Ascensió de Jesús. Any A.

Nota:
Donat que la festa d'avui té per base el relat dels Fets dels Apòstols llegit com a 1ª Lectura, excepcionalment el copio també aquí.

1ª LECTURA.  (Actes 1,1-11).

En la primera part del meu llibre, Teòfil,

he parlat de tot el que Jesús va fer i ensenyar,

des del principi fins al dia que fou endut al cel,

després de confiar, en virtut de l’Esperit Sant,

la seva missió als apòstols que ell havia elegit.

Després de la passió se’ls presentà viu,

i ho comprovaren de moltes maneres,

ja que durant quaranta dies se’ls aparegué,

i els parlava del Regne de Déu.

Estant reunit amb ells,

els manà que no s’allunyessin de Jerusalem

i els digué:

«Espereu aquí la promesa del Pare

que vau sentir dels meus llavis

quan us deia que Joan havia batejat només amb aigua;

vosaltres, d’aquí a pocs dies,

sereu batejats amb l’Esperit Sant.»

Els qui es trobaven reunits li preguntaven:

«Senyor, ¿és ara que restablireu la reialesa d’Israel?»

Ell els contestà:

«No és cosa vostra de saber

quins temps i quines dates ha fixat l’autoritat del Pare,

però quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres,

rebreu una força que us farà testimonis meus

a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria

i fins als límits més llunyans de la terra.»

Quan hagué dit això s’enlairà davant d’ells,

i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista.

Encara s’estaven mirant al cel com ell se n’anava,

quan es presentaren dos homes vestits de blanc,

que els digueren:

«Homes de Galilea, ¿per què us esteu mirant al cel?

Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel,

tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar

que se n’anava al cel.»

EVANGELI. (Mateu 28,16-20).

En aquell temps,

els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea,

a la muntanya que Jesús els havia indicat.

En veure’l es prosternaren.

Alguns, però, dubtaren.

Jesús s’acostà i els digué:

«Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra.

Aneu a convertir tots els pobles,

bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant

i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat.

Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.»

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Els textos de la festa d'avui semblen contradictoris: a la 1ª Lectura s'afirma que tu te'n vas, pujant enlaire cap al cel fins que et perden de vista; en canvi a l'Evangeli dius que seràs amb els teus deixebles cada dia fins a la fi del món.
Per altra part, quan jo m'entrevisto amb tu cada setmana, no em sembla pas que "baixis del cel" per parlar amb mi. Tampoc no sabria imaginar-me un fill de l'home allunyat de la Humanitat.

Fid'ho
Imagines malament això de "pujar al cel". El cel no és pas un lloc o un espai que està lluny, més enllà dels núvols. Pujar al cel significa entrar en una situació de plenitud. I la veritat és que tu i jo podem tenir aquestes converses de cada setmana precisament perquè estic al cel; és a dir: et parlo des d'una situació de plenitud ja iniciada en mi.

Evy
No sé si t'acabo d'entendre... ¿Podries posar un exemple?

Fid'ho
I tant: un exemple ben pròxim i actual.
Imagina un Poble que viu sota la dominació d'una metròpoli forana. A pesar d'això, la gent d'aquest Poble mantenen la consciència de la seva identitat, i creix en ells la voluntat de dirigir per si mateixos la seva vida col·lectiva. Arribat el moment oportú, proclamen la seva independència, acomiadant els representants forans. Construeixen democràticament el seu propi programa de convivència i delegen en persones idònies les funcions necessàries per a una vida col·lectiva lliure i creativa.

Evy
Ja veig per on vas. Els nous governants serien persones que "pugen" per ocupar-se de l'administració. Però, a diferència dels anteriors administradors, pugen representant el seu propi Poble, i per servir-lo d'acord amb les instruccions que han rebut d'ell. Per a ells "pujar" no significa "marxar", sinó tot el contrari: a través d'ells, és tot el Poble qui fa l'experiència de plenitud; és a dir: d'independència i creativitat.
En el teu cas, tu puges al cel perquè els teus deixebles facin, en tu i per tu, una experiència de plenitud. Per tant, de fet no "marxes" sinó que canvies la manera d'estar present.
D'acord; em sembla un exemple clar. Però, ¿per què no has posat, com altres vegades, un exemple tret de l'àmbit familiar, que seria més real? Perquè, en política, això que dius és inimaginable a causa de les lluites de poder entre colonitzadors i colonitzats. En canvi, en les famílies, normalment els pares donen amb alegria l'emancipació als seus fills.

Fid'ho
Podria haver-ho fet. Però l'emancipació paterna ve provocada per la mateixa evolució biològica. Els fills acaben emancipant-se, vulguin o no vulguin els pares. En canvi la emancipació de què t'estic parlant és fruit exclusivament de l'anhel de llibertat i de la creativitat presents en el cor de cada humà. Ja ho sé que no és un exemple real perquè els Estats són àrees de poder, incapaços de ser promotors de llibertat. Però això no pot ofegar anhel de llibertat que experimenten tots els humans.
Allò que vol significar el relat de la meva ascensió és precisament l'acompliment d'aquest anhel de plenitud.  Per això està totalment vinculat a la festa de diumenge que ve: la Pentecosta. La Pentecosta és un esclat de plenitud en el si de la comunitat dels deixebles.

Evy
El relat de Lluc acaba fent un anunci sorprenent: "Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel, tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n’anava al cel".
¿Per què marxa, Jesús, si ha de tornar venir?

Fid'ho
T'ho acabo d'explicar. Jesús "marxa" com a mestre i senyor. Els mestres i senyors, d'alguna manera sempre queden fora de nosaltres. En canvi Jesús, com a fill de l'home, "torna" com a foc, paraula, esperit que està dintre cada ésser humà. Ho llegirem diumenge que ve.

Evy
Em queden preguntes per fer, però esperaré diumenge que ve, festa de la Pentecosta.

6è. de Pasqua. Any A.

EVANGELI. (Joan 14,15-21).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«Si m’estimeu, guardareu els meus manaments;

jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor,

l’Esperit de la veritat,

perquè es quedi amb vosaltres per sempre.

El món no el pot rebre,

perquè no és capaç de veure’l ni de conèixer-lo,

però vosaltres sí que el coneixeu,

perquè habita a casa vostra i està dins de vosaltres.

No us deixaré orfes: tornaré a venir.

D’aquí a poc, el món ja no em veurà,

però vosaltres sí que em veureu,

perquè jo visc, i vosaltres també viureu.

Aquell dia sabreu que jo estic en el meu Pare,

i vosaltres en mi, i jo en vosaltres.

El qui m’estima

és aquell que té els meus manaments i els compleix;

el meu Pare l’estimarà,

i jo també l’estimaré i me li faré conèixer clarament.»

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Perdona, Fid'ho: però aquest llenguatge que l'evangeli d'avui posa a la teva boca, el trobo sospitós. A part de complicat, em sembla un llenguatge sectari. ¿No dius sempre que tu ets fill de l'home, i que t'escau tot allò que és humà? ¿Doncs, com pots dir als teus deixebles que ells sí que poden rebre l'esperit de la veritat, però el món no?! ¿Per què? ¿Que no són "món" ells també? ¿No ets món, tu mateix?!
Perdona que m'hi posi així, però és que aquest llenguatge em recorda aquells fatídics temps en què la teva Església afirmava que només ella és la vertadera religió, i que totes les altres són falses.

Fid'ho
Estimat, Evy: no saps com m'agrada sentir-te dir tot això. Significa que ja has superat un vici que sovint és considerat virtut.
És veritat: molts que es deien seguidors meus van convertir el meu missatge en una nova religió, i van entrar en competència amb les altres religions per veure quina era més vertadera. Van haver-hi lluites i guerres, judicis i condemnes amb gran força deshumanitzadora. Sí: trista experiència, aquesta!
Estic content que ho denunciïs, perquè és un mal que s'ha de denunciar i, sobretot, corregir.
Però també t'he de dir que aquesta lamentable situació no es dedueix de les paraules que els evangelistes posen a la meva boca, sinó de la tendència de molts a utilitzar la religió per legitimar les seves ganes de domini.

Evy
Però les paraules que hem llegit van clarament a favor de l'Església i en contra del Món!

Fid'ho
No contraposen Món i Església. Contraposen dues maneres d'estar al Món. Cada ésser humà neix del Món i és Món. I també cada ésser humà sent la crida a anar més enllà d'allò que rep del món i troba en el món.

Evy
¿Més enllà del que rep del Món?...

Fid'ho
Mentre a la teva família hi hagi fills petits, ha de ser possible viure-hi "infantívolament". El nen té defectes que encara no ha superat, i està mancat de virtuts necessàries per a la convivència familiar. Per això necessita d'una família que l'aculli amb les seves limitacions. En una família de només persones perfectes, els nens no hi tindrien lloc. Una família ha de ser un àmbit d'aprenentatge on els no-generosos puguin descobrir-hi la bellesa de la generositat. Una bona família és aquella on cadascú pot conviure-hi amb les limitacions i defectes que encara no ha superat, però on, a la vegada, és invitat a anar més enllà d'aquestes limitacions. Quan s'aconsegueix anar més enllà de la situació original, hom s'acosta a la família perfecta: a la família com a gaudi.

Evy
Amb aquesta referència a la família estic descobrint moltes coses! Per exemple: estic descobrint que el nivell de generositat de casa meva és força limitat, però ho compensa la sobreabundant generositat de la meva dona. Veig clarament que és la seva generositat allò que fa i aguanta la família. És gràcies a ella que som una autèntica família, a pesar de les limitacions. "L'esperit de la veritat", com dius tu. De cop i volta el teu llenguatge se m'ha tornat clar! Parles d'un altre defensor. Els nanos em consideren a mi el fort de la casa. Ells encara no han entès això que jo ara acabo descobrir: l'altre defensor és la generositat de la meva dona! Ella defensa tota la família des de dintre cada un de nosaltres, "injectant" en nosaltres aquella generositat que ens manca. "Habita a casa vostra i està dins de vosaltres". Exactament així!
¿Significa, doncs, tot això que dius, que la Humanitat està destinada a ser una família? Sorprenent! I meravellós!!!

Diumenge 5è Pasqua. Any A.

EVANGELI. (Joan 14,1-12).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:

«Que els vostres cors s’asserenin.

Confieu en Déu, confieu també en mi.

A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots:

si no n’hi hagués,

us podria dir que vaig a preparar-vos estada?

I quan hauré anat a preparar-vos-la,

tornaré i us prendré a casa meva,

perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic.

I ja sabeu quin camí hi porta, allà on jo vaig.»

Tomàs li diu:

«Senyor, si ni tan sols sabem on aneu.

Com podem saber quin camí hi porta?»

Jesús li diu: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida:

ningú no arriba al Pare si no hi va per mi.

Si m’heu conegut a mi,

heu de conèixer igualment el meu Pare:

des d’ara ja el coneixeu i ja l’heu vist.»

Li diu Felip:

«Senyor, mostreu-nos el Pare, i no ens cal res més.»

Jesús li diu:

«Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres,

i encara no em coneixes?

Qui em veu a mi, veu el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare?

No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi?

Les paraules que jo us dic no vénen de mi mateix.

És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres.

Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi;

si no, creieu-ho per aquestes obres.

Us ho dic amb tota veritat:

Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig,

i fins en farà de més grans, perquè jo me’n vaig al Pare.»

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Segons l'evangeli d'avui, les paraules que dius als teus deixebles van ser pronunciades abans de la teva mort. Però el calendari del Missal celebra avui la cinquena setmana després de la teva resurrecció. ¿Continuen essent vàlides, aquestes teves paraules? ¿La teva presència, en relació als deixebles, és la mateixa abans i després de Pasqua?

Fid'ho.
Jo sóc el fill de l'home. Com a fill de l'home, la meva mort resurrecciosa no assenyala un abans i un després cronològics sinó el procés que es va realitzant en cada ésser humà, sigui quin sigui el temps en què viu. Mentre la Humanitat no arribi a la plenitud, jo continuo ressuscitant en cada ésser humà que es deixar estimar i estima. Això és el que signifiquen les paraules que has llegit: van ser escrites després de l'experiència de la meva mort resurrecciosa, però van dirigides a tothom qui vulgui seguir els meus passos.

Evy
No sé si respons al que et preguntava. Seré més concret: a Felip li retreus que et demani que "els mostri's el Pare". "Qui em veu a mi, veu el Pare", li respons. No ho puc entendre. ¿No comença, l'Evangeli de Joan, dient que "a Déu no l'ha vist mai ningú"? Però ara, tu afirmes que qui et veu a tu, veu el Pare... Això no em lliga. ¿Tu i el Pare sou la mateixa realitat? I si és així, ¿per què continuar parlant d'un Déu que ningú no pot veure? ¿No seria, tot plegat, més senzill parlar només d'humanisme, sense embolicar-se amb teologies i religions?

Fid'ho
Evy: tantes converses que ja hem tingut tu i jo, i encara no saps qui és l'home! T'ho diré amb paraules d'avui.
Quan et trobes davant les coses, o fins i tot davant els animals, les coses i animals són realitats que queden fora teu. Tu decideixes si t'afecten o no; si en fas cas o no; si les utilitzes o no. Però quan et trobes davant una persona, tot canvia. La presència d'una persona ens afecta directament. Mirar-la, crea vincles profunds. No tenir-la en compte, seria una ofensa. Utilitzar-la, seria una injustícia. Ens adonem que només som justos amb ella si  la reconeixem com un "valor absolut" en si mateixa. Un valor que hem de respectar. La seva presència interpel·la el nostre JO. I, fins i tot, és una invitació a convertir-nos en un NOSALTRES. La seva simple presència ens situa davant l'Absolut.

Evy
¿Davant l'Absolut? Se sol dir que els homes hem estat creats a imatge de Déu. ¿Vols dir això?

Fid'ho
Déu no és cap "figura" de qui es puguin fer "imatges". L'home no és una còpia d'una figura original. Que l'home sigui imatge de Déu significa això que et deia abans: davant cada persona ens trobem davant un Absolut. Déu no el veiem; però l'altre sí que el veiem, i està allà, com una invitació a acollir-lo; com una possibilitat a fer-nos resposta a la seva presència. La seva presència eixampla el nostre espai vital, i ens permet desenvolupar la bondat, despertar la generositat, activar la creativitat. Només la presència acollida de l'altre trenca el nostre aïllament. Tancar-s'hi comportaria quedar tancats, presoners de nosaltres mateixos.

Evy
"Qui et veu a tu, veu el Pare". És a dir: "Qui veu l'home que té al davant, veu una imatge de Déu", perquè fa una experiència d'Absolut. En el simple Humanisme, l'altre no passaria de ser un rival, un "altre" que es podria atendre o no, utilitzar o no, segons les pròpies necessitats o gustos.
Em sembla que començo a entendre. Però confesso que em fa una mica de basarda. M'agafa el vertigen. "Els altres són l'infern", va escriure un pensador famós. Ara ho entenc: depèn de l'actitud que prenguem davant l'altre, que aquest sigui per a nosaltres imatge de Déu o infern! Tremenda decisió i responsabilitat, la nostra!!! O, potser, meravellosa oportunitat!!!

4rt. diumenge de Pasqua. Any A

EVANGELI. (Joan 10,1-10).

En aquell temps, Jesús parlà així:

«Us ho dic amb tota veritat:

el qui no entra per la porta al corral de les ovelles,

sinó que salta per un altre indret,

és un lladre o un bandoler.

El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles:

el guarda li obre la porta,

i les ovelles reconeixen la seva veu;

crida les que són seves, cadascuna pel seu nom,

i les fa sortir.

Quan té a fora totes les seves, camina al davant,

i les ovelles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu.

Però si és un estrany, en lloc de seguir-lo, en fugen,

perquè no reconeixen la veu dels estranys.»

Jesús els parlà amb aquest llenguatge,

però ells no entengueren què volia dir.

Jesús continuà:

«Us ho dic amb tota veritat:

Jo sóc la porta de les ovelles.

Tots els qui havien vingut abans que jo

eren lladres o bandolers,

però les ovelles no en feien cas.

Jo sóc la porta.

Els qui entrin passant per mi,

se salvaran de tot perill,

podran entrar i sortir lliurement

i trobaran pasturatges.

Els lladres només vénen per robar, matar i fer destrossa.

Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida,

i en tinguin a desdir.»

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Ja sé que, per parlar de la Vida, el llenguatge normal es queda curt, i cal enriquir-lo amb símbols. Però en aquest relat d'avui m'hi perdo per excés de símbols. Primer dius que ets la porta de les ovelles, i de seguida dones a entendre que ets el pastor. En què quedem? Ets porta i ets pastor?

Fid'ho
No tindràs cap problema per entendre tot això si tens en compte que sóc el fill de l'home. Tot allò que pertany a la Humanitat es pot dir de mi. Vivim convivint. Quan es conviu en comunió, cada ésser humà és per als altres porta, i pastor, i ovella, i, fins i tot, pasturatge. Les relacions humanes són riques: a vegades ets una cosa per a uns, i una altra cosa per a uns altres. En la comunitat, les diferències es tornen serveis, i els serveis són tan variats com les necessitats de cadascú i de cada moment.

Evy
En el relat dius que tots els qui van venir abans que tu eren lladres o bandolers. Això és molt dur, no et sembla?!

Fid'ho
El glaç, vist des de l'aigua, és fred, opac, rígid, dur, inhòspit. L'aigua, vista des del vapor, és esclava, pesant, rastrera, perillosa, poc expansiva. Així també: vista des de la comunió, la vida d'abans és cruel, injusta, opaca, opressiva.

Evy
Potser tens raó. Segons els entesos, la vida humana neix per convivència. Però les primeres formes de convivència estaven marcades per relacions de domini-subjecció. L'agressivitat ha produït progrés. Els invents més importants s'han fet per fer la guerra.  Però, quant sofriment en les relacions humanes! I quanta injustícia!
D'acord: la comunió no ve dels orígens sinó que és una conquesta humana, i molt difícil.

Fid'ho
El "progrés" provocat per l'agressivitat ha estat al preu d'innumerables víctimes. Aquesta classe de progrés, per si sol, portaria finalment al col·lapse de la vida. Però l'home està cridat a la generositat. Per això el mateix possible col·lapse desperta en els humans reaccions de més generositat.

Evy
El peix gros es menja el petit; l'home fort s'imposa al dèbil; el poca-solta "triomfa" sobre el de bona fe... Sovint penso que allò que progressa no és la vida sinó l'agressivitat. No estic massa segur que l'agressivitat, per reacció, pugui despertar i portar a la generositat. Els manuals d'Història no semblen pas abonar aquesta hipòtesi.

Fid'ho
La generositat és fruit de la llibertat. No es pot preveure, perquè cada humà la decideix lliurement en cada moment. Però la generositat és bella, i "estira" el cor humà. En el nostre món, quanta més generositat, més bellesa. I quanta més bellesa, més cors humans se senten atrets cap a la generositat. No ho diuen els manuals d'Història, però ho diu la meva experiència, com a fill de l'home: com més dura és l'agressivitat en uns, més forta l'atracció de la generositat en altres. L'agressivitat s'exhibeix; la generositat no necessita exhibir-se. Actua en els cors, i va canviat el món des del fons dels cors.

Evy
Et veig molt optimista...

Fid'ho
Ningú no pot predir el futur de la Humanitat. Però convé no descuidar que la Humanitat neix d'un projecte generós continuat. Per a l'Autor d'aquest projecte, mil anys són com un dia, i un miler de cors endurits són com un glaçó caigut a la caldera. Només la generositat té futur.