Diumenge 19 de durant l'any. Any A.

EVANGELI. (Mateu 14,22-33).

Quan la gent hagué menjat,

Jesús obligà els deixebles a pujar tot seguit a la barca

i avançar-se-li cap a l’altra riba,

mentre ell acomiadava la gent.

Després d’acomiadar tothom,

pujà tot sol a la muntanya per pregar.

Al vespre encara era allà tot sol.

La barca ja s’havia allunyat bon tros de terra,

però les ones la destorbaven d’avançar,

perquè el vent era contrari.

Passades les tres de la matinada,

Jesús hi anà caminant sobre l’aigua.

Quan els deixebles el veieren,

s’esveraren pensant que era una fantasma

i cridaren de por.

Però Jesús els digué de seguida:

“No tingueu por, que sóc jo”.

Pere li digué:

“Senyor, si sou vós,

maneu-me que vingui caminant sobre l’aigua”.

Jesús contestà:

“Ja pots venir”.

Pere baixà de la barca,

es posà a caminar sobre l’aigua

i anà on era Jesús.

Però en adonar-se del vent que feia,

s’acovardí i començà d’enfonsar-se.

Llavors cridà:

“Senyor, salveu-me”.

A l’instant Jesús li donà la mà i li digué:

“Quina poca fe! Per què dubtaves?”

I quan hagueren pujat a la barca, el vent amainà.

Els qui eren a la barca es prosternaren

i deien: “Realment sou Fill de Déu”.

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Llegint aquest relat, m'ha sorprès la manera de presentar-te als teus deixebles. Si volies enlluernar-los amb un espectacle miraculós, podies fer-ho d’una manera que no els espantés tant! O és que tens molta afició pel surfing?

Fid'ho
Digues-ne surf, natació, busseig,... Digues-ho com vulguis. Però em sorprèn que un bon literat com tu no hagi vist en aquest relat una magnífica al·legoria de la vida humana. Aquí, la mar, amb la seva capacitat d'engolir, és un signe de la mort que tot ho engoleix... Però, si la mort ho engolís tot, tindria algun sentit, la vida?
Com a al·legoria de la vida humana, aquest relat ens descriu el triomf de la Vida "passant" per la mort. Anar "a l'altra riba" caminant sobre l'aigua significa haver superat la capacitat engolidora de la mar.

Evy
¿Així, doncs, en aquest relat no hi ha res de "miraculós"? ¿Passejar-se sobre l'aigua no és una exclusivitat teva com a fill de Déu, sinó un horitzó per a tots els humans que s'adhereixen al fill de l'home? ¿L’intent fallit de Pere, no passaria de ser una "criaturada"?

Fid'ho
No. No és cap criaturada.
Els humans expressen sovint aquest anhel de superar el mar. Pensa en alguns esports! Es tracta del desig més profund del cor humà. Per això existeixen tants Relats literaris descrivint les "victòries" de no ser-hi engolits!

Evy
Saps? Comença a agradar-me aquest Relat. Vist com a al·legoria, la mar té un gran significat. Pot ser frontera o camí; monstre que ens engoleix o suport que ens aguanta. Enemic que ens devora o mare que ens bressola...
Semblantment la Mort: pot ser frontera o camí, monstre o suport, enemic o mare,... Depèn de nosaltres. En el fons, tot depèn de com estem en la "barca de la Humanitat". Ara ho veig: no es tracta de miracles, sinó d'Humanitat.
Però, si és així, els teus deixebles, dient-te Fill de Déu, demostren que no han entès res de res...

Fid'ho
Demostren que encara no han entès, però expressen una gran veritat: L'Home, la Humanitat, és filla de Déu. De moment ho diuen com una cosa exclusiva meva. Quan s'adonin que, com a fill de l'home, em vaig construint amb tots els humans, aleshores comprendran que és la Humanitat que és "filla de Déu". I en gaudiran.

Evy
Ara entenc la teva al·lèrgia pels miracles. Entenent les coses com un "miracle", ens pensem mostrar "fe en Déu". En realitat, és una manera de resistir-se a creure en l'Home com a obra de Déu. L'Home és l'únic camí que ens permet "connectar" amb Déu.

Fid'ho
Potser la paraula connectar no sigui la més exacte, perquè sempre estem connectats amb el Pare. Però tens raó, perquè acollir i respondre a la iniciativa de Déu depèn també de la nostra llibertat. I no hi ha resposta al Pare que no passi pels germans.

Evy
¿I com és que no puguem trobar Déu si no és a través dels altres? No és un "camí" massa indirecte?

Fid'ho
Déu és Amor. L'Amor només s'aprèn estimant. No podem pas començar estimant Déu que no veiem sinó que hem de començar estimant els humans amb qui convivim. Progressivament ens anem fent capaços d'estimar i entendre Déu. Per això, com a fill de l’home, jo en sóc el camí.