Commemoració de TOTS ELS DIFUNTS.

 (EVANGELI). 

 

Nota.
Per a la commemoració dels Difunts, el Missal ofereix gran varietat d'evangelis (i de lectures).  Per això aquesta entrevista no serà sobre cap text evangèlic sinó sobre la celebració d'avui en si mateixa.

Evy
Com a periodista, m'interessen tots aquests costums i tradicions entorn dels Difunts, sobretot els més propis de la cultura Mediterrània. Però tinc la impressió que tots aquests costums i tradicions no s'adiuen gaire amb la teva manera de pensar.

Fid'ho
Sobre la relació amb els Difunts, cada Cultura ha desenvolupat diferents classes de ritus i celebracions; però el sentit que els dóna cada persona concreta pot ser molt diferent. Depèn sobretot del sentit que cadascú doni a la seva pròpia vida, i del moment vital en què es trobi. Com a fill de l'Home, jo em sento solidari de totes aquestes tradicions, siguin mediterrànies, orientals, africanes, indonèsies,... Totes poden evocar sentiments molt "humanitzadors".
La trobada amb la mort revelar la infinitat de colors de la vida humana.

Evy
Nosaltres, sobre la mort, només en podem parlar des de fora, i des de l'absència de les persones més pròximes. En canvi tu, segons els Evangelis, ets a la vegada "mort" i "vivent". No ho entenc, però t'he de confessar que, parlant amb tu no he tingut mai la sensació de tractar amb un difunt, ni que aquestes entrevistes siguin només una projecció del meu subconscient...

Fid'ho
Tens raó: com a fill de l'Home, sóc "mort" i sóc "vivent" a la vegada. Moro en cada humà que mor, i visc en cada humà que va donant la seva vida. La vida donada no és de cap manera una vida finida o exhaurida. Ben al contrari: només la vida donada "viu" realment com a vida compartida.
No és el mateix "viure" que "tenir vida". Tenir vida es pot dir també dels animals i dels arbres. En canvi, l'experiència de viure, com a activitat lliure i conscient, només la tenim els humans quan donem la vida. O sigui: quan "estimem" des de la generositat.

Evy
Tu parles de la diferència entre "viure" i "tenir vida", però jo encara hi afegiria una altra situació: "suportar la vida".
Hi ha moments en què la vida és sentida com un "pes", o, fins i tot, com un "mal".

Fid'ho
Aquestes situacions realment difícils són una invitació a fer un pas endavant. Podem imaginar la vida de cada persona (i la de la Humanitat) com una escala. Assolit un graó, no ens hi podem "instal·lar", perquè aviat sentim la crida del graó següent, i el graó ja assolit aviat se'ns fa insuficient. Passa com en el si matern: es va fent "petit" perquè la vida que conté, alimentada pel propi si, va creixent.

Evy
Entès.
Però, la vida  no sempre creix, ; a vegades decreix, com en la vellesa o en certes malalties o en situacions de crisi...

Fid'ho
El "creixement", sobretot en els últims graons pot ser molt sorprenent...

El fruit es va fent llavor. La llavor només genera nova vida "donant totalment la seva".
Aparentment, pot semblar que la vida es "perd".
Només la "generositat" ens estalvia aquest sentiment de "pèrdua". En canvi la generositat ens permet sentir la presència maternal de la de la "Terra"; és a dir: de tota la "Vida" que ens envolta.
Això porta a "sentir-nos" com una "vida acollida".
Així ens anem acostant a l'experiència de la "Resurrecció" o "Vida compartida".
Les limitacions de la vellesa són una invitació a la generositat total. "Viure" és un procés d'integració a la VIDA. 

Evy
Ja ho entenc: Viure és anar "encastant" la pròpia vida en la VIDA. 
Em sembla que ja "conec" aquesta experiència...
Moltes gràcies.

 

Tots Sants (1 de novembre).

 

EVANGELI. (Mateu 5:1-12).

En aquell temps,

en veure Jesús les multituds,

pujà a la muntanya, s’assegué

i els deixebles se li acostaren. 

Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:

«Feliços els pobres en l’esperit:

el Regne del cel és per a ells.

Feliços els qui estan de dol:

vindrà el dia que seran consolats.

Feliços els humils: 

són ells els qui posseiran el país.

Feliços els qui tenen fam i set de ser justos:

vindrà el dia que seran saciats.

Feliços els compassius:

Déu els compadirà.

Feliços els nets de cor: 

són ells els qui veuran Déu.

Feliços els perseguits pel fet de ser justos:

el Regne del cel és per a ells.

Feliços vosaltres quan, per causa meva,

us ofendran, us perseguiran 

i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies:

alegreu-vos-en i feu festa,

perquè la vostra recompensa és gran en el cel».

 

Entrevista amb Fid'ho.

Evy
Tots Sants. Aquesta festa em resulta simpàtica. Potser perquè, quan vaig visitar el Panteó de Roma, em va agradar molt. El Panteó era un temple dedicat a Tots els déus. Després, amb el Cristianisme, va acabar dedicat a Sta. Maria i tots els Màrtirs.
Penso que, en el fons, es tracta d’una mateixa cosa, amb noms canviats. Però segurament tu no opines igual. Per a tu, Paganisme i Cristianisme deuen ser coses "molt diferents".

Fid'ho
Des del moment que el Cristianisme va esdevenir una religió, va entrar en el marc de les Religions...
Però la "diferència" no està tant en les Religions com en la maduresa de les persones. En el llenguatge d’alguns, d'aquesta maduresa se’n pot dir fe.
Hi ha qui contraposa Religió i Fe. Es pot fer, com es pot contraposar Infantesa i Adultesa. Però cal tenir en compte que, així com no hi ha cap adult que no hagi estat infant, ni cap infant que no sigui cridat a fer-se adult, tampoc no s'arriba a l'adultesa de la fe sense passar per la "infantesa" de la religió.

Evy
Hi ha moltes persones que no han estat mai "religioses". ¿No poden ser "adultes", aquestes persones?

Fid'ho

Hi ha persones que són no-religioses perquè d’una manera o altra ja han superat la religió. També n'hi ha que es declaren no‑religioses o antireligioses perquè no volen ser identificades amb la “gent religiosa" del seu entorn. Sovint viuen la seva no-religió com una religió. 
Hi ha "ateus" molt religiosos...

Evy
Ateus religiosos?...

Fid'ho
El problema més característic dels Humans és la solitud, sobretot quan hom pren consciència de la singularitat de la pròpia vida i s'adona de que "només jo sóc jo!".
Les religions neixen en part per "solucionar" aquest problema establint lligams. Els Humans necessitem lligams. Si ens en fallen uns, en busquem uns altres.
Normalment el propi entorn social ofereix uns "lligams" comuns en forma de religió. Però l'entorn social també pot fer-nos crítics enfront de molts lligams que també esclavitzen.
Tots els lligams (totes les religions) tenen aquesta doble cara: ens "connecten" però també ens "lliguen"; són un pal·liatiu per a la soledat i un obstacle per a la llibertat.

Evy
¿L'home adult seria aquell que és capaç d'assumir la seva pròpia soledat o individualitat?

Fid'ho
Sí; però no n'hi ha prou. Assumir la pròpia soledat és només mig camí. Tot el camí, és a dir, l'adultesa, només s'obté en la comunió. Cal eixamplar el Jo perquè esdevingui Nosaltres. En realitat no hi ha Jo si no és en el Nosaltres.
El Nosaltres neix de la pròpia generositat i de la generositat dels altres. Els altres ens són un do, els acollim com un do, ens oferim a ells com un do i ens acullen com un do. I és precisament en aquesta mútua i alternativa donació que ens descobrim com un Jo únic dintre el Nosaltres.

Evy
Trobaria una mica complicat això que dius si no fos que ho experimento exactament així amb la meva família. Dius: "No hi ha Jo si no és en Nosaltres". Exacte! Només en el Nosaltres queda superada la solitud; i la vida es torna una festa. En el fons, ens passa una mica com en les màquines: cada peça té sentit dintre el conjunt, i només dintre el conjunt.
Pel que entenc, Tots Sants és la festa del Gran Nosaltres que entre tots anem construint, i en el qual cadascú troba la seva plenitud.
M'hi apunto!

 

Diumenge 30 de durant l'any. Any A.

 

EVANGELI. (Mateu 22:34-40).

En aquell temps,

quan els fariseus s’assabentaren

que Jesús havia fet callar els saduceus,

es tornaren a reunir,

i un d’ells, mestre de la Llei, per provar-lo,

li va fer aquesta pregunta:

«Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?»

Jesús li contestà:

«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor,

amb tota l’ànima, amb tot el pensament.

Aquest és el manament més gran i el primer de tots.

El segon és molt semblant:

Estima els altres com a tu mateix.

Tots els manaments escrits

en els llibres de la Llei i dels Profetes

vénen d’aquests dos.»

 

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Quan aquell mestre de la Llei et va interrogar sobre el Manament més gran, què intentava: fer-te un examen o posar-te en un compromís?

Fid'ho
No pretenia fer-me un examen. Tot bon jueu coneix perfectament el primer manament de la Llei perquè el recita diverses vegades al dia com una pregària. Jo vaig estar content de la pregunta, perquè el primer de tots els Manaments és també la font i el marc d'interpretació de tots els possibles manaments o normes. I això convé dir-ho i repetir-ho.

Evy
En les representacions dels 10 Manaments sempre s'hi posen dues taules: la 1ª amb els 3 primers Manaments referits a Déu; i la 2ª amb els 7 restants referits als altres. Tenen, les dues taules, diferent valor?

Fid'ho
De cap manera.
Aquesta representació amb dues taules és molt perillosa perquè pot servir d'excusa per separar-les, i pensar que complint amb la primera ja compleixes la part més important de la Llei. Vull deixar ben clar que les dues taules no es poden separar, perquè la segona expressa el compliment real de la primera. Déu no l'ha vist mai ningú. Per això, l'única manera d'estimar Déu és estimant els altres. Si algú diu que estima Déu (que no veu) i no estima realment i efectivament els altres, menteix.

Evy
Si és així, per què parlar dels manaments de la primera taula, en vers Déu?! Per què la Llei no consta d'un sol manament: Estima els altres com a tu mateix? Tot seria molt més clar!

Fid'ho
Descuides una cosa: la gran facilitat que té el cor humà per enganyar-se. "Estimar realment i efectivament els altres" no és tan senzill com sembla. Sense la referència a Déu, l'amor als altres esdevé perillós. Sense la referència a Déu, l'amor als altres seria com un vaixell sense timó o com un cotxe sense volant. L'amor és energia. Desconnectada de Déu, aquesta energia podria fer-se més destructiva que constructiva. Tots els Dictadors de la Història han fet les seves crueltats dient que actuaven "per amor al seu Poble"!

Evy
Judes et va entregar amb un petó... Ja ho sé. Però allò no era amor. És veritat: hi ha amors que maten; però no són amor.
No veig per què no és possible un amor vertader sense que hagi de ser també amor a Déu. Conec moltíssimes persones no religioses o atees que estimen de debò la seva família, el seu país, tota la Humanitat.

Fid'ho
No et parlo de religions. Des de les religions es pot estimar Déu però també utilitzar-lo. Quan et parlo de l'amor a Déu em refereixo a una forma d'amor sovint implícita, no expressada externament ni formulada en conceptes religiosos, però que inspira les nostres accions des del més profund de nosaltres mateixos.

Evy
No sé si t'entenc. Recordo les reflexions que ens fèiem, la meva dona i jo, quan els nens eren infants. Aquelles vides tan petites, del tot dependents de nosaltres! Vam anar descobrint, la meva dona i jo, que en cada una d'aquelles vides tan petites i indefenses hi havia una dimensió que anava més enllà d'elles mateixes; més enllà de la seva petitesa. La vèiem com una dimensió sagrada que havíem de respectar escrupolosament. Respectant-la, la nostra paternitat es feia servei, i resultava meravellosa. Sense aquella dimensió, la nostra paternitat s’hauria convertit en domini, i es tornaria abominable.
¿És això l'amor a Déu"?

Fid'ho
Enhorabona, Evy!
Tens tota la raó.
Quan una persona es fa present a la nostra vida, porta sempre amb ella una dimensió sagrada. Descobrir-la i respectar-la és Amor a Déu. No descobrir-la seria ser cec. Culpablement cec.
Sobretot quan algú ha rebut alguna forma d'autoritat, adonar-se i respectar aquesta dimensió sagrada li fa descobrir que la seva autoritat és Servei. És l'autèntic culte a Déu. No atendre aquesta dimensió sagrada converteix l'autoritat en domini, i resulta abominable. El Poder pel Poder sempre és deshumanitzador.

 

Diumenge 29 de durant l'any. Any A.

 

EVANGELI. (Mateu 22:15-21).

 

En aquell temps,

els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús

en alguna paraula comprometedora,

i li enviaren alguns dels seus

i dels partidaris d’Herodes a dir-li:

«Mestre, sabem que dieu sempre la veritat,

i que ensenyeu de debò els camins de Déu,

sense miraments per ningú, sigui qui sigui,

ja que no obreu per complaure els homes.

Digueu-nos, doncs, ¿què penseu d’això?:

¿És lícit o no de pagar tribut al Cèsar?».

Jesús, que s’havia adonat de la seva malícia,

els respongué:

«Hipòcrites, ¿per què proveu de comprometre’m?

Ensenyeu-me la moneda del tribut».

Ells li ensenyaren una moneda romana,

i Jesús els preguntà:

«De qui és aquesta figura

i el nom que hi ha escrit?».

Li diuen:«Del Cèsar».

Jesús els respon:

«Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar,

i a Déu, allò que és de Déu».

 Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Segons el relat que hem llegit, la gent va admirar la teva resposta als fariseus i herodians. Però a mi em sembla una resposta massa ambigua. Dir "Retorneu al Cèsar el que és del Cèsar" és molt conservador; sembla una acceptació implícita del sistema capitalista. Per altra part "Doneu a Déu el que és de Déu", què vol dir?

Fid'ho
Les meves paraules no eren una resposta a una "pregunta" perquè no es tractava d'una pregunta sinó d'una trampa. Les meves paraules eren precisament per deixar al descobert aquesta trampa.
I la trampa és doble: la trampa en què em volien atrapar, i la trampa en què estaven atrapats els qui em feien la pregunta.
Les meves paraules eren una invitació a sortir de la trampa en què estaven atrapats. "Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar". Després podreu donar a Déu allò que és de Déu.

Evy
¿Tenir monedes del Cèsar és una trampa?

Fid'ho
No t'enganyis, Evy! Qui remena oli, s'unta. Qui utilitza les xarxes del Poder, hi queda atrapat. Qui festeja amb el diner, queda subjecte als seus impostos.

Evy
Déu també té impostos?...

Fid'ho
No, Evy. No posis en el mateix pla Déu i el Cèsar. A Déu el "paguem" acollint els seus dons. Els seus “impostos” són que, acceptant el seu amor, estimem també els altres. El seu amor ens fa fills seus, i germans de tots es humans.
En canvi, la teranyina dels Cèsars ens fa súbdits, i rivals els uns dels altres.

Evy
Jo entenia les teves paraules com si proposessis una diferenciació entre les "obligacions" religioses i les "obligacions" civils.

Fid'ho
Aquesta dualitat només és fruit de la immaduresa. En la mesura que una persona va madurant, la seva vida va integrant-se, i pren forma de comunió: comunió amb Déu, amb els altres, amb la resta dels vivents i amb tot l'Univers.

Evy
¿Vols dir amb això que l'home madur està per sobre de les lleis civils i religioses?...

Fid'ho
En la mesura que un home va madurant, ja no es mou per les exigències d’unes lleis sinó pels impulsos de la generositat. A vegades hi haurà lleis que l'ajuden a canalitzar la seva generositat; igualment a vegades hi haurà lleis que seran un obstacle a la generositat. En aquest cas serà necessari fer el possible per canviar-les o directament desobeir-les. Les lleis són per als homes, i no els homes per a les lleis.

Evy
Tot això pot estar bé en teoria; però en la pràctica les coses no funcionen així...

Fid'ho
Hi funcionen més del que sembla. Immensa és la superfície dels oceans, però la magnitud de les aigües és encara molt més gran. No t'enganyis, Evy: la generositat no és exhibicionista. És molt més gran d'allò que es veu. És ella que aguanta el món!

 

Diumenge 28 de l'any A.

 

EVANGELI. (Mateu 22:1-14).

(En blau allò que correspon a la versió llarga).

 

En aquell temps,

Jesús proposà aquesta altra paràbola

als grans sacerdots i als notables del poble.

“Passa amb el Regne del cel

com amb un rei que celebrava el casament del seu fill,

envià els seus homes a avisà els convidats,

però no hi volien anar.

Llavors n’envià d’altres que diguessin als convidats:

Ja tinc preparat el banquet,

he fet matar els vedells i l’aviram.

Tot és apunt: veniu a la festa.

Però ells no en feren cas:

l’un se n’anà al seu camp,

l’altre als seus negocis,

i altres agafaren els enviats, els maltractaren i els mataren.

El rei, en veure això, s’indignà,

i envià les seves tropes per exterminar aquells assassins

i incendiar-los la ciutat.

Mentrestant, digué als seus homes:

El banquet de casament és a punt,

però els convidats no se’l mereixien.

Per tant, aneu a les sortides dels camins

i convideu a la festa tothom que trobeu.

Ells hi anaren,

i reuniren tothom qui trobaven, bons i dolents.

I la sala del banquet s’omplí de convidats.

 

Quan el rei entrà a veure els convidats,

s’adonà que un home dels que eren allí

no duia el vestit de festa, i li digué:

Company,

¿com és que has entrat sense vestit de festa?

Ell va callar.

Llavors el rei digué als qui servien:

Lligueu-lo de mans i peus i traieu-lo fora, a la fosca.

Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.

Els cridats són molts,

però no tants els elegits”.

 Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Aquesta paràbola és realment sorprenent: ens presenta un rei, generós perquè prepara un gran convit per a tothom, però també cruel amb tots aquells que no accepten la seva invitació o que l'accepten sense portar el vestit adequat.

Fid'ho
Si el rei es mostra al mateix temps generós i sever, és per deixar ben clar que, per a cada un dels humans, l'única possibilitat de reeixir és acollint la generosa invitació del Rei. Dit d'una altra manera: o existim acollint el do de Déu, o la nostra vida no s'aguanta, i desapareix. És semblant a allò que passa amb les bombetes: o accepten endollar-se al corrent elèctric i fer llum, o no serveixen per a res, i acaben llançades a les escombraries.

Evy
¿No som lliures d'acceptar la invitació de Déu?!

Fid'ho
Som totalment lliures! Podem no acceptar-la. Però no acceptar-la significa quedar-se fora de l'àmbit vital. Seria com si un riu refusés rebre l'aigua de les seves fonts. Deixaria de ser un riu.
La llibertat d'acolliment no pressuposa que hi hagi una altra alternativa.

Evy
Segons la paràbola, els invitats que no van acceptar la invitació, se'n van anar als seus negocis... Tenien alternativa.

Fid'ho
No. Aquests invitats, a més de ser desagraïts, s'equivoquen del tot. Els seus "negocis" són només un miratge. Son una alternativa fal·laç. No hi trobaran espai vital. La seva "ciutat" serà destruïda, no pas per un càstig sinó per falta de consistència. El llenguatge de la paràbola és dur perquè vol indicar-nos que es tracta d'una situació límit. És un avís.

Evy
¿I aquell pobre home que ha acceptat la invitació, i no obstant és llançat fora amb males maneres, només per no portar el vestit adequat?! Segurament no tenia cap altre vestit!

Fid'ho.
No és una qüestió de vestits. Aquell "pobre home" representa qualsevol persona que intenta fer trampes. En el pla de Déu, la vida humana està destinada a ser viscuda com una festa de família. Les Noces del fill són en realitat les noces de cada ésser humà amb la Humanitat. El "Fill" és la Humanitat que entre tots anem construint: filla de Déu pel do rebut; filla de l'Home perquè es construeix des de la fidelitat de cada un dels humans. Però hi ha humans que entren al convit sense el vestit adequat.

Evy
¿Vols dir que "no portar el vestit adequat" significa entrar al convit no pas per participar de la festa sinó per utilitzar els convidats per als propis plans? ¿Podries ser més concret?

Fid'ho
Ja saps que en la Història humana han existit innumerables Dictadors. Tots ells s'han presentat a si mateixos com a "constructors d'una nova societat"; i amb aquesta excusa han fet guerres, han matat, esclavitzat o marginat milions de persones. I no solament els dictadors de què parla la Història. Cada ésser humà experimenta la temptació de ser dictador quan se li presenta l'ocasió de dominar algú. Pensa en el masclisme, el paternalisme, el clericalisme, la sacralització dels Estats, la dictadura dels mercats, la manipulació de les consciències, la prepotència dels guanyadors,...

Evy
Para, para!... perquè dubto que se n'escapi ningú...

Fid'ho
Tothom sent la temptació del domini sobre els altres. Per això, acceptar la invitació a la Noces del Fill de l'Home comporta convertir-se. Fins i tot aquells que, de fet, no tenen cap classe de Poder, però el desitgen en el seu cor. O aquells que, sovint essent esclavitzats, "s'identifiquen" amb els mateixos que els dominen. Cal canviar de "vestit", i posar-se el vestit adequat.

Evy
Recony!! Aquesta paràbola porta més "dinamita" del que em pensava!...