia hi és dialogada.

Pere Torras.

Diumenge 33. A.

EVANGELI. (Mateu 25:14-30).

(En blau allò que correspon a la versió llarga).

En aquell temps,

Jesús digué als deixebles aquesta paràbola:

«Un home que se n’anava fora del país,

cridà els seus administradors i els confià els seus béns.

A un li donà cinc milions,

a l’altre dos

i a l’altre un,

segons la capacitat de cadascú,

i se n’anà.

El qui n’havia rebut cinc anà de seguida a negociar-hi,

i en guanyà cinc més.

També el qui n’havia rebut dos en guanyà dos més.

Però el qui n’havia rebut un

guardà en un amagatall els diners del seu amo.

Al cap de molt temps l’amo tornà

i els demanà comptes.

Es presentà primer el qui havia rebut cinc milions,

portà també els cinc que havia guanyat i digué:

Senyor, m’havíeu confiat cinc milions

i n’he guanyat cinc més.

L’amo li va dir: Molt bé.

Ets un administrador bo i de tota confiança.

El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment.

Ara t’encomanaré molt més.

Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.

Es presentà després el qui n’havia rebut dos i digué:

Senyor, m’havíeu confiat dos milions

i n’he guanyat dos més.

L’amo li va dir: Molt bé.

Ets un administrador bo i de tota confiança.

El que t’havia encomanat, ho has administrat fidelment.

Ara t’encomanaré molt més.

Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.

Es presentà també el que n’havia rebut un, i digué:

Senyor, sé que sou un home exigent,

que voleu collir on no havíeu sembrat

i aplegar on no havíeu escampat.

Per això vaig tenir por

i vaig amagar els vostres diners.

Aquí teniu allò que és vostre.

L’amo li contestà:

Ets un administrador dolent i gandul.

¿Tu sabies que vull collir on no he sembrat

i aplegar on no he escampat?

Doncs havies de posar al banc els meus diners,

i ara podria recobrar allò que és meu amb els interessos.

Preneu-li aquest milió i doneu-lo al qui en té deu,

perquè als qui tenen,

els donaré encara més i en tindran a vessar,

però als qui no en tenen,

els prendré fins allò que els queda.

I aquest administrador inútil,

traieu-lo fora, a la fosca.

Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.»

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Tinc la impressió que amb aquesta paràbola vols dir moltes coses... Estic d'acord amb el que passa amb aquell que va rebre un milió, que va enterrar-lo "per seguretat". Em sembla normal que se li prengués, ja que havia mostrat la seva inoperància. En canvi, em sorprèn molt que, per comptes de donar el seu milió a qui en tenia només quatre, fos donat a qui ja en tenia deu. Ho trobo injust, perquè els dos havien mostrat el mateix interès i la seva capacitat per doblar el capital.

Fid'ho
Celebro el teu desig de justícia, Evy. Però aquí no es tracta de justícia. En aquesta paràbola, els "milions" (seguint la traducció que fa el text) signifiquen la vida que cadascú ha rebut perquè en sigui un bon administrador. S'hi vol destacar una característica que és essencial per a la vida: la creativitat. Qui per por o per peresa renuncia a la creativitat, és com si no visqués. Quanta més vida, més creativitat; i quanta més creativitat, més vida. Això és el que vol significar l'expressió: als qui tenen, els donaré encara més i en tindran a vessar, però als qui no en tenen, els prendré fins allò que els queda.

Evy
Dit d'una altra manera: la vida es genera des de la vida.
Això ja ho entenc, i ho experimento cada dia en mi mateix i en el meu entorn. Però també és veritat que uns comencen amb "un", altres amb "dos" i altres amb "cinc". Per què aquesta diferència?

Fid'ho
Aquí els números només serveixen per posar en relleu una altra qualitat de la vida: la diversitat. Els "dipòsits" són diferents i variats, però el resultat final és el mateix per a tothom, si s'ha estat fidel. En aquesta paràbola el resultat final ve indicat clarament per aquestes paraules: Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor. No es tracta d'una celebració ocasional. Indica la participació permanent en la Vida mateixa del "Senyor"; és a dir: del Pare. Tots els rius, grans o petits, porten a la Mar immensa, que representa la plenitud de tots. Igualment totes les vides porten a la VIDA, on cadascuna troba la seva Plenitud.

Evy
Però aquell que només havia rebut un milió i el va enterrar, va ser tret fora, a la fosca!...

Fid'ho
"Ser tret fora" no és un càstig sinó la situació que ell mateix ha escollit per pròpia decisió. Qui no vol "viure", queda fora de l'àmbit de la Vida. Els "plors i cruixir de dents" tenen una intenció pedagògica: la no-vida és sentida com un mal quan s'ha estat invitat a la vida.

Evy
I no hi ha cap solució?

Fid'ho
No em toca a mi de respondre-ho això. No ho sé. Com a fill de l'home la meva missió és fer Humanitat amb tots aquells que volen fer Humanitat. I no puc oferir altres alternatives, si és que existeixen...

Dedicació de la catedral de Roma.

Dedicació de la Catedral de Roma,
St. Joan de Laterà.
(9 de novembre).

EVANGELI  (Joan 2,13-22)

Quan s’acostava la pasqua dels jueus, Jesús pujà a Jerusalem,

i trobà al temple els venedors de vedells, moltons i coloms

i els canvistes asseguts.

Llavors es va fer un fuet de cordes,

i els tragué tots, moltons i vedells, a fora del temple,

escampà la moneda dels canvistes i els bolcà les taules,

i digué als venedors de coloms:

«Traieu això d’aquí,

no convertiu en mercat la casa del meu Pare.»

Els deixebles recordaren allò que diu l’Escriptura:

«El zel del vostre temple em consumia.»

Llavors els jueus el van interrogar:

«¿Quin senyal ens dónes que t’autoritzi a fer això?

Jesús els contestà:

«Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies.»

Els jueus respongueren:

«Fa quaranta-sis anys que treballen en la seva construcció,

¿i tu el vols reconstruir en tres dies?»

Però ell es referia al santuari del seu cos.

Quan Jesús ressuscità d’entre els morts,

els deixebles recordaren que ell deia això,

i cregueren en l’Escriptura

i en aquesta paraula de Jesús.

Entrevista amb Fid'ho.

Evy     
Corrent pel món, he pogut admirar una gran quantitat de meravellosos edificis religiosos. Al món cristià són innumerables les catedrals grandioses i exuberants, d'un valor artístic remarcable; com la famosa catedral de Roma, coneguda com a Mare i Mestra de totes les esglésies. Però t'he de confessar que em produeixen una certa perplexitat: em sembla que no són gaire coherents amb el teu missatge.

Fid'ho
Les construccions grandioses normalment són mostres de Poder. El Poder és exhibicionista. Sovint li serveix l'excusa de donar culte a Déu. Però sol ser sobretot l'exhibició d'una pretesa superioritat.

Evy
Parlant del famós Temple de Jerusalem, tu vas profetitzar que no en quedaria pedra sobre pedra. Ets contrari als temples?

Fid'ho
Cada cosa al seu temps. En un primer moment, el sentiment religiós pot sentir el desig de disposar d'espais i temps considerats sagrats. Però, com la vida mateixa, el sentiment religiós tendeix a madurar. La maduració del sentiment religiós porta a superar els temps i espais sagrats, i a descobrir l'única realitat "sagrada": la Humanitat que entre tots anem construint fent-nos "imatge de Déu", segons un projecte d'Amor.

Evy
Per tant, acceptes els temples...

Fid'ho
El mal no està en les construccions sinó en el Poder. De fet hi ha grans construccions que no són obra del Poder sinó obra del Poble i serveixen per fer Poble.

Evy
Actualment, les grans construccions són sobretot "populars": camps de futbol, pavellons olímpics, teatres d'òpera, museus, parcs temàtics,... ¿Et sap greu que, en certa manera, la Democràcia hagi substituït la Religió? ¿Lamentes que els grans edificis ja no estiguin dedicats a Déu sinó al Poble?

Fid'ho
Evy! Aquesta pregunta és ofensiva!!! ¿Com pots pensar això? No hi ha cap classe de rivalitat entre Déu i Poble. Al contrari: El projecte de Déu és  la Humanitat, i els Humans el realitzem fent-nos Poble.
T'ho repeteixo: allò que és contrari a Déu i al Poble és el Poder; tota forma de Poder.

Evy
Democràcia vol dir que el Poder està en el Poble...

Fid'ho
No, Evy. No t'enganyis, ni et deixis enganyar. El Poder sempre és anti-Poble. Un Poble no es fa amb Poder sinó amb solidaritat, amb igualtat, amb respecte, amb pactes entre iguals... Una democràcia que legitimi el Poder és corrupta, i sempre acaba destruint Poble: el propi Poble i els altres Pobles. El Poder és exclusivista: necessita destruir possibles rivals.

Evy
Els Poderosos han fet obres grandíssimes: Ciutats, Palaus, Castells, Piràmides, Temples, Circs, Teatres,...

Fid'ho
¿Ets capaç d'imaginar també les seves immenses i cruels destruccions? Fins i tot en les seves construccions, quanta destrucció humana! Quant abús d'autoritat! Quanta malversació de recursos! Quanta mentida amagada! Quant d'orgull dissimulat!

Evy
Ja veig que no t'agrada la festa d'avui, tal com em temia...

Fid'ho
No m'agrada l'exhibició de Poder. I menys, si es fa en nom de Déu.
Recorda: Déu no vol temples; vol Humanitat.

Diumenge 32. A

EVANGELI. (Mateu 25:1-13).

En aquell temps,

Jesús digué als deixebles aquesta paràbola:

“Passarà amb el Regne del cel com en deu noies,

que sortiren amb torxes a rebre l’espòs.

N’hi havia cinc de prudents,

i les altres cinc eren desassenyades.

Les desassenyades no s’emportaren oli per les torxes,

però cadascuna de les prudents

se’n proveí d’una ampolla.

Com que el nuvi trigava, els vingué son,

i totes s’adormiren.

Ja era mitjanit quan se sentí cridar:

L’espòs és aquí. Sortiu a rebre’l.

Aquelles noies es despertaren

i començaren a preparar les seves torxes.

Les que no tenien oli digueren a les altres:

Doneu-nos oli del vostre,

que les nostres torxes no s’encenen.

Però les prudents els respongueren:

Potser no n’hi hauria prou per a totes;

val més que aneu a comprar-ne.

Mentre hi eren, arribà el nuvi,

i les que estaven a punt entraren amb ell a la festa.

I la porta quedà tancada.

Finalment arribaren també les altres,

i deien des de fora:

Senyor, Senyor, obriu-nos.

Però ell els respongué:

Us dic amb tota veritat que no us conec.

Vetlleu, doncs,

perquè no sabeu ni el dia ni l’hora.

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Fid'ho
Amb la facilitat tan gran que tenim avui d'encendre o apagar llums, és probable que aquesta paràbola sigui mal entesa, i quedi desplaçat el missatge que vol donar.

Evy
És cert. Donat que avui no tenim cap problema per il·luminar la nit, allò que sembla ressaltar d'aquesta paràbola no és la necessitat de les làmpades sinó és la insolidaritat de les noies prudents envers les desassenyades. I no és això el que vol dir.
De totes maneres jo comprenc que, en la situació que explica la paràbola, compartir l'oli hauria estat catastròfic per a la festa, que era el més important.
Amb tot, hi ha un punt que em costa d'acceptar: la duresa de l'espòs que no permet l'entrada a les pobres noies imprudents que arriben tard perquè havien anat a comprar, en plena nit, l'oli que necessitaven. Suposo que en aquesta paràbola "l'espòs" ets tu mateix −com a Fill de l'home−, i pregunto: ¿Per què no vas deixar entrar aquelles noies que, de fet, havien estat esperant-te tota la nit?

Fid'ho.
Estimat Evy: tu saps tan bé com jo que estem en una obra ("fer Humanitat") que no permet improvisacions. Hi ha un temps per vetllar i un temps per dormir; un temps per comprar oli i un temps per encendre les làmpades; un temps per entrar i un temps per quedar-se fora.
El temps va fluint, i no es recupera mai. Si vas a gran velocitat i s'acosta un revolt, tens un temps per frenar. Si no l'aprofites, ve la catàstrofe. El temps no té marxa enrere. El que no fas al seu temps, queda per fer. Encara que ho facis més tard, ja és una altra cosa. Cada instant té la seva tasca.

Evy
Però tu ets el fill de l'home. ¿Com pots dir a persones humanes que "no les coneixes"?!

Fid'ho
Com a fill de l'home estic en construcció contínua. Per això necessito que tots els humans estiguin atents cada moment. Si construeixes una casa i no estàs atent al moment de posar els fonaments, quan arribi la riuada, aquella casa s'ensorrarà. L'havies feta perquè et servís de protecció, però es convertirà en una amenaça.

Evy
Potser tens raó.
Cada moment és fruit del passat i prepara el futur. La vida, com un vaixell de gran tonatge, té la seva inèrcia i no són possibles correccions sobtades. Pertanyo a un poble que, després de molts anys de dictadura, va optar per la Democràcia. Però, al moment d'instituir-la, va conformar-se amb una democràcia a mitges, i quan vingueren governants no demòcrates van pervertir-la amb gran facilitat. Al seu moment no s'havien posat bé el fonaments...

Fid'ho
No es pot esborrar el passat, però és possible corregir-lo amb el present. La Humanitat es construeix amb encerts i amb errors corregits. Encara que és millor prevenir que curar, si emmalaltim és ben legítim buscar la curació. D'aquí ve el meu consell a tothom: Vetlleu perquè no sabeu ni el dia ni l’hora.

Evy
"Ni el dia i ni l'hora" de què?

Fid'ho
De l'obra que estem construint: la Humanitat. Cada moment té la seva aportació. Cada instant genera la seva dosi de creixement. No són recuperables els moments perduts.

Fidels Difunts

Commemoració de tots els fidels difunts.
(2 de novembre).

(EVANGELI).

Nota.
Per a la commemoració dels Difunts, el Missal ofereix gran varietat d'evangelis (i de lectures).  Per això aquesta entrevista no serà sobre cap text evangèlic sinó sobre la celebració d'avui en si mateixa.

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home)

Evy
Com a periodista, m'interessen tots aquests costums i tradicions entorn dels Difunts, sobretot els més propis de la Cultura mediterrània. Però tinc la impressió que tots aquests costums i tradicions no s'adiuen gaire amb la teva manera de pensar.

Fid'ho
Sobre la relació amb els Difunts, cada Cultura ha desenvolupat diferents classes de ritus i celebracions; però el sentit que els dóna cada persona concreta pot ser molt diferent. Depèn sobretot del sentit que cadascú doni a la seva pròpia vida, i del moment vital en què es trobi. Com a fill de l'Home, jo em sento solidari de totes aquestes tradicions, siguin mediterrànies, orientals, africanes, indonèsies,... Totes poden evocar sentiments extremadament humanitzadors. La trobada amb la mort sol revelar una infinitat de colors de la vida humana.

Evy
Nosaltres, sobre la mort, només en podem parlar des de fora, i des de l'absència de les persones més pròximes. En canvi tu, segons els Evangelis, ets a la vegada mort i vivent. No ho entenc, però t'he de confessar que, parlant amb tu, mai no he tingut la sensació de tractar amb un difunt, ni que aquestes entrevistes siguin només una projecció del meu subconscient...

Fid'ho
Tens raó: com a fill de l'Home, sóc mort i sóc vivent a la vegada. Moro en cada humà que mor, i visc en cada humà que va donant la seva vida. La vida donada no és de cap manera una vida finida o exhaurida. Ben al contrari: només la vida donada "viu" realment.
No és el mateix "viure" que "tenir vida". Tenir vida es pot dir també dels animals i dels arbres. En canvi, l'experiència de viure, com a activitat lliure i conscient, només la tenim quan donem la vida. O sigui: quan estimem per generositat.

Evy
Tu parles de la diferència entre "viure" i "tenir vida", però jo encara hi afegiria una altra situació: "suportar la vida". Hi ha moments en què la vida és sentida com un pes, o, fins i tot, com un mal.

Fid'ho
Aquestes situacions realment difícils són una invitació a fer un pas endavant. Podem imaginar la vida de cada persona (i la de la Humanitat) en forma d'escala. Assolit un esgraó, no ens hi podem instal·lar, perquè aviat sentim la crida de l'esgraó següent, i l'esgraó ja assolit se'ns va fent insuficient. Passa com el si matern: queda petit en la mesura que la vida que conté, alimentada pel propi si, va creixent.

Evy
No sempre creix, la vida; a vegades decreix. Per exemple, en la vellesa.

Fid'ho
Els últims esgraons poden resultar molt sorprenents. El fruit es va fent llavor. La llavor només genera nova vida donant totalment la seva. Aparentment sembla una vida que es perd, però, unida a la força maternal de la terra, reneix en una nova plenitud. Les limitacions de la vellesa són una invitació a la generositat total. Això comporta anar entenent la pròpia vida com un procés d'integració en la Vida de la Humanitat i de tot l'Univers.

Evy
Ja ho entenc: Viure és anar encastant la pròpia vida en la VIDA.

Diumenge 31 A

Nota:

Aquest diumenge del 2014 coincideix amb la Commemoració dels Difunts. Segons les normes litúrgiques, aquesta Commemoració té preferència sobre el diumenge. Aquí hi poso també aquesta Entrevista amb Fid'ho pensant en aquells que, per la raó que sigui, prefereixin llegir els textos de la missa del diumenge.

EVANGELI (Mateu 23,1-12)

En aquell temps,

Jesús digué a la gent i als deixebles:

«Els mestres de la Llei i els fariseus

us parlen des de la càtedra de Moisès:

compliu i observeu tot el que us manen,

però no feu com ells, perquè diuen i no fan.

Preparen farcells pesadíssims

i els carreguen a les espatlles dels altres,

però ells no volen ni moure’ls amb el dit.

En tot obren per fer-se veure de la gent.

Per això es fan ben grosses les filactèries,

i les borles, ben llargues;

els agrada d’ocupar els primers llocs a taula

i els primers seients a les sinagogues,

i que la gent els saludi a les places

i els doni el nom de rabí, o sigui ‘mestre’.

Però vosaltres no us heu de fer dir mestres,

perquè, de mestre, només en teniu un,

i tots vosaltres sou germans;

ni heu de donar a ningú el nom de pare aquí a la terra,

perquè, de pare, només en teniu un, que és el del cel;

ni us heu de fer dir guies,

perquè, de guia, només en teniu un, que és el Crist.

El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre.

Tothom qui s’enaltirà serà humiliat,

però tothom qui s’humiliarà serà enaltit.»

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Trobo molt provocatiu això de fer quedar malament davant tothom als mestres de la Llei i fariseus. Per això et van treure del mig...

Fid'ho
El que és realment provocatiu és aprofitar la Religió per imposar als fidels, en nom de Déu, normes i obligacions innecessàries...
Però et diré una cosa més: quan es van escriure aquestes paraules posades en boca meva, ja no existia el Temple, enderrocat per les tropes de l'imperi Romà, ni els mestres de la Llei tenien gaire poder. Si l'evangelista Mateu posa en boca meva aquestes paraules tan dures que hem llegit, era pensant en les comunitats cristianes que s'estaven organitzant copiant els models de les sinagogues. Els evangelis no van ser escrits per criticar els Jueus sinó per advertir dels perills en què podien caure també els que es deien deixebles meus.

Evy
Doncs, jo diria que van servir de ben poca cosa!... Si mirem la Història de les Esglésies cristianes (sobretot la Catòlica, que és la que més conec), hom té la impressió que han "llegit" els Evangelis només per poder-los contradir més directament... Tot allò que aquí dius que no s'ha de fer és el que fan més!!!

Fid'ho
Ja ho saps: El gos llebrer caça llebres. Així els humans busquen el Poder! No és suficient llegir els Evangelis perquè ja il·luminin la pròpia vida. També entre els meus seguidors hi ha qui a vegades prefereix la foscor...

Evy
Penso que la religió que tu vas fundar ha estat un fracàs. Els països anomenats cristians no són pas més justos ni més bons que els altres.

Fid'ho
Jo no vaig fundar cap religió. És cert que molts deixebles meus es van organitzar en forma d'una nova religió. Però la meva missió no és pas fer religions o reformar-les. La meva missió és revelar el projecte de Déu, i ser la mostra de la seva realització.

Evy
Després de dos mil anys de Cristianisme encara ens preguntem si existeix cap "projecte de Déu"!

Fid'ho
I s'ho aniran preguntant, els humans de tots els temps. El projecte de Déu està escrit en el més profund del cor humà, i és cadascú que el pot anar descobrint en la mesura que estima més la llum que la foscor. Amb tot, també està escrit d'una manera ben explícita en la primera plana del primer llibre de la Bíblia, on llegim: "Déu digué: fem l'Home a imatge i semblança nostra". Aquest és el projecte de Déu, i jo mateix sóc la prova de que es va realitzant.

Evy
¿Si el que cal és fer Humanitat, a què vénen les religions?

Fid'ho
No es fa Humanitat sense els humans. Les religions són llenguatges que els humans hem anat creant.

Evy
Llenguatges!...
Però són una espasa de doble tall: serveixen per crear, però també per destruir; per humanitzar, però també per deshumanitzar. Com a llenguatge, les religions poden salvar o condemnar; obrir horitzons o tancar-los, donar alè o ofegar...
Utilitzades pels Poderosos, les religions han estat nefastes!

Fid'ho
Però viscudes amb sinceritat, esdevenen progressivament alliberadores. Fins a alliberar l'home d'elles mateixes.

Evy
¿Alliberar d'elles mateixes?... Les religions poden alliberar de la religió?!

Fidho
Sí, Evy: alliberar de la religió. El llenguatge necessita normes perquè pugui servir per a tothom. Però, quan unes persones van entrant en la comunió, tot llenguatge queda curt, i fa nosa. La comunió desborda les normes del llenguatge. També desborda les normes de la religió. És com l'aprenentatge, que acaba fent innecessaris els mestres.

Tots Sants

Tots Sants (1 de novembre).

EVANGELI. (Mateu 5:1-12).

En aquell temps,

en veure Jesús les multituds,

pujà a la muntanya, s’assegué

i els deixebles se li acostaren. 

Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:

«Feliços els pobres en l’esperit:

el Regne del cel és per a ells.

Feliços els qui estan de dol:

vindrà el dia que seran consolats.

Feliços els humils: 

són ells els qui posseiran el país.

Feliços els qui tenen fam i set de ser justos:

vindrà el dia que seran saciats.

Feliços els compassius:

Déu els compadirà.

Feliços els nets de cor: 

són ells els qui veuran Déu.

Feliços els perseguits pel fet de ser justos:

el Regne del cel és per a ells.

Feliços vosaltres quan, per causa meva,

us ofendran, us perseguiran 

i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies:

alegreu-vos-en i feu festa,

perquè la vostra recompensa és gran en el cel».

Entrevista amb Fid'ho.

Evy
Tots Sants. Aquesta festa em resulta simpàtica. Potser perquè, quan vaig visitar el Panteó de Roma, em va agradar molt. El Panteó era un temple dedicat a tots els déus. Després, amb el Cristianisme, va ser dedicat a tots els sants. Jo penso que, en el fons, es tracta de la mateixa cosa, amb noms canviats. Però segurament tu no opines igualment. Per a tu, deuen ser coses molt diferents el Paganisme i el Cristianisme.

Fid'ho
Des del moment que el Cristianisme ha esdevingut una religió, queda situat en el marc de les religions, paganes o no. La diferència essencial no està en les religions sinó en la maduresa de cada persona. Només per entendre'ns, ara d'aquesta maduresa en podem dir fe.
D'alguna manera Religió i Fe es contraposen, com es contraposen Infantesa i Adultesa. Però cal tenir en compte que, així com no hi ha cap adult que no hagi sigut infant, ni cap infant que no sigui cridat a ser adult, tampoc s'arriba a l'adultesa de la fe sense passar i superar la infantesa de la religió.

Evy
Hi ha moltes persones que no han estat mai religioses. ¿No poden ser adultes, aquestes persones?

Fid'ho
Hi ha persones que són no-religioses perquè ja han superat la religió. Però també n'hi ha que es declaren no-religioses o antireligioses perquè no volen ser identificades amb la gent "religiosa" del seu entorn. Però sovint viuen la seva no-religió com una religió. Hi ha "ateus" molt religiosos.

Evy
Ateus religiosos?...

Fid'ho
El problema més característic dels humans és la solitud, sobretot quan hom pren consciència de la singularitat de la pròpia vida i s'adona que "només jo sóc jo!". Les religions neixen en part per "solucionar" aquest problema establint lligams. Els humans necessiten lligams. I quan fallen uns, cal buscar-ne uns altres. Normalment el propi entorn social ofereix uns "lligams" comuns en forma de religió. Però l'entorn social pot ajudar igualment a ser crítics enfront de molts lligams que també esclavitzen.
Tots els lligams (totes les religions) tenen aquesta dobla cara: ens connecten i ens lliguen; són un pal·liatiu a la soledat i un obstacle per la llibertat.

Evy
¿L'home adult seria aquell que és capaç d'assumir la seva pròpia soledat o individualitat?

Fid'ho
Sí; però no n'hi ha prou. Assumir la pròpia soledat ens porta només a mig camí. El camí total, és a dir, l'adultesa, només s'obté en la comunió. Cal eixamplar el Jo perquè esdevingui Nosaltres. En realitat no hi ha Jo si no és en el Nosaltres. El Nosaltres neix de la pròpia generositat i de la generositat dels altres. Els altres ens són un do, els acollim com a do i ens oferim a ells com un do.

Evy
Trobaria una mica complicat això que dius si no fos que ho experimento exactament així amb la meva família. Dius: "No hi ha Jo si no és en Nosaltres". Exacte! Només en el Nosaltres queda superada la solitud; i la vida es torna una festa.
O sigui: que Tots Sants és, en realitat, la festa del gran Nosaltres que tots plegats anem construint.
M'hi apunto!