Diumenge 15. Any A

EVANGELI. (Mateu 13,1-23).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

Aquell dia, Jesús sortí de casa

i s’assegué vora el llac.

Era tanta la gent que es reuní entorn d’ell,

que pujà a una barca i s’hi assegué.

Tota la gent es quedà vora l’aigua

i ell els parlà llargament en paràboles.

Digué:

“El sembrador va sortir a sembrar.

Tot sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí;

vingueren els ocells i se la menjaren.

Una part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra;

de seguida va néixer,

ja que la terra era poc fonda,

però, com que no tenia arrels,

quan sortí el sol, amb la calor s’assecà.

Una part caigué entre els cards;

però els cards van créixer i l’ofegaren.

Una part caigué a la terra bona, i donà fruit:

o cent, o seixanta o trenta.

Qui tingui orelles, que ho senti”.

Els deixebles s’acostaren i li preguntaren:

¿Per què els parleu en paràboles?

Ell respongué:

“Déu us fa a vosaltres el do

de conèixer els secrets del Regne,

però a ells, no.

Als qui tenen,

Déu els donarà encara més i en tindran a vessar;

però als qui no tenen,

els prendrà fins allò que els queda.

Jo els parlo en paràboles perquè,

tot hi veure-hi, no veuen res;

tot i sentir-hi, no senten ni entenen res.

En el cas d’ells es compleix aquella profecia d’Isaïes que deia:

Per més que escolteu, no entendreu res;

per més que mireu no veureu res.

El cor d’aquest poble s’ha fet insensible;

s’ha tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls,

no fos cas que,

si els seus ulls hi veien,

les seves orelles hi sentien

i el seu cor arribava a entendre,

es convertissin, i jo els retornés la salut.

Però els vostres ulls i les vostres orelles

si que són feliços de poder veure i poder sentir.

Us ho dic amb tota veritat:

molts profetes i justos

desitjaven veure el que vosaltres veieu,

però no ho veieren;

desitjaven sentir el que vosaltres sentiu,

però no ho sentiren.

Escolteu, doncs, vosaltres

què vol dir la paràbola del sembrador.

La llavor sembrada arran del camí

vol dir que,

a tots aquells que escolten la predicació del Regne

però no l’entenen,

el Maligne els pren la llavor sembrada en els seus cors.

La llavor sembrada en un terreny rocós

vol dir aquells que reben amb alegria

la predicació del Regne així que la senten,

però només per un moment.

No arrela dintre d’ells,

i tan bon punt es troben amb dificultats

o amb persecucions per la paraula que havien rebut,

sucumbeixen de seguida.

La llavor sembrada en mig dels cards

vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne,

però les preocupacions del món present

i la seducció de les riqueses

l’ofeguen i no dóna fruit.

La llavor sembrada en terra bona

vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne

i l’han entesa;

i per això dóna fruit: o cent, o seixanta, o trenta”.

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Com escriptor, reconec que algunes paràboles dels Evangelis són petites joies literàries. Però, per altra part, entenc els teus deixebles quan es queixen de que parlis a la gent en paràboles i no d'una manera clara. ¿Per què la Religió ha d'usar un llenguatge tan difícil?! ¿Per què no dir les coses pel seu nom, sense simbolismes complicats?!

Fid'ho
¿Pots entrar a una botiga per comprar-hi 30 metres de Vida? ¿O 100 quilos d'Amor? ¿O 20 litres de Llibertat? Els objectes es poden mesurar i comprar; i pots trobar una paraula adient per expressar cada cosa. Però jo parlo per a persones i de realitats personals. Cal un llenguatge que cada persona pugui fer seu.  

Evy
Sovint parles a les multituds...

Fid'ho
Cada persona és diferent, i es troba en situacions sempre diferents. Per això parlo en paràboles. Les paràboles s'emmotllen a cada persona i a cada situació.

Evy
Però, si ni els teus deixebles t'entenen!...

Fid'ho
Les paràboles permeten no-entendre a qui no vol entendre, i entendre a qui vol entendre 30, 60 o 100, segons la seva disponibilitat. Al començament, els meus deixebles (els d'ahir i els d'avui) no solen entendre'm; però acaben entenent perquè volen entendre. Per això són deixebles meus.

Evy
Segons el que dius, les paràboles serien una manera de respectar el procés de cada persona. Ensenyen suggerint. Cadascú ha de completar el missatge de la paràbola segons la experiència i generositat de cada moment.

Fid'ho
Podem entendre amb la Intel·ligència i amb el Cor. Per entendre les coses és suficient la Intel·ligència. Per conèixer les persones es necessari el Cor. El Cor entén des de la llibertat i des de la generositat. Per això, allò que jo dic en paràboles, uns ho entenen com un bona notícia, i altres com una mala notícia.

Evy
Un mateix missatge pot ser bona notícia per a uns, i mala notícia per a altres?

Fid'ho
Imagina un grup de persones en què alguns s'imposen als altres, els manipulen i els esclavitzen de tal manera que fins i tot dominen el seu pensament. Imagina que un dia un home els fa adonar de la seva situació pervertida i els fa descobrir la llibertat i la dignitat de ser persones. ¿Entendran, tots, igualment aquesta bona notícia?

Evy
Per un cas com aquest, caldria no parlar amb paràboles sinó amb un llenguatge ben directe que condemnés clarament els culpables d'aquella situació injusta!

Fid'ho
Jo no he vingut a condemnar, Evy. Com a fill de l'home, crido tothom a ser humà; també als inhumans. No em dedico a la "justícia". Em dedico a les persones: perquè, tard o d'hora, totes sentin la invitació a ser justes.
Les meves paràboles són bona notícia per a uns, sense excloure els altres. Així tothom es pot convertir quan accepta comprendre amb el cor.