Diumenge 30 de durant l'any. Any A.

 

EVANGELI. (Mateu 22:34-40).

En aquell temps,

quan els fariseus s’assabentaren

que Jesús havia fet callar els saduceus,

es tornaren a reunir,

i un d’ells, mestre de la Llei, per provar-lo,

li va fer aquesta pregunta:

«Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?»

Jesús li contestà:

«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor,

amb tota l’ànima, amb tot el pensament.

Aquest és el manament més gran i el primer de tots.

El segon és molt semblant:

Estima els altres com a tu mateix.

Tots els manaments escrits

en els llibres de la Llei i dels Profetes

vénen d’aquests dos.»

 

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Quan aquell mestre de la Llei et va interrogar sobre el Manament més gran, què intentava: fer-te un examen o posar-te en un compromís?

Fid'ho
No pretenia fer-me un examen. Tot bon jueu coneix perfectament el primer manament de la Llei perquè el recita diverses vegades al dia com una pregària. Jo vaig estar content de la pregunta, perquè el primer de tots els Manaments és també la font i el marc d'interpretació de tots els possibles manaments o normes. I això convé dir-ho i repetir-ho.

Evy
En les representacions dels 10 Manaments sempre s'hi posen dues taules: la 1ª amb els 3 primers Manaments referits a Déu; i la 2ª amb els 7 restants referits als altres. Tenen, les dues taules, diferent valor?

Fid'ho
De cap manera.
Aquesta representació amb dues taules és molt perillosa perquè pot servir d'excusa per separar-les, i pensar que complint amb la primera ja compleixes la part més important de la Llei. Vull deixar ben clar que les dues taules no es poden separar, perquè la segona expressa el compliment real de la primera. Déu no l'ha vist mai ningú. Per això, l'única manera d'estimar Déu és estimant els altres. Si algú diu que estima Déu (que no veu) i no estima realment i efectivament els altres, menteix.

Evy
Si és així, per què parlar dels manaments de la primera taula, en vers Déu?! Per què la Llei no consta d'un sol manament: Estima els altres com a tu mateix? Tot seria molt més clar!

Fid'ho
Descuides una cosa: la gran facilitat que té el cor humà per enganyar-se. "Estimar realment i efectivament els altres" no és tan senzill com sembla. Sense la referència a Déu, l'amor als altres esdevé perillós. Sense la referència a Déu, l'amor als altres seria com un vaixell sense timó o com un cotxe sense volant. L'amor és energia. Desconnectada de Déu, aquesta energia podria fer-se més destructiva que constructiva. Tots els Dictadors de la Història han fet les seves crueltats dient que actuaven "per amor al seu Poble"!

Evy
Judes et va entregar amb un petó... Ja ho sé. Però allò no era amor. És veritat: hi ha amors que maten; però no són amor.
No veig per què no és possible un amor vertader sense que hagi de ser també amor a Déu. Conec moltíssimes persones no religioses o atees que estimen de debò la seva família, el seu país, tota la Humanitat.

Fid'ho
No et parlo de religions. Des de les religions es pot estimar Déu però també utilitzar-lo. Quan et parlo de l'amor a Déu em refereixo a una forma d'amor sovint implícita, no expressada externament ni formulada en conceptes religiosos, però que inspira les nostres accions des del més profund de nosaltres mateixos.

Evy
No sé si t'entenc. Recordo les reflexions que ens fèiem, la meva dona i jo, quan els nens eren infants. Aquelles vides tan petites, del tot dependents de nosaltres! Vam anar descobrint, la meva dona i jo, que en cada una d'aquelles vides tan petites i indefenses hi havia una dimensió que anava més enllà d'elles mateixes; més enllà de la seva petitesa. La vèiem com una dimensió sagrada que havíem de respectar escrupolosament. Respectant-la, la nostra paternitat es feia servei, i resultava meravellosa. Sense aquella dimensió, la nostra paternitat s’hauria convertit en domini, i es tornaria abominable.
¿És això l'amor a Déu"?

Fid'ho
Enhorabona, Evy!
Tens tota la raó.
Quan una persona es fa present a la nostra vida, porta sempre amb ella una dimensió sagrada. Descobrir-la i respectar-la és Amor a Déu. No descobrir-la seria ser cec. Culpablement cec.
Sobretot quan algú ha rebut alguna forma d'autoritat, adonar-se i respectar aquesta dimensió sagrada li fa descobrir que la seva autoritat és Servei. És l'autèntic culte a Déu. No atendre aquesta dimensió sagrada converteix l'autoritat en domini, i resulta abominable. El Poder pel Poder sempre és deshumanitzador.

 

Diumenge 29 de durant l'any. Any A.

 

EVANGELI. (Mateu 22:15-21).

 

En aquell temps,

els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús

en alguna paraula comprometedora,

i li enviaren alguns dels seus

i dels partidaris d’Herodes a dir-li:

«Mestre, sabem que dieu sempre la veritat,

i que ensenyeu de debò els camins de Déu,

sense miraments per ningú, sigui qui sigui,

ja que no obreu per complaure els homes.

Digueu-nos, doncs, ¿què penseu d’això?:

¿És lícit o no de pagar tribut al Cèsar?».

Jesús, que s’havia adonat de la seva malícia,

els respongué:

«Hipòcrites, ¿per què proveu de comprometre’m?

Ensenyeu-me la moneda del tribut».

Ells li ensenyaren una moneda romana,

i Jesús els preguntà:

«De qui és aquesta figura

i el nom que hi ha escrit?».

Li diuen:«Del Cèsar».

Jesús els respon:

«Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar,

i a Déu, allò que és de Déu».

 Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Segons el relat que hem llegit, la gent va admirar la teva resposta als fariseus i herodians. Però a mi em sembla una resposta massa ambigua. Dir "Retorneu al Cèsar el que és del Cèsar" és molt conservador; sembla una acceptació implícita del sistema capitalista. Per altra part "Doneu a Déu el que és de Déu", què vol dir?

Fid'ho
Les meves paraules no eren una resposta a una "pregunta" perquè no es tractava d'una pregunta sinó d'una trampa. Les meves paraules eren precisament per deixar al descobert aquesta trampa.
I la trampa és doble: la trampa en què em volien atrapar, i la trampa en què estaven atrapats els qui em feien la pregunta.
Les meves paraules eren una invitació a sortir de la trampa en què estaven atrapats. "Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar". Després podreu donar a Déu allò que és de Déu.

Evy
¿Tenir monedes del Cèsar és una trampa?

Fid'ho
No t'enganyis, Evy! Qui remena oli, s'unta. Qui utilitza les xarxes del Poder, hi queda atrapat. Qui festeja amb el diner, queda subjecte als seus impostos.

Evy
Déu també té impostos?...

Fid'ho
No, Evy. No posis en el mateix pla Déu i el Cèsar. A Déu el "paguem" acollint els seus dons. Els seus “impostos” són que, acceptant el seu amor, estimem també els altres. El seu amor ens fa fills seus, i germans de tots es humans.
En canvi, la teranyina dels Cèsars ens fa súbdits, i rivals els uns dels altres.

Evy
Jo entenia les teves paraules com si proposessis una diferenciació entre les "obligacions" religioses i les "obligacions" civils.

Fid'ho
Aquesta dualitat només és fruit de la immaduresa. En la mesura que una persona va madurant, la seva vida va integrant-se, i pren forma de comunió: comunió amb Déu, amb els altres, amb la resta dels vivents i amb tot l'Univers.

Evy
¿Vols dir amb això que l'home madur està per sobre de les lleis civils i religioses?...

Fid'ho
En la mesura que un home va madurant, ja no es mou per les exigències d’unes lleis sinó pels impulsos de la generositat. A vegades hi haurà lleis que l'ajuden a canalitzar la seva generositat; igualment a vegades hi haurà lleis que seran un obstacle a la generositat. En aquest cas serà necessari fer el possible per canviar-les o directament desobeir-les. Les lleis són per als homes, i no els homes per a les lleis.

Evy
Tot això pot estar bé en teoria; però en la pràctica les coses no funcionen així...

Fid'ho
Hi funcionen més del que sembla. Immensa és la superfície dels oceans, però la magnitud de les aigües és encara molt més gran. No t'enganyis, Evy: la generositat no és exhibicionista. És molt més gran d'allò que es veu. És ella que aguanta el món!

 

Diumenge 28 de l'any A.

 

EVANGELI. (Mateu 22:1-14).

(En blau allò que correspon a la versió llarga).

 

En aquell temps,

Jesús proposà aquesta altra paràbola

als grans sacerdots i als notables del poble.

“Passa amb el Regne del cel

com amb un rei que celebrava el casament del seu fill,

envià els seus homes a avisà els convidats,

però no hi volien anar.

Llavors n’envià d’altres que diguessin als convidats:

Ja tinc preparat el banquet,

he fet matar els vedells i l’aviram.

Tot és apunt: veniu a la festa.

Però ells no en feren cas:

l’un se n’anà al seu camp,

l’altre als seus negocis,

i altres agafaren els enviats, els maltractaren i els mataren.

El rei, en veure això, s’indignà,

i envià les seves tropes per exterminar aquells assassins

i incendiar-los la ciutat.

Mentrestant, digué als seus homes:

El banquet de casament és a punt,

però els convidats no se’l mereixien.

Per tant, aneu a les sortides dels camins

i convideu a la festa tothom que trobeu.

Ells hi anaren,

i reuniren tothom qui trobaven, bons i dolents.

I la sala del banquet s’omplí de convidats.

 

Quan el rei entrà a veure els convidats,

s’adonà que un home dels que eren allí

no duia el vestit de festa, i li digué:

Company,

¿com és que has entrat sense vestit de festa?

Ell va callar.

Llavors el rei digué als qui servien:

Lligueu-lo de mans i peus i traieu-lo fora, a la fosca.

Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.

Els cridats són molts,

però no tants els elegits”.

 Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Aquesta paràbola és realment sorprenent: ens presenta un rei, generós perquè prepara un gran convit per a tothom, però també cruel amb tots aquells que no accepten la seva invitació o que l'accepten sense portar el vestit adequat.

Fid'ho
Si el rei es mostra al mateix temps generós i sever, és per deixar ben clar que, per a cada un dels humans, l'única possibilitat de reeixir és acollint la generosa invitació del Rei. Dit d'una altra manera: o existim acollint el do de Déu, o la nostra vida no s'aguanta, i desapareix. És semblant a allò que passa amb les bombetes: o accepten endollar-se al corrent elèctric i fer llum, o no serveixen per a res, i acaben llançades a les escombraries.

Evy
¿No som lliures d'acceptar la invitació de Déu?!

Fid'ho
Som totalment lliures! Podem no acceptar-la. Però no acceptar-la significa quedar-se fora de l'àmbit vital. Seria com si un riu refusés rebre l'aigua de les seves fonts. Deixaria de ser un riu.
La llibertat d'acolliment no pressuposa que hi hagi una altra alternativa.

Evy
Segons la paràbola, els invitats que no van acceptar la invitació, se'n van anar als seus negocis... Tenien alternativa.

Fid'ho
No. Aquests invitats, a més de ser desagraïts, s'equivoquen del tot. Els seus "negocis" són només un miratge. Son una alternativa fal·laç. No hi trobaran espai vital. La seva "ciutat" serà destruïda, no pas per un càstig sinó per falta de consistència. El llenguatge de la paràbola és dur perquè vol indicar-nos que es tracta d'una situació límit. És un avís.

Evy
¿I aquell pobre home que ha acceptat la invitació, i no obstant és llançat fora amb males maneres, només per no portar el vestit adequat?! Segurament no tenia cap altre vestit!

Fid'ho.
No és una qüestió de vestits. Aquell "pobre home" representa qualsevol persona que intenta fer trampes. En el pla de Déu, la vida humana està destinada a ser viscuda com una festa de família. Les Noces del fill són en realitat les noces de cada ésser humà amb la Humanitat. El "Fill" és la Humanitat que entre tots anem construint: filla de Déu pel do rebut; filla de l'Home perquè es construeix des de la fidelitat de cada un dels humans. Però hi ha humans que entren al convit sense el vestit adequat.

Evy
¿Vols dir que "no portar el vestit adequat" significa entrar al convit no pas per participar de la festa sinó per utilitzar els convidats per als propis plans? ¿Podries ser més concret?

Fid'ho
Ja saps que en la Història humana han existit innumerables Dictadors. Tots ells s'han presentat a si mateixos com a "constructors d'una nova societat"; i amb aquesta excusa han fet guerres, han matat, esclavitzat o marginat milions de persones. I no solament els dictadors de què parla la Història. Cada ésser humà experimenta la temptació de ser dictador quan se li presenta l'ocasió de dominar algú. Pensa en el masclisme, el paternalisme, el clericalisme, la sacralització dels Estats, la dictadura dels mercats, la manipulació de les consciències, la prepotència dels guanyadors,...

Evy
Para, para!... perquè dubto que se n'escapi ningú...

Fid'ho
Tothom sent la temptació del domini sobre els altres. Per això, acceptar la invitació a la Noces del Fill de l'Home comporta convertir-se. Fins i tot aquells que, de fet, no tenen cap classe de Poder, però el desitgen en el seu cor. O aquells que, sovint essent esclavitzats, "s'identifiquen" amb els mateixos que els dominen. Cal canviar de "vestit", i posar-se el vestit adequat.

Evy
Recony!! Aquesta paràbola porta més "dinamita" del que em pensava!...

 

Diumenge 27è. Any A.

 EVANGELI. (Mateu 21,33-43).

Nota.

He afegit en vermell la reacció dels grans sacerdots i notables del poble, que no recull el Missal per a l'evangeli d'avui, però que forma part de la paràbola.

 

En aquell temps,

Jesús digué als grans sacerdots i notables del poble:

“Escolteu una altra paràbola:

Un propietari plantà una vinya,

la voltà d’una tanca,

hi cavà un cup,

hi construí una torre de guàrdia,

la deixà a uns vinyaters que la cultivessin,

i se’n anà del país.

Quan s’acostava el temps de la verema,

envià els seus homes per recollir-ne els fruits,

però els vinyaters els van agafar,

i, a un, li van pegar,

a un altre, el van matar,

a un altre el van treure a cops de pedra.

Ell envià més homes que la primera vegada,

però els tractaren igual.

Finalment els envià el seu fill

pensant que, al menys el fill, el respectarien.

Però ells, en veure’l, es digueren:

Aquest és l’hereu:

matem-lo i ens quedarem l’heretat.

I l’agafaren, el van treure fora de la vinya,

i el van matar.

 

Quan torni l’amo de la vinya,

¿què farà amb aquells vinyaters?”.

 

Li responen:

“Farà matar aquells mals homes

i passarà la vinya a uns altres

que li donin els fruits al temps de la verema”.

 

Jesús el diu:

“¿No heu llegit mai allò que diu l’Escriptura:

La pedra que rebutjaven els constructors

ara corona l’edifici. És el Senyor qui ho ha fet

i els nostres ulls se’n meravellen?

Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres

i serà donat a un poble que el farà fructificar”.

Tothom qui caigui sobre aquella pedra quedarà trossejat, i aquell sobre qui la pedra caigui quedarà fet miques.»

Quan els grans sacerdots i els fariseus sentiren les seves paràboles, van comprendre que es referia a ells,

i volien agafar-lo, però van tenir por de la gent, que el considerava un profeta.

 

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Perdona, Fid'ho: però tinc la impressió que t'agrada provocar. Tu eres conegut com el Galileu perquè ets de Galilea. A Galilea hi tenies els teus deixebles i amics; i també molta gent que et seguia. Però et vas entossudir a anar a Jerusalem, on sabies que eres mal vist i odiat. I, a sobre, te'n vas al temple a provocar els seus dirigents tractant-los de lladres i assassins.
¿Per què ho vas fer? ¿Per què havies d'anar a la capital, si sabies que et buscaven per fer-te desaparèixer?!

Fidho
Tots els camins de Galilea porten, d'una manera o altra, a Jerusalem.

Evy
Podies quedar-te a Galilea...

Fid'ho
No, Evy. Tots els camins de Galilea porten a Jerusalem.
Anar de Galilea a Jerusalem no significa un desplaçament geogràfic sinó que és el camí de la vida humana. Tothom qui decideix viure de debò, ha de fer aquest camí.

Evy
No t'entenc...

Fid'ho
Galilea és com una gran plaça centrada en el seu llac. Des de qualsevol lloc pots veure l'altra riba. Al llac no hi ha camins. Tot és camí.
Galilea és un espai de trobada, de relacions humanes al mateix nivell, en un mateix pla. Tot és horitzontal, encara que amb horitzons limitats: Galilea significa relació, intercanvi, pluralisme, convivència...

Jerusalem, en canvi, és una muntanya amb el seu temple, dominant, impositiu, vertical. És el lloc del Poder que imposa submissió; la càtedra de la autoritat que exigeix obediència; l’espai reservat dels sacerdots que sacrifiquen víctimes;... 

Evy
... Raó de més per quedar-se a Galilea!...

Fid'ho
Simplifiques massa les coses, Evy.
En primer lloc, tu saps perfectament que el Poder és expansiu. Com un pop afamat, estén els seus tentacles apoderant-se de tot allò que pot agafar. Els seus tentacles s'escampen arreu; també a Galilea. I són molts, siguin on siguin, els que es deixen seduir pel Poder i l'incorporen a la seva vida.
Per això és necessari anar a Jerusalem per denunciar i neutralitzar la capacitat deshumanitzadora del Poder que s'hi ha instal·lat. Sobretot perquè s’hi ha instal·lat utilitzant el nom de Déu.

"Jerusalem" i "Galilea" es troben imbricats en el cor de cada persona. Cada ésser humà sent la temptació constant del Poder i la crida permanent de la Germanor.
Tothom, un moment o altre, ha de "pujar a Jerusalem": o com a servidor i víctima del Poder, o per neutralitzar-lo posant en evidència la seva mentida.

Evy
A Jerusalem hi havia el temple...

Fid'ho
Només fins que hom descobreix que Déu no vol altre temple que l’espai de germanor amb tots els homes i amb tots els vivents. Només aquí s’hi experimenta la seva presència com a Pare de tots.
Tingues-ho clar, Evy: Déu no vol "sacerdots" oferint víctimes, sinó constructors de germanor.
Jo no podia deixar de testimoniar això.

Diumenge 26è. de l'any A.

 

EVANGELI. (Mateu 21,28-32).

En aquell temps,

Jesús digué als grans sacerdots i notables del poble:

“¿Què us en sembla?

Un home que tenia dos fills,

va dir al primer:

Fill meu, ves a treballar a la vinya, avui.

Ell respongué: No hi vull anar.

Però després, se’n penedí i hi anà.

El pare digué això mateix al segon

i aquest li respongué:

Hi vaig de seguida, pare. Però no hi anà.

¿Quin d’aquests dos va fer el que el pare volia?”

Li responen: “El primer”.

 

Jesús els diu:

“Us dic amb tota veritat

que els publicans i les dones de mala vida

us passen al davant cap el regne de Déu,

perquè ha vingut Joan

amb la missió d’ensenyar-vos el bon camí,

però vosaltres no l’heu cregut,

mentre que els publicans i les dones de mala vida

sí que l’han cregut.

I vosaltres, ni després de veure això,

encara no us en penediu ni voleu creure’l.

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Aquesta paràbola d'avui la trobo molt entenedora. L'aplicació que en fas m'agrada. Encara que els qui la sentien deurien enfadar-se molt! Això de la gent que té bones paraules, però no fa el que hauria de fer, i dels que responen malament, però van a treballar a la vinya... és molt actual avui dia!
Suposo que aquí "anar a treballar a la vinya" significa allò que tu en dius: fer humanitat.

Fid'ho
Ho has entès molt bé, i, com dius, té una gran actualitat. En realitat, aquesta paràbola està d'actualitat sempre.

Evy
D'acord: sempre està d'actualitat. Però jo em referia a que avui, per mèrit o per culpa dels mitjans de comunicació moderns, les paraules tenen una grandíssima força, fins i tot quan són mentideres. Sovint penso que la nostra Societat s'ha convertit en el gran "Regne de la mentida".

Fid'ho
No, Evy.
Perquè el regne de la mentida també és mentida. I ni mil mentides podrien anul·lar la veritat...
El que passa és que la mentida és exhibicionista. En canvi la veritat no necessita d'exhibir-se. En té prou en "ser veritat".
Només existeix el "regne de la veritat", si bé encara li falta molt per a la seva plenitud.
Entretant, la mentida s'exhibeix. I, és clar, s'exhibeix mentint.

Evy
S'exhibeix mentint?
Què vols dir?

Fid'ho
Que s'exhibeix prenent "forma de Veritat". És com el llop que es posa pell d'ovella, o imposa a les ovelles la seva pell de llop.
Tu has parlat de la força de les paraules. Doncs, bé: els mentiders fan servir "paraules verdaderes" per amagar la seva "mentida".

Evy
Això no em costa gaire d'entendre-ho...  Sóc periodista!
Seria interessant fer una llista de les grans paraules d'avui utilitzades per dir mentides.

Fid'ho
Si fas aquesta llista, la primera paraula que hi has de posar és la paraula "Déu".

Evy
D'acord... Però ara nosaltres, a Occident, estem en una societat no-religiosa, i hem substituït la paraula "Déu" per altres paraules més "importants". Per exemple: "Democràcia".
Quantes persones i quants pobles són oprimits o anul·lats en nom de la Democràcia!

Fid'ho
No et descuidis de posar també a la teva llista la paraula "Llei". Encara recordo les paraules del Gran Sacerdot dient davant meu: "Nosaltres tenim una Llei (i per ell, es tractava de la Llei de Déu) i, segons aquesta Llei, l'Home aquest ha de morir".
L'Home aquest era jo; és a dir: Els Humans.
El Gran Sacerdot també era el Gran Mentider.

Evy
Jo pensava més aviat en paraules modernes; però tu m'estàs recordant paraules de sempre. Potser tens raó: això de les mentides amagades amb grans paraules, no és pas una cosa només d'avui dia.

Fid'ho
També hi ha grans mentides amagades amb "paraules petites", com "pecadors", "prostitutes", "immigrants", "il·legals", "sense papers",... Petites paraules que amaguen la gran mentida de molts que es diuen “treballadors de la vinya”, però que, en realitat, se n'estan apoderant per dominar-la i explotar-la com a propietat privada.

Evy
Si t'he de ser sincer, et diré que a vegades em fa por això de ser periodista...
Tenen tanta força les paraules!!
Poden fer molt de bé, però també molt de mal!...

 

Diumenge 25. Any A.

 

EVANGELI. (Mateu 20,1-16).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles aquesta paràbola:

“Amb el Regne del cel passa

com amb un propietari que sortí de bon matí

a llogar treballadors per a la seva vinya:

va fer tractes per un jornal,

i els envià a la seva tasca.

 

Sortí altra vegada a mig matí,

en trobà d’altres a la plaça sense feina i els digué:

Aneu també vosaltres a la meva vinya;

us pagaré el que sigui just.

I ells hi van anar.

 

Pels vols de migdia i a mitja tarda,

tornà a sortir i va fer el mateix.

Una hora abans de pondre’s el sol

encara en trobà d’altres, i els digué:

¿Què feu aquí tot el dia desvagats?

Ells li contesten:

És que ningú no ens ha llogat!

Els diu: aneu també vosaltres a la meva vinya.

 

Al capvespre, l’amo de la vinya digué a l’encarregat:

Crida els treballadors i paga’ls el jornal.

Comença pels que han vingut més tard,

i acaba pels primers.

 

Vingueren, per tant, els qui feia una hora que treballaven,

i cobraren el jornal sencer.

Quan tocava als primers, es pensaren que cobrarien més,

però van cobrar el mateix jornal.

En veure això rondinaven i deien al propietari:

Aquests darrers han treballat només una hora

i els pagues igual que a nosaltres,

que hem hagut de suportar

tot el pes de la jornada i la calor.

Ell va respondre a un d’aquests:

Company, ¿quin mal t’he fet?

¿No havíem fet tractes per un jornal?

Doncs, pren el que et toca i ves-te’n.

A aquest darrer jo li vull donar igual que a tu.

¿Que no puc fer el que vull a casa meva?

¿Tens enveja perquè jo sóc generós?

Així els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers”.

 

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
No puc estar d'acord amb el comportament d'aquest Propietari de la paràbola. La justícia és la justícia. Si volia mostrar-se generós amb els seus treballadors, havia de ser-ho amb tots. En canvi, només és generós amb els qui menys s'ho mereixen. Si volia pagar tot el sou als qui només havien treballat una hora, havia de pagar doble sou als qui n'havien treballat dues; i vuit sous als qui havien fet la jornada entera. Així hauria estat realment generós.

Fid'ho
El que dius és molt correcte mirat des d'un punt de vista només humà. Ho entenc, perquè sóc fill de l'home. Però estic cridat (estem cridats, tots els humans) a ser també fills de Déu, i Déu "funciona" d'una altra manera. Aquesta paràbola serveix per explicar −a qui ho vulgui entendre− la manera d'obrar de Déu, representat en el Propietari.

Evy
Doncs, encara pitjor! Per més que sigui l'Amo de tot i pugui fer el que vulgui a casa seva, si Ell no és just, ¿qui ho serà? La seva "generositat" amb els Últims és un càstig per als Primers, que són els qui més han treballar per a Ell. La Justícia és com unes balances: els platets han de quedar anivellats: si poses en un, has de posar també en l'altre...

Fid'ho
Em sorprèn aquesta teva posició tan "justa". M'has parlat vàries vegades de la teva família. ¿Feu servir "balances" entre vosaltres? ¿Estan sempre ben anivellats els platets de la teva dona i el teu? ¿Feu servir "balances" en la vostra relació amb els fills? ¿Us agrada que ells les facin servir entre ells?

Evy
Una cosa és la família i una altra molt diferent són les relacions laborals. La paràbola parla d'un propietari i d'uns treballadors.

Fid'ho
Ben cert! Família i relacions laborals són dues coses ben diferents! I precisament aquest és l'ensenyament que ofereix la paràbola: que els Humans som, entre nosaltres i amb el Propietari, una família.
La paràbola és la meva resposta a la pregunta de Pere (i de molts altres!) quan em diu: Nosaltres ho hem deixat tot i t'hem seguit. Què rebrem, doncs? La pregunta de Pere deixa entendre això que tu deies de les "balances".
¿Entens, ara, la meva resposta? Has de saber que la vinya no era un camp qualsevol. Era un terreny mimat, familiar, especialment cuidat. Invitar algú a treballar en la pròpia vinya significa invitar-lo a participar de la vida de la família.

Evy
¿Vols dir que, entre els teus seguidors, hi havia qui es considerava amb més mèrits perquè era dels de "primera hora"? ¿Volies corregir, amb aquesta paràbola, als qui es creuen "primers" on no hi ha ni primers ni darrers perquè tots són família?

Fid'ho
És ben bé així. Tots som família: amb avis que van ser nens, i amb nens que es faran avis; amb membres que avui aporten el fruit del seu treball i demà es beneficiaran del treball dels altres. Amb treballadors que aporten ingressos i amb no-treballadors que aporten il·lusió, servei, amor,... Sense "balances". Sense "comptabilitats".  
És cert: la temptació a posar balances és difícil de superar, però és del tot necessari. Costava als meus deixebles de primera hora, i continua costant als que han vingut després, fins que no s'accepta que tots els humans som família, i treballadors en la Vinya del Pare.

Diumenge 24 de durant l'any. Any A.

 

EVANGELI. (Mateu 18,21-35).

En aquell temps,

Pere preguntà a Jesús:

“Senyor, ¿quantes vegades hauré de perdonar

al meu germà el mal que m’haurà fet?

¿Set vegades?”

Jesús li respon: “No et dic set vegades,

sinó setanta vegades set”.

 

Per això passa amb el Regne del cel

com amb un rei que va voler demanar comptes

als qui ocupaven els llocs de govern.

Tot just començava,

ja li van presentar un dels seus ministres

que li devia deu mil milions.

Com que no tenia res per pagar,

el rei va manar que venguessin tots els seus béns,

i a ell mateix, amb la seva dona i els seus fills,

els venguessin com esclaus,

per poder pagar el deute.

Però ell se li llançà als peus i li deia:

Tingueu paciència i us ho pagaré tot.

Llavors el rei se’n compadí,

el deixà lliure i li perdonà el deute.

 

Quan sortia, trobà un dels seus col·legues

que li devia uns quants diners.

L’agafà i l’escanyava dient-li:

Paga’m tot el que em deus.

L’altre se li llança als peus i li suplicava:

Tingues paciència i ja t’ho pagaré.

Ell no en va fer cas, i el va tancar a la presó

fins que li pagués el deute.

 

El altres col·legues, en veure-ho,

se n’entristiren molt

i anaren a informar el rei de tot el que havia passat.

El rei el cridà i li digué:

Que n’ets de mal home!

Quan tu em vas suplicar,

et vaig perdonar tot aquell deute.

¿No t’havies de compadir del teu col·lega,

com jo m’havia compadit de tu?

 

Llavors el rei el posà en mans dels botxins

perquè el torturessin fins que pagués tot el deute.

Això farà amb vosaltres el meu Pare celestial

si cadascú no perdona de tot cor el seu germà”.

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
He de reconèixer que la teva capacitat de sorprendre'm no té límit. Quan tinc la impressió que començo a entendre't, em surts amb un estirabot com aquest d'avui. Tu, quan parles de Déu li dius "papa": una expressió que posa de relleu una relació paterno-filial tendra i amorosa. Però en el relat d'avui, tot i continuar parlant del teu papa, el compares a un individu dur i cruel.
Em pensava que això de la duresa i la crueltat quedava exclòs  quan parlem de Déu...

Fid'ho
¿Tu que, com a pare, estimes els teus fills més que a tu mateix, no has estat alguna vegada molt dur amb ells?
Hi ha una duresa que neix d'un cor dur; però hi ha una "duresa" que neix per impuls de l'amor.

Evy
Accepto que, a vegades, he hagut de ser molt dur amb els meus fills. A vegades he estat tan dur que no hauria tolerat que ningú altre (ni la meva dona!) fos tan dur amb ells. Però ho feia pel seu bé. I t'he de dir que, en aquells moments, patia més jo que ells.

Fid'ho
¿I tu creus que, ni que sigui amb duresa i crueltat, el meu Pare deixarà de fer tot el que calgui per encaminar els seus fills?!

Evy
¿Vols dir que les amenaces del teu Pare envers els qui no perdonen, són només amenaces per fer por, perquè es corregeixin?

Fid'ho
No, Evy, no. El meu Pare no juga a "fer por".
Les amenaces són ben reals.
Déu és Amor; i els humans només podem viure en l'Amor. Qui surt de l'àmbit de l'Amor, queda fora de l'àmbit de la Vida. La "desgràcia" dels que "no perdonen" no ve d'un càstig de Déu sinó que és el resultat de la seva pròpia crueltat.
Els humans, o gaudim la Vida en la germanor, o patim la Vida en la frustració. No hi ha alternativa.

Evy
¿Tan decisiu és perdonar els deutes dels companys?

Fid'ho
Entre germans no hi ha "deutes". Tots hem rebut gratuïtament l'herència de la Vida i, amb ella, totes les coses. En realitat, entre els humans no hi ha res a "perdonar" perquè no hi ha ni teu ni meu. El que és donat a cadascú és perquè aprengui a compartir. Qui pensi que un seu germà li deu alguna cosa, ofèn el Pare que ha distribuït diferentment els seus bens precisament perquè aprenguem a compartir.

Evy
Això es presta a molts abusos! Estaria molt bé si tothom visqués la germanor. Però hi ha individus desaprensius...

Fid'ho
Per això la Vida humana té forma d’Història: un temps llarg per aprendre a compartir.

Evy
¿I què passa, si algú no n'aprèn?

Fid'ho
Estimat, Evy: jo sóc el fill de l'home. Em vaig realitzant gràcies als qui comparteixen; i serveixo d'horitzó als qui en van aprenent. L'alternativa de què tu parles queda "fora" de la meva experiència.

Evy
Però, en el relat que hem llegit, tu mateix parles de tortures per fer pagar el deute...

Fid'ho
¿Vols pitjor "tortura" que viure en l'àmbit de l'Amor sense estimar? ¿T'imagines el “turment” que seria per a tu conviure amb la teva família si no els estimessis tant?