EVANGELI. (Mateu 13,1-23).
(En blau allò que correspon a la versió llarga)
Aquell dia, Jesús sortí de casa
i s’assegué vora el llac.
Era tanta la gent que es reuní entorn d’ell,
que pujà a una barca i s’hi assegué.
Tota la gent es quedà vora l’aigua
i ell els parlà llargament en paràboles.
Digué:
“El sembrador va sortir a sembrar.
Tot sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí;
vingueren els ocells i se la menjaren.
Una part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra;
de seguida va néixer,
ja que la terra era poc fonda,
però, com que no tenia arrels,
quan sortí el sol, amb la calor s’assecà.
Una part caigué entre els cards;
però els cards van créixer i l’ofegaren.
Una part caigué a la terra bona, i donà fruit:
o cent, o seixanta o trenta.
Qui tingui orelles, que ho senti”.
Els deixebles s’acostaren i li preguntaren:
¿Per què els parleu en paràboles?
Ell respongué:
“Déu us fa a vosaltres el do
de conèixer els secrets del Regne,
però a ells, no.
Als qui tenen,
Déu els donarà encara més i en tindran a vessar;
però als qui no tenen,
els prendrà fins allò que els queda.
Jo els parlo en paràboles perquè,
tot hi veure-hi, no veuen res;
tot i sentir-hi, no senten ni entenen res.
En el cas d’ells es compleix aquella profecia d’Isaïes que deia:
Per més que escolteu, no entendreu res;
per més que mireu no veureu res.
El cor d’aquest poble s’ha fet insensible;
s’ha tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls,
no fos cas que,
si els seus ulls hi veien,
les seves orelles hi sentien
i el seu cor arribava a entendre,
es convertissin, i jo els retornés la salut.
Però els vostres ulls i les vostres orelles
si que són feliços de poder veure i poder sentir.
Us ho dic amb tota veritat:
molts profetes i justos
desitjaven veure el que vosaltres veieu,
però no ho veieren;
desitjaven sentir el que vosaltres sentiu,
però no ho sentiren.
Escolteu, doncs, vosaltres
què vol dir la paràbola del sembrador.
La llavor sembrada arran del camí
vol dir que,
a tots aquells que escolten la predicació del Regne
però no l’entenen,
el Maligne els pren la llavor sembrada en els seus cors.
La llavor sembrada en un terreny rocós
vol dir aquells que reben amb alegria
la predicació del Regne així que la senten,
però només per un moment.
No arrela dintre d’ells,
i tan bon punt es troben amb dificultats
o amb persecucions per la paraula que havien rebut,
sucumbeixen de seguida.
La llavor sembrada en mig dels cards
vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne,
però les preocupacions del món present
i la seducció de les riqueses
l’ofeguen i no dóna fruit.
La llavor sembrada en terra bona
vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne
i l’han entesa;
i per això dóna fruit: o cent, o seixanta, o trenta”.
Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).
Evy
Com escriptor, reconec que algunes paràboles dels Evangelis són petites
joies literàries. Però, per altra part, entenc que els teus deixebles es
queixin de que parlis en paràboles i no d'una manera clara.
¿Per què la Religió ha d'usar un llenguatge tan difícil?! ¿Per què no
dir les coses pel seu nom, sense simbolismes complicats?!
Fid'ho
¿Pots entrar a una botiga per comprar 30 metres de Vida? ¿O 100 quilos d'Amor?
¿O 20 litres de Llibertat?
Els objectes es poden mesurar i comprar: només cal trobar la paraula exacta
per dir-los.
Però jo parlo per a persones, i de realitats personals. Cal un llenguatge
que cadascú pugui fer seu.
Evy
Sovint parles a les multituds...
Fid'ho
Parlo a tothom; però cada persona és diferent, i es troba en situacions sempre
diferents. Per això parlo en paràboles. Són un llenguatge dúctil,
capaç d’emmotllar-se a cada persona i en cada situació.
Evy
Però, si ni els teus deixebles t'entenen!...
Fid'ho
Aquí està la gràcia de les paràboles: permeten no-entendre quan
no es vol entendre; o “entendre” només el 30 ó 60%, segons la disponibilitat de
cadascú en cada moment.
És cert: al començament, els meus deixebles (els d'ahir i els d'avui) solen no
entendre'm. Però van entenent en la mesura que volen entendre. Per
això són deixebles meus...
Evy
Segons
el que dius, les paràboles són per respectar el procés de cada
persona perquè ensenyen suggerint. Després, cadascú pot completar
o no el missatge “escoltat” segons la disponibilitat i generositat que hi posi.
Fid'ho
Entenem amb la
Intel·ligència i amb el Cor. Per a les coses, és suficient la Intel·ligència;
però per connectar amb les persones és necessari també el Cor. El
Cor entén des de la llibertat i des de la generositat. Per això, allò
que dic en paràboles, uns ho entenen com una bona notícia, i d’altres
com una mala notícia. Uns em segueixen, i d’altres em persegueixen...
Evy
Un mateix missatge pot ser bona notícia per a uns, i mala notícia
per a altres?
Fid'ho
Imagina un grup en què alguns s'imposen als altres, els manipulen i els esclavitzen
de tal manera que dominen fins i tot el seu pensament. Si un dia algú fa adonar
als alienats de la seva situació pervertida, ¿com serà “valorat” pels altres?
Evy
Per un cas com aquest, caldria no parlar amb paràboles sinó amb un
llenguatge ben directe que condemnés clarament els culpables d'una
situació injusta!
Fid'ho
Jo no he vingut a condemnar, Evy.
Com a fill de l'home, crido tothom a ser humà. També quan són inhumans.
No em dedico a la "justícia". Em dedico a les persones. Tard o
d'hora, totes senten la meva crida.
Les meves paràboles són bona notícia per a uns, sense excloure
definitivament els altres. Tothom pot convertir-se, i pot fer-ho a
la seva manera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada