EVANGELI. (Mateu 13,24-43).
(En blau allò que
correspon a la versió llarga)
En aquell temps,
Jesús proposà a la gent aquesta
altra paràbola:
“Amb el Regne del cel passa com
amb un home
que havia sembrat bona llavor
al seu camp,
però a la nit, mentre tothom
dormia,
vingué el seu enemic,
sembrà jull enmig del blat, i
se n’anà.
Quan el sembrat hagué crescut i
s’espigà,
aparegué també el jull.
Els mossos anaren a trobar
l’amo i li digueren:
¿No era bona, la llavor que vau
sembrar al vostre camp?
¿Com és, doncs, que hi ha jull?
Ell els respongué:
Això ho ha fet algú que em vol
mal.
Els mossos li digueren:
¿Voleu que anem a collir-lo?
Ell els diu: no ho feu pas:
si collíeu el jull, potser
arrencaríeu també el blat.
Deixeu que creixin junts fins a
l’hora de la sega,
i llavors diré als segadors:
colliu primer el jull i feu-ne
feixos per cremar-lo;
després colliu el blat i
porteu-lo al meu graner”.
Els proposà encara
una altra paràbola:
“Amb el Regne del
cel passa com amb un gra de mostassa
que un home va
sembrar al seu camp:
és la més petita de
totes les llavors,
però, a mesura que
creix,
es fa més gran que
totes les hortalisses
i arriba a ser com
un arbre,
tant que els ocells
hi vam
per ajocar-se a les
seves branques”.
Els digué també una
altra paràbola:
“Amb el Regne del
cel passa com amb el llevat
que una dona amaga
dintre la pasta
de mig sac de
farina,
i espera, fins que
tota ha fermentat”.
Tot això Jesús ho
digué a la gent en paràboles,
i no els deia res
sense paràboles.
així es complia allò
que havia anunciat el profeta:
“Els meus llavis parlaran en paràboles;
exposaré coses que han estat se secretes
des de la creació del món”.
Llavors, deixà la
gent i se n’anà a casa.
Els deixebles anaren
a demanar-li que els expliqués
la paràbola del jull
sembrat en el camp.
Ell els digué:
“El que sembra la
bona llavor és el Fill de l’home.
El camp és el món.
La bona llavor són
els del Regne.
El jull són els del
Maligne.
L’enemic que els ha
sembrat és el diable.
La sega és la fi del
món;
i els segadors són
els àngels.
Així com cullen el
jull i el cremen,
passarà igual a la
fi del món:
el Fill de l’home
enviarà els seus àngels,
recolliran del seu
Regne tots els escandalosos
i els qui obren el
mal,
i els llençaran al
forn encès:
allà hi haurà els
plors i el cruixir de dents.
Llavors, els justos
en el Regne del seu Pare
resplendiran com el
sol.
Qui tingui orelles,
que ho senti”.
Entrevista amb
Fid'ho (Fill de l'home).
Evy
He trobat interessants aquestes paràboles d'avui, sobretot la paràbola del blat i del jull, que afronta l'etern problema de la presència del mal en el món. Però t'he de confessar que no m'agrada la resposta que hi dónes. La trobo molt simplista i massa maniquea. Si ho he entès bé, per a tu al món hi ha homes dolents simplement perquè el diable els hi ha sembrat. Em sembla una explicació massa fàcil.
He trobat interessants aquestes paràboles d'avui, sobretot la paràbola del blat i del jull, que afronta l'etern problema de la presència del mal en el món. Però t'he de confessar que no m'agrada la resposta que hi dónes. La trobo molt simplista i massa maniquea. Si ho he entès bé, per a tu al món hi ha homes dolents simplement perquè el diable els hi ha sembrat. Em sembla una explicació massa fàcil.
Fid'ho
M'agrada que rebutgis aquest simplisme que tu veus en la paràbola. De fet, la finalitat d'aquesta paràbola és superar el simplisme de molts deixebles meus.
Tothom qui col·labora a fer humanitat s'adona de seguida que hi ha "enemics" que es dediquen a desfer humanitat. I és aquí on neix el perill del simplisme: pensar que qui no ens sembla blat, només pot ser jull; pensar que qui no fa humanitat com nosaltres, és que desfà humanitat.
Aquest simplisme és el que vol superar la paràbola. Per això s'hi afirma que, abans de la sega, ningú és capaç de diferenciar amb seguretat el blat del jull. Ningú no pot jutjar d'una manera definitiva qui fa bé i qui fa mal. Això no es podrà saber fins a la sega (la fi del món), i el judici no correspon a cap humà particular sinó "als àngels" (o a mi mateix, com a fill de l'home).
M'agrada que rebutgis aquest simplisme que tu veus en la paràbola. De fet, la finalitat d'aquesta paràbola és superar el simplisme de molts deixebles meus.
Tothom qui col·labora a fer humanitat s'adona de seguida que hi ha "enemics" que es dediquen a desfer humanitat. I és aquí on neix el perill del simplisme: pensar que qui no ens sembla blat, només pot ser jull; pensar que qui no fa humanitat com nosaltres, és que desfà humanitat.
Aquest simplisme és el que vol superar la paràbola. Per això s'hi afirma que, abans de la sega, ningú és capaç de diferenciar amb seguretat el blat del jull. Ningú no pot jutjar d'una manera definitiva qui fa bé i qui fa mal. Això no es podrà saber fins a la sega (la fi del món), i el judici no correspon a cap humà particular sinó "als àngels" (o a mi mateix, com a fill de l'home).
Evy
Però, en l'explicació de la paràbola, tu dius clarament que els que són jull han estat sembrats pel diable!
Però, en l'explicació de la paràbola, tu dius clarament que els que són jull han estat sembrats pel diable!
Fid'ho
El diable no és cap realitat externa a l'home. "Diable" significa enemic o acusador. Cada ésser humà experimenta la temptació d'acusar als qui no actuen com ell; té la temptació de considerar "enemics" aquells que s'oposen a la seva manera de fer.
El diable no és cap realitat externa a l'home. "Diable" significa enemic o acusador. Cada ésser humà experimenta la temptació d'acusar als qui no actuen com ell; té la temptació de considerar "enemics" aquells que s'oposen a la seva manera de fer.
Evy
Qui o què és el diable?
Qui o què és el diable?
Fid'ho
Som lliures. Quan ens és oferta la vida, podem acollir-la. Però també podem refusar-la: per orgull, per mandra, per egoisme, per por,... El diable és aquesta capacitat que té cada ésser humà d'enganyar-se a si mateix per "justificar" davant els altres el seu refús a la vida. Per això jutgem, acusem o condemnem els altres. El diable és aquell vell i equivocat mecanisme de defensa consistent en projectar i condemnar en els altres els defectes o pecats que nosaltres tenim.
Som lliures. Quan ens és oferta la vida, podem acollir-la. Però també podem refusar-la: per orgull, per mandra, per egoisme, per por,... El diable és aquesta capacitat que té cada ésser humà d'enganyar-se a si mateix per "justificar" davant els altres el seu refús a la vida. Per això jutgem, acusem o condemnem els altres. El diable és aquell vell i equivocat mecanisme de defensa consistent en projectar i condemnar en els altres els defectes o pecats que nosaltres tenim.
Evy
El diable està en tots els humans?
El diable està en tots els humans?
Fid'ho
Hi és com a temptació. Jo també el vaig experimentar. Representa el contrapunt a la llibertat. Quant més lliure es fa una persona, més alliberada del diable. Quant més cedeix a les seves temptacions, més posseïda i esclava n'esdevé.
Hi és com a temptació. Jo també el vaig experimentar. Representa el contrapunt a la llibertat. Quant més lliure es fa una persona, més alliberada del diable. Quant més cedeix a les seves temptacions, més posseïda i esclava n'esdevé.
Evy
No som tots igualment lliures?
Fid'hoNo som tots igualment lliures?
La llibertat és una conquesta personal. Exercint-la, creix; abandonant-la, es pot perdre quasi del tot. Però, amb l'ajut d'altres persones lliures, sempre és possible reiniciar la recuperació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada