Diumenge 16. Any A

EVANGELI. (Mateu 13,24-43).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

En aquell temps,

Jesús proposà a la gent aquesta altra paràbola:

“Amb el Regne del cel passa com amb un home

que havia sembrat bona llavor al seu camp,

però a la nit, mentre tothom dormia,

vingué el seu enemic,

sembrà jull enmig del blat, i se n’anà.

Quan el sembrat hagué crescut i s’espigà,

aparegué també el jull.

Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren:

¿No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp?

¿Com és, doncs, que hi ha jull?

Ell els respongué:

Això ho ha fet algú que em vol mal.

Els mossos li digueren:

¿Voleu que anem a collir-lo?

Ell els diu: no ho feu pas:

si collíeu el jull, potser arrencaríeu també el blat.

Deixeu que creixin junts fins a l’hora de la sega,

i llavors diré als segadors:

colliu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo;

després colliu el blat i porteu-lo al meu graner”.

Els proposà encara una altra paràbola:

“Amb el Regne del cel passa com amb un gra de mostassa

que un home va sembrar al seu camp:

és la més petita de totes les llavors,

però, a mesura que creix,

es fa més gran que totes les hortalisses

i arriba a ser com un arbre,

tant que els ocells hi vam

per ajocar-se a les seves branques”.

Els digué també una altra paràbola:

“Amb el Regne del cel passa com amb el llevat

que una dona amaga dintre la pasta

de mig sac de farina,

i espera, fins que tota ha fermentat”.

Tot això Jesús ho digué a la gent en paràboles,

i no els deia res sense paràboles.

així es complia allò que havia anunciat el profeta:

“Els meus llavis parlaran en paràboles;

exposaré coses que han estat se secretes

des de la creació del món”.

Llavors, deixà la gent i se n’anà a casa.

Els deixebles anaren a demanar-li que els expliqués

la paràbola del jull sembrat en el camp.

Ell els digué:

“El que sembra la bona llavor és el Fill de l’home.

El camp és el món.

La bona llavor són els del Regne.

El jull són els del Maligne.

L’enemic que els ha sembrat és el diable.

La sega és la fi del món;

i els segadors són els àngels.

Així com cullen el jull i el cremen,

passarà igual a la fi del món:

el Fill de l’home enviarà els seus àngels,

recolliran del seu Regne tots els escandalosos

i els qui obren el mal,

i els llençaran al forn encès:

allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.

Llavors, els justos en el Regne del seu Pare

resplendiran com el sol.

Qui tingui orelles, que ho senti”.

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
He trobat interessants aquestes paràboles d'avui, sobretot la paràbola del blat i del jull, que afronta l'etern problema de la presència del mal en el món. Però t'he de confessar que no m'agrada la resposta que hi dónes. La trobo molt simplista i massa maniquea. Si ho he entès bé, per a tu, al món hi ha homes dolents simplement perquè el diable els hi ha sembrat. Em sembla una explicació massa fàcil.

Fid'ho
M'agrada que rebutgis aquest simplisme que tu veus en la paràbola. De fet, la finalitat d'aquesta paràbola és superar el simplisme de molts deixebles meus.
Tothom qui col·labora a fer humanitat s'adona de seguida que hi ha "enemics" que es dediquen a desfer humanitat. I és aquí on neix el perill del simplisme: pensar que qui no ens sembla blat, només pot ser jull; pensar que qui no fa humanitat com nosaltres, és que desfà humanitat.
Aquest simplisme és el que vol superar la paràbola. Per això s'hi afirma que, abans de la sega, ningú és capaç de diferenciar amb seguretat el blat del jull. Ningú no pot jutjar d'una manera definitiva qui fa bé i qui fa mal. Això no es podrà saber fins a la sega (la fi del món), i el judici no correspon a cap humà particular sinó "als àngels" (o a mi mateix, com a fill de l'home).

Evy
Però, en l'explicació de la paràbola, tu dius clarament que els que són jull han estat sembrats pel diable!

Fid'ho
El diable no és cap realitat externa a l'home. "Diable" significa enemic o acusador. Cada ésser humà experimenta la temptació d'acusar als qui no actuen com ell; té la temptació de considerar "enemics" aquells que s'oposen a la seva manera de fer.

Evy
Qui o què és el diable?

Fid'ho
Som lliures. Quan ens és oferta la vida, podem acollir-la. Però també podem refusar-la: per orgull, per mandra, per egoisme, per por,... El diable és aquesta capacitat que té cada ésser humà d'enganyar-se a si mateix per "justificar" davant els altres el seu refús a la vida. Per això jutgem, acusem o condemnem els altres. El diable és aquell vell i equivocat mecanisme de defensa consistent en projectar i condemnar en els altres els defectes o pecats que nosaltres tenim.

Evy
El diable està en tots els humans?

Fid'ho
Hi és com a temptació. Jo també el vaig experimentar. Representa el contrapunt a la llibertat. Quant més lliure es fa una persona, més alliberada del diable. Quant més cedeix a les seves temptacions, més posseïda i esclava n'esdevé.

Evy
No som tots igualment lliures?

Fid'ho
La llibertat és una conquesta personal. Exercint-la, creix; abandonant-la, es pot perdre quasi del tot. Però, amb l'ajut d'altres persones lliures, sempre és possible reiniciar la recuperació.