Commemoració de tots els Difunts.

Periodista: Evy.
(>>  Presentació).

Nota.
Per a la commemoració dels Difunts, el Missal ofereix gran varietat d'evangelis (i de lectures).  Per això aquesta entrevista no serà sobre cap text evangèlic sinó sobre la celebració d'avui en si mateixa.

Evy
Com a periodista, m'interessen tots aquests costums i tradicions entorn dels Difunts, sobretot els més propis de la Cultura mediterrània. Però tinc la impressió que tots aquests costums i tradicions no s'adiuen gaire amb la teva manera de pensar.

Fid'ho
Sobre la relació amb els Difunts, cada Cultura ha desenvolupat diferents classes de ritus i celebracions; però el sentit que els dóna cada persona concreta pot ser molt diferent. Depèn sobretot del sentit que cadascú doni a la seva pròpia vida, i del moment vital en què es trobi. Com a fill de l'Home, jo em sento solidari de totes aquestes tradicions, siguin mediterrànies, orientals, africanes, indonèsies,... Totes poden evocar sentiments extremadament humanitzadors. La trobada amb la mort sol revelar una infinitat de colors de la vida humana.

Evy
Nosaltres, sobre la mort, només en podem parlar des de fora, i des de l'absència de les persones més pròximes. En canvi tu, segons els Evangelis, ets a la vegada mort i vivent. No ho entenc, però t'he de confessar que, parlant amb tu, mai no he tingut la sensació de tractar amb un difunt, ni que aquestes entrevistes siguin només una projecció del meu subconscient...

Fid'ho
Tens raó: com a fill de l'Home, sóc mort i sóc vivent a la vegada. Moro en cada humà que mor, i visc en cada humà que va donant la seva vida. La vida donada no és de cap manera una vida finida o exhaurida. Ben al contrari: només la vida donada "viu" realment.
No és el mateix "viure" que "tenir vida". Tenir vida es pot dir també dels animals i dels arbres. En canvi, l'experiència de viure, com a activitat lliure i conscient, només la tenim quan donem la vida. O sigui: quan estimem per generositat.

Evy
Tu parles de la diferència entre "viure" i "tenir vida", però jo encara hi afegiria una altra situació: "suportar la vida". Hi ha moments en què la vida és sentida com un pes, o, fins i tot, com un mal.

Fid'ho
Aquestes situacions realment difícils són una invitació a fer un pas endavant. Podem imaginar la vida de cada persona (i la de la Humanitat) en forma d'escala. Assolit un esgraó, no ens hi podem instal·lar, perquè aviat sentim la crida de l'esgraó següent, i l'esgraó ja assolit se'ns va fent insuficient. Passa com el si matern: queda petit en la mesura que la vida que conté, alimentada pel propi si, va creixent.

Evy
No sempre creix, la vida; a vegades decreix. Per exemple, en la vellesa.

Fid'ho
Els últims esgraons poden resultar molt sorprenents. El fruit es va fent llavor. La llavor només genera nova vida donant totalment la seva. Aparentment sembla una vida que es perd, però, unida a la força maternal de la terra, reneix en una nova plenitud. Les limitacions de la vellesa són una invitació a la generositat total. Això comporta anar entenent la pròpia vida com un procés d'integració en la Vida de la Humanitat i de tot l'Univers.

Evy
Ja ho entenc: Viure és anar encastant la pròpia vida en la VIDA.