Baptisme del Senyor. Any A.

EVANGELI. (Mateu 3,13-17).

En aquell temps,

Jesús, que venia de Galilea,

es presentà a Joan, vora el Jordà, perquè el bategés.

Joan no el volia admetre al baptisme. Li deia:

«Sóc jo el qui necessito que tu em bategis.

Com és que tu véns a mi?»

Jesús li respongué:

«Accedeix per ara a batejar-me.

Convé que complim d’aquesta manera

tot el que és bo de fer.»
Llavors hi accedí.

Un cop batejat, Jesús sortí de l’aigua a l’instant.

Llavors el cel s’obrí

i veié que l’Esperit de Déu baixava com un colom

i venia cap a ell,

i una veu deia des del cel:

«Aquest és el meu Fill, el meu estimat,

en qui m’he complagut.»

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Sospito que això del teu baptisme deu ser una cosa molt significativa perquè els tres Evangèlics Sinòptics el posen a l'inici de la teva vida pública. Però el llenguatge que fan servir és del tot incomprensible. No és imaginable que el "cel s'obri" i que "baixi un colom", com si fos un meteorit. Avui creiem en el Big Bang.

Fid'ho
D'acord, d’acord! Cada època i cada cultura tenen el seu llenguatge. Cal adequar el llenguatge perquè comuniqui el missatge. I el missatge del meu baptisme és realment molt significatiu.

Evy
Mirant-ho bé, en aquest Relat el mateix missatge ja corregeix el llenguatge.
El llenguatge respon a la idea de dos móns separats per la volta del cel. Però, de fet, el que ve a dir aquest Relat és que aquesta "volta de separació" desapareix. Així quedaria un únic món.
És així?

Fid'ho
El Relat no fa ni geografia ni astronomia, però certament corregeix la idea dels dos móns. Com tu dius, de món només n'hi ha un. Però també cal dir que aquest únic món té més "realitat" de la que els geògrafs, astrònoms o físics poden copsar.

Evy
Els científics actuals disposen d'instruments molt poderosos per estudiar i conèixer tota la Realitat, tant la del Microcosmos com la del Macrocosmos!

Fid'ho
Ben cert. Però hi ha una gran “part” de la Realitat que queda fora del camp de la Ciència.

Evy
Fora del camp de la Ciència? Insisteixes en la idea d'un altre món?

Fid'ho
No! Es tracta com d'una altra dimensió de l'únic món.
Imagina una obra d'art. Per exemple la Mona Lisa. És un objecte totalment físic. Però és evident que, per a qui té sensibilitat artística, és molt més que un objecte. Encara que algú analitzés amb els instruments més potents tots i cada un dels seus àtoms i de les seves partícules subatòmiques, mai no hi trobaria l'art que molts hi admirem. L'art constitueix una altra dimensió que neix del diàleg entre l'objecte i l'espectador. O millor: neix del diàleg entre l'artista- creador i l'artista-espectador.
L'art està en objectes físics, però porta els "artistes" més enllà de la Física.
Doncs bé: també és possible un diàleg entre els Humans i l’Univers. Aquest diàleg permet als qui hi estan oberts de sentir-s'hi estimats. És una altra dimensió de la Realitat.

Evy
¿El teu baptisme és l'experiència de sentir-s'hi estimat? ¿I què passa amb les persones que s'hi senten desgraciades o no-estimades?

Fid'ho
És sobretot pensant en elles que els Evangelis parlen de mi. Perquè el sentiment de sentir-se estimat no neix només de l’actitud d’obertura de cadascú. La solidaritat amb els marginats ens fa capaços de sentir la veu que ressona per a tothom: "Tu ets el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut". Jo vaig sentir-la quan vaig barrejar-me amb els pecadors que feien cua per ser batejats. També vaig sentir-la a la Creu, assumint la situació dels condemnats a mort. L'experiència de ser estimat ens arriba quan ens fem solidaris dels que, en el nostre món, són menyspreats, perseguits, jutjats o condemnats pels “poderosos”.

Evy
Jo diria que la solidaritat és un sentiment purament subjectiu!

Fid'ho
En els humans, res no és purament subjectiu o purament objectiu.
L’home és un subjecte, i totes les seves accions o percepcions són també subjectives. I precisament per això són importants i significatives.
Quan algú sent, per exemple, les paraules “t’estimo”, pot pensar que són només vibracions de l’aire; una “fressa” que l’oïda detecta. Però si té davant seu algú que li diu a ell “t’estimo”, aquestes paraules ja no són solament una fressa sinó que creen una relació entre subjectes. Tant si acull aquesta relació com si la refusa, la subjectivitat ha estat activada, en positiu o en negatiu.
La presència de l’altre sempre activa la nostra subjectivitat perquè l'altre i jo som subjectes.

Evy
El so de les paraules és objectiu; la relació que les paraules activen és subjectiva...
Em sembla que ho entenc. Però em costa d’acceptar que hi hagi cap “veu de Déu” objectiva que digui a algú: "Tu ets el meu Fill, el meu estimat”.

Fid’ho.
Déu no l’ha vist ni sentit, ni palpat ni olorat mai ningú. No és un “objecte”. O, si vols, no és objectiu per a nosaltres. I no obstant, la presència objectiva dels altres, sobretot dels qui pateixen o dels marginats, ens posa en relació subjectiva amb Ell.

Evy
Déu seria, aleshores, l’eco de la nostra consciència?

Fid’ho
No. Però l’eco de la nostra consciència ens fa intuir la seva presencia en cada ésser humà amb qui ens trobem. Sobretot en els que pateixen.

Evy
Per què?

Fid’ho
Perquè tot ésser humà present és “sentit” com un absolut. Tot home que pateix, quan se’ns fa present, ens genera una exigència de compassió, i no correspondre-hi és ofendre’l. Qualsevol humà injustament tractat genera en nosaltres la necessitat de rebel·lar-se contra la injustícia; i no fer-ho, ens deshumanitza. És el sentit d’humanitat que tot humà experimenta en el més profund de si mateix.

Evy
Em sembla que començo a entendre allò que alguns diuen, que tot ésser humà és “imatge de Déu”. No és ni una còpia, ni una representació, ni una visualització. Però ens situa davant per davant de l'absolut.