diumenge, 29 d’octubre del 2017

Commemoració de tots els Difunts.



Periodista: Evy.
(>>  Presentació).
Nota.
Per a la commemoració dels Difunts, el Missal ofereix gran varietat d'evangelis (i de lectures).  Per això aquesta entrevista no serà sobre cap text evangèlic sinó sobre la celebració d'avui en si mateixa.
Evy
Com a periodista, m'interessen tots aquests costums i tradicions entorn dels Difunts, sobretot els més propis de la Cultura mediterrània. Però tinc la impressió que tots aquests costums i tradicions no s'adiuen gaire amb la teva manera de pensar.
Fid'ho
Sobre la relació amb els Difunts, cada Cultura ha desenvolupat diferents classes de ritus i celebracions; però el sentit que els dóna cada persona concreta pot ser molt diferent. Depèn sobretot del sentit que cadascú doni a la seva pròpia vida, i del moment vital en què es trobi. Com a fill de l'Home, jo em sento solidari de totes aquestes tradicions, siguin mediterrànies, orientals, africanes, indonèsies,... Totes poden evocar sentiments extremadament humanitzadors. La trobada amb la mort sol revelar una infinitat de colors de la vida humana.
Evy
Nosaltres, sobre la mort, només en podem parlar des de fora, i des de l'absència de les persones més pròximes. En canvi tu, segons els Evangelis, ets a la vegada mort i vivent. No ho entenc, però t'he de confessar que, parlant amb tu, mai no he tingut la sensació de tractar amb un difunt, ni que aquestes entrevistes siguin només una projecció del meu subconscient...
Fid'ho
Tens raó: com a fill de l'Home, sóc mort i sóc vivent a la vegada. Moro en cada humà que mor, i visc en cada humà que va donant la seva vida. La vida donada no és de cap manera una vida finida o exhaurida. Ben al contrari: només la vida donada "viu" realment.
No és el mateix "viure" que "tenir vida". Tenir vida es pot dir també dels animals i dels arbres. En canvi, l'experiència de viure, com a activitat lliure i conscient, només la tenim quan donem la vida. O sigui: quan estimem per generositat.
Evy
Tu parles de la diferència entre "viure" i "tenir vida", però jo encara hi afegiria una altra situació: "suportar la vida". Hi ha moments en què la vida és sentida com un pes, o, fins i tot, com un mal.
Fid'ho
Aquestes situacions realment difícils són una invitació a fer un pas endavant. Podem imaginar la vida de cada persona (i la de la Humanitat) en forma d'escala. Assolit un esgraó, no ens hi podem instal·lar, perquè aviat sentim la crida de l'esgraó següent, i l'esgraó ja assolit se'ns va fent insuficient. Passa com el si matern: queda petit en la mesura que la vida que conté, alimentada pel propi si, va creixent.
Evy
No sempre creix, la vida; a vegades decreix. Per exemple, en la vellesa.
Fid'ho
Els últims esgraons poden resultar molt sorprenents. El fruit es va fent llavor. La llavor només genera nova vida donant totalment la seva. Aparentment sembla una vida que es perd, però, unida a la força maternal de la terra, reneix en una nova plenitud. Les limitacions de la vellesa són una invitació a la generositat total. Això comporta anar entenent la pròpia vida com un procés d'integració en la Vida de la Humanitat i de tot l'Univers.
Evy
Ja ho entenc: Viure és anar encastant la pròpia vida en la VIDA.

Tots Sants. (A.B.C.)



Periodista: Evy.

EVANGELI. (Mateu 5:1-12).
En aquell temps,
en veure Jesús les multituds,
pujà a la muntanya, s’assegué
i els deixebles se li acostaren. 
Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:
«Feliços els pobres en l’esperit:
el Regne del cel és per a ells.
Feliços els qui estan de dol:
vindrà el dia que seran consolats.
Feliços els humils: 
són ells els qui posseiran el país.
Feliços els qui tenen fam i set de ser justos:
vindrà el dia que seran saciats.
Feliços els compassius:
Déu els compadirà.
Feliços els nets de cor: 
són ells els qui veuran Déu.
Feliços els perseguits pel fet de ser justos:
el Regne del cel és per a ells.
Feliços vosaltres quan, per causa meva,
us ofendran, us perseguiran 
i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies:
alegreu-vos-en i feu festa,
perquè la vostra recompensa és gran en el cel».

Entrevista amb Fid'ho.
Evy
Tots Sants. Aquesta festa em resulta simpàtica. Potser perquè, quan vaig visitar el Panteó de Roma, em va agradar molt. El Panteó era un temple dedicat a tots els déus. Després, amb el Cristianisme, va ser dedicat a tots els sants. Jo penso que, en el fons, es tracta de la mateixa cosa, amb noms canviats. Però segurament tu no opines igualment. Per a tu, deuen ser coses molt diferents el Paganisme i el Cristianisme.
Fid'ho
Des del moment que el Cristianisme ha esdevingut una religió, queda situat en el marc de les religions, paganes o no. La diferència essencial no està en les religions sinó en la maduresa de cada persona. Només per entendre'ns, ara d'aquesta maduresa en podem dir fe.
D'alguna manera Religió i Fe es contraposen, com es contraposen Infantesa i Adultesa. Però cal tenir en compte que, així com no hi ha cap adult que no hagi sigut infant, ni cap infant que no sigui cridat a ser adult, tampoc s'arriba a l'adultesa de la fe sense passar i superar la infantesa de la religió.
Evy
Hi ha moltes persones que no han estat mai religioses. ¿No poden ser adultes, aquestes persones?
Fid'ho
Hi ha persones que són no-religioses perquè ja han superat la religió. Però també n'hi ha que es declaren no-religioses o antireligioses perquè no volen ser identificades amb la gent "religiosa" del seu entorn. Però sovint viuen la seva no-religió com una religió. Hi ha "ateus" molt religiosos.
Evy
Ateus religiosos?...
Fid'ho
El problema més característic dels humans és la solitud, sobretot quan hom pren consciència de la singularitat de la pròpia vida i s'adona que "només jo sóc jo!". Les religions neixen en part per "solucionar" aquest problema establint lligams. Els humans necessiten lligams. I quan fallen uns, cal buscar-ne uns altres. Normalment el propi entorn social ofereix uns "lligams" comuns en forma de religió. Però l'entorn social pot ajudar igualment a ser crítics enfront de molts lligams que també esclavitzen.
Tots els lligams (totes les religions) tenen aquesta doble cara: ens connecten i ens lliguen; són un pal·liatiu a la soledat i un obstacle per la llibertat.
Evy
¿L'home adult seria aquell que és capaç d'assumir la seva pròpia soledat o individualitat?
Fid'ho
Sí; però no n'hi ha prou. Assumir la pròpia soledat ens porta només a mig camí. El camí total, és a dir, l'adultesa, només s'obté en la comunió. Cal eixamplar el Jo perquè esdevingui Nosaltres. En realitat no hi ha Jo si no és en el Nosaltres. El Nosaltres neix de la pròpia generositat i de la generositat dels altres. Els altres ens són un do, els acollim com a do i ens oferim a ells com un do.
Evy
Trobaria una mica complicat això que dius si no fos que ho experimento exactament així amb la meva família. Dius: "No hi ha Jo si no és en Nosaltres". Exacte! Només en el Nosaltres queda superada la solitud; i la vida es torna una festa.
O sigui: que Tots Sants és, en realitat, la festa del gran Nosaltres que tots plegats anem construint.
M'hi apunto!

Diumenge 31. Any A.





EVANGELI (Mateu 23,1-12)
En aquell temps,
Jesús digué a la gent i als deixebles:
«Els mestres de la Llei i els fariseus
us parlen des de la càtedra de Moisès:
compliu i observeu tot el que us manen,
però no feu com ells, perquè diuen i no fan.
Preparen farcells pesadíssims
i els carreguen a les espatlles dels altres,
però ells no volen ni moure’ls amb el dit.
En tot obren per fer-se veure de la gent.
Per això es fan ben grosses les filactèries,
i les borles, ben llargues;
els agrada d’ocupar els primers llocs a taula
i els primers seients a les sinagogues,
i que la gent els saludi a les places
i els doni el nom de rabí, o sigui ‘mestre’.
Però vosaltres no us heu de fer dir mestres,
perquè, de mestre, només en teniu un,
i tots vosaltres sou germans;
ni heu de donar a ningú el nom de pare aquí a la terra,
perquè, de pare, només en teniu un, que és el del cel;
ni us heu de fer dir guies,
perquè, de guia, només en teniu un, que és el Crist.
El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre.
Tothom qui s’enaltirà serà humiliat,
però tothom qui s’humiliarà serà enaltit.»
Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).
Evy
Trobo molt provocatiu això de fer quedar malament davant tothom als mestres de la Llei i fariseus. Per això et van treure del mig...
Fid'ho
El que és realment provocatiu és aprofitar la Religió per imposar als fidels, en nom de Déu, normes i obligacions innecessàries...
Però et diré una cosa més: quan es van escriure aquestes paraules posades en boca meva, ja no existia el Temple, enderrocat per les tropes de l'imperi Romà, ni els mestres de la Llei tenien gaire poder. Si l'evangelista Mateu posa en boca meva aquestes paraules tan dures que hem llegit, era pensant en les comunitats cristianes que s'estaven organitzant copiant els models de les sinagogues. Els Evangelis no van ser escrits per criticar els Jueus sinó per advertir dels perills en què podien caure també els que es deien deixebles meus.
Evy
Doncs, jo diria que van servir de ben poca cosa!... Si mirem la Història de les Esglésies cristianes (sobretot la Catòlica, que és la que més conec), hom té la impressió que han "llegit" els Evangelis només per poder-los contradir més directament... Tot allò que aquí dius que no s'ha de fer és el que 
més fan !!!
Fid'ho
Ja ho saps: El llebrer caça llebres. Així els humans busquen el Poder! No és suficient llegir els Evangelis perquè ja il·luminin la pròpia vida. També entre els meus seguidors hi ha qui a vegades prefereix la foscor...
Evy
Penso que la religió que tu vas fundar ha estat un fracàs. Els països anomenats cristians no són pas més justos ni més bons que els altres.
Fid'ho
Jo no vaig fundar cap religió. És cert que molts deixebles meus es van organitzar en forma d'una nova religió. Però la meva missió no és pas fer religions o reformar-les. La meva missió és revelar el projecte de Déu, i ser la mostra de la seva realització.
Evy
Després de dos mil anys de Cristianisme encara ens preguntem si existeix cap "projecte de Déu"!
Fid'ho
I s'ho aniran preguntant, els humans de tots els temps. El projecte de Déu està escrit en el més profund del cor humà, i és cadascú que el pot anar descobrint en la mesura que estima més la llum que la foscor. Amb tot, també està escrit d'una manera ben explícita en la primera plana del primer llibre de la Bíblia, on llegim: "Déu digué: fem l'Home a imatge i semblança nostra". Aquest és el projecte de Déu, i jo mateix sóc la prova de que es va realitzant.
Evy
¿Si el que cal és fer Humanitat, a què vénen les religions?
Fid'ho
No es fa Humanitat sense els humans. Les religions són llenguatges que els humans hem anat creant.
Evy
Llenguatges!...
Però són una espasa de doble tall: serveixen per crear, però també per destruir; per humanitzar, però també per deshumanitzar. Com a llenguatge, les religions poden salvar o condemnar; obrir horitzons o tancar-los, donar alè o ofegar...
Utilitzades pels Poderosos, les religions han estat nefastes!
Fid'ho
Però, viscudes amb sinceritat, esdevenen progressivament alliberadores. Fins a alliberar d'elles mateixes.
Evy
¿Alliberar d'elles mateixes?... Les religions poden alliberar de la religió?!
Fidho
Sí, Evy: alliberar de la religió. El llenguatge necessita normes perquè pugui servir per a tothom. Però, quan unes persones van entrant en la comunió, tot llenguatge queda curt, i fa nosa. La comunió desborda les normes del llenguatge. També desborda les normes de la religió. És com l'aprenentatge, que acaba fent innecessaris els mestres.



diumenge, 22 d’octubre del 2017

Diumenge 30 A.




Periodista: Evy.
(>>  Presentació).

EVANGELI. (Mateu 22:34-40).
En aquell temps,
quan els fariseus s’assabentaren
que Jesús havia fet callar els saduceus,
es tornaren a reunir,
i un d’ells, mestre de la Llei, per provar-lo,
li va fer aquesta pregunta:
«Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?»
Jesús li contestà:
«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor,
amb tota l’ànima, amb tot el pensament.
Aquest és el manament més gran i el primer de tots.
El segon és molt semblant:
Estima els altres com a tu mateix.
Tots els manaments escrits
en els llibres de la Llei i dels Profetes
vénen d’aquests dos.»

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).
Evy
Quan aquell mestre de la Llei et va interrogar sobre el Manament més gran, què intentava: fer-te un examen o posar-te en un compromís?
Fid'ho
No pretenia fer-me un examen. Tot bon jueu coneix perfectament el primer manament de la Llei perquè el recita diverses vegades al dia com una pregària. Jo vaig estar content de la pregunta, perquè el primer de tots els Manaments és també la font i el marc d'interpretació de tots els possibles manaments o normes. I això convé dir-ho i repetir-ho.
Evy
En les representacions dels 10 Manaments sempre s'hi posen dues taules: la 1ª amb els 3 primers Manaments referits a Déu; i la 2ª amb els 7 restants referits als altres. Són dues taules diferents?
Fid'ho
De cap manera. Aquesta representació amb dues taules és molt perillosa perquè pot servir d'excusa per separar-les, i pensar que complint amb la primera ja compleixes la part més important de la Llei. Vull deixar ben clar que les dues taules no es poden separar, perquè la segona és el compliment de la primera. Déu no l'ha vist mai ningú. Per això, l'única manera d'estimar Déu és estimant els altres. Si algú diu que estima Déu (que no veu) i no estima realment i efectivament els altres, és un mentider.
Evy
Si és així, per què parlar dels manaments envers Déu?! Per què la Llei no consta d'un sol manament: Estima els altres com a tu mateix? Tot seria molt més clar!
Fid'ho
Descuides una cosa: la gran facilitat que té el cor humà per enganyar-se. "Estimar realment i efectivament els altres" no és tan senzill com sembla. Sense la referència a Déu, l'amor als altres esdevé perillós. Sense la referència a Déu, l'amor als altres seria com un vaixell sense timó o com un cotxe sense volant. L'amor és energia. Desconnectada de Déu, aquesta energia esdevindria més destructiva que constructiva. Tots els Dictadors de la Història han fet les seves crueltats dient que actuaven "per amor al seu poble"!
Evy
Judes et va entregar amb un petó... Ja ho sé. Però allò no era amor. És veritat: hi ha amors que maten; però no són amor. No veig per què no és possible un amor vertader sense que hagi de ser també amor a Déu. Conec moltíssimes persones no religioses o atees que estimen de debò la seva família, el seu país, tota la Humanitat.
Fid'ho
No et parlo de religions. Des de les religions es pot estimar Déu però també utilitzar-lo. Quan et parlo de l'amor a Déu em refereixo a una forma d'amor sovint implícita, no expressada externament ni formulada en conceptes religiosos, però que inspira les nostres accions des del més profund de nosaltres mateixos.
Evy
No sé si t'entenc. Recordo les reflexions que ens fèiem, la meva dona i jo, quan els nens eren infants. Aquelles vides tan petites, del tot dependents de nosaltres! Vam anar descobrint, la meva dona i jo, que en cada una d'aquelles vides tan petites i indefenses hi havia una dimensió que anava més enllà d'ells mateixos; més enllà de la seva petitesa. La vèiem com una dimensió sagrada que havíem de respectar escrupolosament. Respectant-la, la nostra paternitat es feia servei, i resultava meravellosa. Si no la respectàvem, la nostra paternitat es feia domini, i esdevenia abominable.
¿És això l'amor a Déu"?
Fid'ho
Enhorabona, Evy! Tens tota la raó: quan una persona es fa present a la nostra vida, porta sempre amb ella una dimensió sagrada. Descobrir-la i respectar-la és Amor a Déu. No descobrir-la és ser cec. Culpablement cec.
Sobretot quan algú ha rebut alguna forma d'autoritat, adonar-se i respectar aquesta dimensió sagrada li fa descobrir que la seva autoritat és Servei. És l'autèntic culte a Déu. No atendre aquesta dimensió sagrada converteix l'autoritat en domini, i resulta abominable. El Poder sempre és deshumanitzador.

diumenge, 15 d’octubre del 2017

Diumenge 29. A.




Periodista: Evy.
(>>  Presentació).


EVANGELI. (Mateu 22:15-21).

En aquell temps,
els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús
en alguna paraula comprometedora,
i li enviaren alguns dels seus
i dels partidaris d’Herodes a dir-li:
«Mestre, sabem que dieu sempre la veritat,
i que ensenyeu de debò els camins de Déu,
sense miraments per ningú, sigui qui sigui,
ja que no obreu per complaure els homes.
Digueu-nos, doncs, ¿què penseu d’això?:
¿És lícit o no de pagar tribut al Cèsar?».
Jesús, que s’havia adonat de la seva malícia,
els respongué:
«Hipòcrites, ¿per què proveu de comprometre’m?
Ensenyeu-me la moneda del tribut».
Ells li ensenyaren una moneda romana,
i Jesús els preguntà:
«De qui és aquesta figura
i el nom que hi ha escrit?».
Li diuen:«Del Cèsar».
Jesús els respon:
«Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar,
i a Déu, allò que és de Déu».

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).
Evy
Segons el relat que hem llegit, la gent va admirar la teva resposta als fariseus i herodians. Però a mi em sembla una resposta massa ambigua. Dir "Retorneu al Cèsar el que és del Cèsar" és molt conservador; sembla una acceptació implícita del sistema capitalista. Per altra part "Doneu a Déu el que és de Déu", què vol dir?
Fid'ho
Les meves paraules no eren una resposta a una "pregunta"; no es tractava d'una pregunta sinó d'una trampa. Les meves paraules eren precisament per deixar al descobert aquesta trampa.
I la trampa era doble: la trampa en què em volien atrapar, i la trampa en què estaven atrapats els qui em feien la pregunta. Les meves paraules eren una invitació directa a sortir de la trampa en què estaven atrapats. "Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar". Després podreu donar a Déu allò que és de Déu.
Evy
¿Tenir monedes del Cèsar és una trampa?
Fid'ho
No t'enganyis, Evy! Qui remena oli, s'unta. Qui utilitza les xarxes del Poder, hi queda atrapat. Qui festeja amb el diner, queda subjecte als seus impostos.
Evy
Déu també té impostos...
Fid'ho
No, Evy. No posis en el mateix pla Déu i el Cèsar. A Déu el "paguem" acollint els seus dons. Ell ens estima, i nosaltres l'estimem acceptant el seu amor que ens porta a estimar els altres. L'amor de Déu, acceptat, ens fa fills seus, i germans de la resta dels humans. En canvi la teranyina dels Cèsars ens fa súbdits, i rivals els uns dels altres.
Evy
Jo entenia les teves paraules com si proposessis un equilibri entre les obligacions religioses i les obligacions civils.
Fid'ho
Aquesta dualitat és fruit de la immaduresa. En la mesura que una persona va madurant, tota la seva vida va integrant-se en forma de comunió amb Déu, amb els altres, amb la resta dels vivents i amb tot l'Univers.
Evy
¿Vols dir amb això que l'home madur està per sobre de les lleis civils i religioses?...
Fid'ho
En la mesura que un home va madurant, ja no es mou per les exigències de les lleis sinó pels impulsos de la generositat. A vegades hi haurà lleis que l'ajuden a canalitzar la seva generositat; igualment a vegades hi haurà lleis que seran un obstacle a la generositat, i serà necessari fer el possible per canviar-les o, fins i tot, desobeir-les. Les lleis són per als homes, i no els homes per a les lleis.
Evy
Tot això pot estar bé en teoria; però en la pràctica les coses no funcionen així...
Fid'ho
Hi funcionen més del que sembla. Immensa és la superfície dels oceans, però la quantitat de les aigües és encara molt més gran d'allò que es veu. No t'enganyis, Evy: la generositat no és exhibicionista; i és molt més gran d'allò que es veu. És ella que aguanta el món!

diumenge, 8 d’octubre del 2017

Diumenge 28è. Any A.




Periodista: Evy.
(>>  Presentació).

EVANGELI. (Mateu 22:1-14).
(En blau allò que correspon a la versió llarga).

En aquell temps,
Jesús proposà aquesta altra paràbola
als grans sacerdots i als notables del poble.
“Passa amb el Regne del cel
com amb un rei que celebrava el casament del seu fill,
envià els seus homes a avisà els convidats,
però no hi volien anar.
Llavors n’envià d’altres que diguessin als convidats:
Ja tinc preparat el banquet,
he fet matar els vedells i l’aviram.
Tot és apunt: veniu a la festa.
Però ells no en feren cas:
l’un se n’anà al seu camp,
l’altre als seus negocis,
i altres agafaren els enviats, els maltractaren i els mataren.
El rei, en veure això, s’indignà,
i envià les seves tropes per exterminar aquells assassins
i incendiar-los la ciutat.
Mentrestant, digué als seus homes:
El banquet de casament és a punt,
però els convidats no se’l mereixien.
Per tant, aneu a les sortides dels camins
i convideu a la festa tothom que trobeu.
Ells hi anaren,
i reuniren tothom qui trobaven, bons i dolents.
I la sala del banquet s’omplí de convidats.

Quan el rei entrà a veure els convidats,
s’adonà que un home dels que eren allí
no duia el vestit de festa, i li digué:
Company,
¿com és que has entrat sense vestit de festa?
Ell va callar.
Llavors el rei digué als qui servien:
Lligueu-lo de mans i peus i traieu-lo fora, a la fosca.
Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.
Els cridats són molts,
però no tants els elegits”.

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).
Evy
Aquesta paràbola és realment sorprenent: ens presenta un rei, generós perquè prepara un gran convit per a tothom, però també cruel amb tots aquells que no accepten la seva invitació o que l'accepten sense portar el vestit adequat.
Fid'ho
Si el rei es mostra al mateix temps generós i sever, és per deixar ben clar que, per a cada un dels humans, l'única possibilitat de reeixir és acollint la generosa invitació del Rei. Dit d'una altra manera: o existim acollint el do de Déu, o la nostra vida no s'aguanta, i desapareix. És semblant a allò que passa amb les bombetes: o accepten endollar-se al corrent elèctric i fer llum, o no serveixen per a res, i acaben llançades a les escombraries.
Evy
¿No som lliures d'acceptar la invitació de Déu?!
Fid'ho
Som totalment lliures! Podem no acceptar-la. Però no acceptar-la significa quedar-se fora de l'àmbit vital. Seria com si un riu refusés rebre l'aigua de les seves fonts i donar la ja rebuda; deixaria de ser un riu.
La llibertat d'acolliment no pressuposa que hi hagi una altra alternativa.
Evy
Segons la paràbola, els invitats que no van acceptar la invitació, se'n van anar als seus negocis... Tenien alternativa.
Fid'ho
No. Aquests invitats, a més de ser desagraïts, s'equivoquen del tot. Els seus "negocis" són només un miratge. No són alternativa al convit de noces. No hi trobaran espai vital. La seva "ciutat" serà destruïda, no pas per un càstig sinó per falta de consistència. El llenguatge de la paràbola és dur perquè vol indicar-nos que es tracta d'una situació límit. És un avís.
Evy
¿I aquell pobre home que ha acceptat la invitació, i no obstant és llançat fora amb males maneres, només per no portar el vestit adequat?! Segurament no tenia cap altre vestit!
Fid'ho.
No és una qüestió de vestits. Aquell "pobre home" representa qualsevol persona que intenta fer trampes. En el pla de Déu, la vida humana està destinada a ser viscuda com una festa de família. Les Noces del fill són en realitat les noces de cada ésser humà amb la Humanitat. El "Fill" és la Humanitat que entre tots anem construint: filla de Déu pel do rebut; filla de l'Home perquè es construeix des de la fidelitat de cada un dels humans. Però hi ha humans que entren al convit sense el vestit adequat.
Evy
¿Vols dir que "no portar el vestit adequat" significa entrar al convit no pas per participar de la festa sinó per utilitzar els convidats per als propis plans? ¿Podries ser més concret?
Fid'ho
Ja saps que en la Història humana han existit innumerables Dictadors. Tots ells s'han presentat a si mateixos com a "constructors d'una nova societat"; i amb aquesta excusa han fet guerres, han matat, esclavitzat o marginat milions de persones. I no solament els dictadors de què parla la Història. Cada ésser humà experimenta la temptació de ser dictador quan se li presenta l'ocasió de dominar algú. Pensa en el masclisme, el paternalisme, el clericalisme, la sacralització dels Estats, la dictadura dels mercats, la manipulació de les consciències, la prepotència dels guanyadors,
Evy
Para, para!... perquè dubto que se n'escapi ningú...
Fid'ho
Tothom sent la temptació del domini sobre els altres. Per això, acceptar la invitació a la Noces del Fill de l'Home comporta convertir-se; fins i tot aquells que, de fet, no tenen cap classe de Poder. Cal canviar de vestit, i posar-se el vestit adequat.
Evy
Recony!! Aquesta paràbola porta més "dinamita" del que em pensava!...

diumenge, 1 d’octubre del 2017

Diumenge 27 A.






EVANGELI. (Mateu 21,33-43).

Nota.
He afegit
en vermell la reacció dels grans sacerdots i notables del poble, que no recull el Missal en l'evangeli d'avui, però que forma part de la totalitat de la paràbola.

En aquell temps,
Jesús digué als grans sacerdots i notables del poble:
“Escolteu una altra paràbola:
Un propietari plantà una vinya,
la voltà d’una tanca,
hi cavà un cup,
hi construí una torre de guàrdia,
la deixà a uns vinyaters que la cultivessin,
i se’n anà del país.
Quan s’acostava el temps de la verema,
envià els seus homes per recollir-ne els fruits,
però els vinyaters els van agafar,
i, a un, li van pegar,
a un altre, el van matar,
a un altre el van treure a cops de pedra.
Ell envià més homes que la primera vegada,
però els tractaren igual.
Finalment els envià el seu fill
pensant que, al menys el fill, el respectarien.
Però ells, en veure’l, es digueren:
Aquest és l’hereu:
matem-lo i ens quedarem l’heretat.
I l’agafaren, el van treure fora de la vinya,
i el van matar.

Quan torni l’amo de la vinya,
¿què farà amb aquells vinyaters?”.

Li responen:
“Farà matar aquells mals homes
i passarà la vinya a uns altres
que li donin els fruits al temps de la verema”.

Jesús el diu:
“¿No heu llegit mai allò que diu l’Escriptura:
La pedra que rebutjaven els constructors
ara corona l’edifici. És el Senyor qui ho ha fet
i els nostres ulls se’n meravellen?
Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres
i serà donat a un poble que el farà fructificar”.
Tothom qui caigui sobre aquella pedra quedarà trossejat, i aquell sobre qui la pedra caigui quedarà fet miques.»
Quan els grans sacerdots i els fariseus sentiren les seves paràboles, van comprendre que es referia a ells,
i volien agafar-lo, però van tenir por de la gent, que el considerava un profeta.

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).
Evy
Perdona, Fid'ho: però tinc la impressió que t'agrada provocar. Tu eres conegut com el Galileu perquè eres de Galilea. A Galilea hi tenies els teus deixebles i amics; i també multituds que et seguien. Però et vas entossudir a anar a Jerusalem, on sabies que eres mal vist i odiat. I, a sobre, te'n vas al temple a provocar els seus dirigents tractant-los de lladres i assassins.  ¿Per què ho vas fer? ¿Per què havies d'anar a la capital, si sabies que et buscaven per fer-te desaparèixer?!
Fidho
Tots els camins de Galilea porten, d'una manera o altra, a Jerusalem.
Evy
Podies quedar-te a Galilea...
Fid'ho
No, Evy. Tots els camins de Galilea porten a Jerusalem.
Anar de Galilea a Jerusalem no significa un desplaçament geogràfic sinó que és el camí de la vida humana. Tothom qui decideix viure de debò, ha de fer aquest camí.
Evy
No t'entenc...
Fid'ho
Galilea és com una gran plaça centrada en el seu llac. Al llac no hi ha camins marcats; tot és camí. Galilea és un espai de trobada, de relacions humanes al mateix nivell, en un mateix pla. Tot és horitzontal, encara que amb horitzons limitats: des de qualsevol lloc pots veure l'altra riba. Galilea significa relació, intercanvi, pluralisme, convivència...
Jerusalem, en canvi, és la muntanya i el seu temple, dominant, impositiu, vertical. És la seu del Poder que imposa submissió; la càtedra de la autoritat que exigeix obediència; el lloc sagrat dels sacerdots que sacrifiquen víctimes;... 
Evy
... Raó de més per quedar-se a Galilea!...
Fid'ho
Simplifiques massa les coses, Evy.
En primer lloc, tu saps perfectament que el Poder és expansiu. Com un pop afamat, estén els seus tentacles apoderant-se de tot allò que pot agafar. Els seus tentacles s'escampen arreu; també a Galilea.
Per altra banda, són molts, siguin on siguin, els qui es deixen seduir pel Poder i l'incorporen a la seva vida.
També hi ha qui sent la necessitat d'anar a Jerusalem per denunciar i neutralitzar la capacitat deshumanitzadora del Poder que s'hi ha instal·lat i pretén actuar en nom de Déu.
"Jerusalem" i "Galilea" es troben imbricats en el cor de cada persona. Cada ésser humà sent la temptació constant del Poder i la crida permanent de la Germanor.
Tothom, un moment o altre, ha de "pujar a Jerusalem": o com a servidor del Poder, o com a víctima del Poder, o per neutralitzar el Poder posant en evidència la seva mentida.
Evy
¿No hi havia el temple de Déu, a Jerusalem?...
Fid'ho
Només fins que hom descobreix que Déu no té altre temple que el cor d'aquells que se senten germans de tots els homes, i poden sentir la seva presència com a Pare de tots. Tingues-ho clar, Evy: Déu no vol "sacerdots" oferint víctimes, sinó "servidors" construint germanor. Jo no podia deixar de testimoniar això.