Ascensió de Jesús. Any A.

Nota:
Donat que la festa d'avui té per base el relat dels Fets dels Apòstols llegit com a 1ª Lectura, excepcionalment el copio també aquí.

1ª LECTURA.  (Actes 1,1-11).

En la primera part del meu llibre, Teòfil,

he parlat de tot el que Jesús va fer i ensenyar,

des del principi fins al dia que fou endut al cel,

després de confiar, en virtut de l’Esperit Sant,

la seva missió als apòstols que ell havia elegit.

Després de la passió se’ls presentà viu,

i ho comprovaren de moltes maneres,

ja que durant quaranta dies se’ls aparegué,

i els parlava del Regne de Déu.

Estant reunit amb ells,

els manà que no s’allunyessin de Jerusalem

i els digué:

«Espereu aquí la promesa del Pare

que vau sentir dels meus llavis

quan us deia que Joan havia batejat només amb aigua;

vosaltres, d’aquí a pocs dies,

sereu batejats amb l’Esperit Sant.»

Els qui es trobaven reunits li preguntaven:

«Senyor, ¿és ara que restablireu la reialesa d’Israel?»

Ell els contestà:

«No és cosa vostra de saber

quins temps i quines dates ha fixat l’autoritat del Pare,

però quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres,

rebreu una força que us farà testimonis meus

a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria

i fins als límits més llunyans de la terra.»

Quan hagué dit això s’enlairà davant d’ells,

i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista.

Encara s’estaven mirant al cel com ell se n’anava,

quan es presentaren dos homes vestits de blanc,

que els digueren:

«Homes de Galilea, ¿per què us esteu mirant al cel?

Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel,

tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar

que se n’anava al cel.»

EVANGELI. (Mateu 28,16-20).

En aquell temps,

els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea,

a la muntanya que Jesús els havia indicat.

En veure’l es prosternaren.

Alguns, però, dubtaren.

Jesús s’acostà i els digué:

«Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra.

Aneu a convertir tots els pobles,

bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant

i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat.

Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.»

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Els textos de la festa d'avui semblen contradictoris: a la 1ª Lectura s'afirma que tu te'n vas, pujant enlaire cap al cel fins que et perden de vista; en canvi a l'Evangeli dius que seràs amb els teus deixebles cada dia fins a la fi del món.
Per altra part, quan jo m'entrevisto amb tu cada setmana, no em sembla pas que "baixis del cel" per parlar amb mi. Tampoc no sabria imaginar-me un fill de l'home allunyat de la Humanitat.

Fid'ho
Imagines malament això de "pujar al cel". El cel no és pas un lloc o un espai que està lluny, més enllà dels núvols. Pujar al cel significa entrar en una situació de plenitud. I la veritat és que tu i jo podem tenir aquestes converses de cada setmana precisament perquè estic al cel; és a dir: et parlo des d'una situació de plenitud ja iniciada en mi.

Evy
No sé si t'acabo d'entendre... ¿Podries posar un exemple?

Fid'ho
I tant: un exemple ben pròxim i actual.
Imagina un Poble que viu sota la dominació d'una metròpoli forana. A pesar d'això, la gent d'aquest Poble mantenen la consciència de la seva identitat, i creix en ells la voluntat de dirigir per si mateixos la seva vida col·lectiva. Arribat el moment oportú, proclamen la seva independència, acomiadant els representants forans. Construeixen democràticament el seu propi programa de convivència i delegen en persones idònies les funcions necessàries per a una vida col·lectiva lliure i creativa.

Evy
Ja veig per on vas. Els nous governants serien persones que "pugen" per ocupar-se de l'administració. Però, a diferència dels anteriors administradors, pugen representant el seu propi Poble, i per servir-lo d'acord amb les instruccions que han rebut d'ell. Per a ells "pujar" no significa "marxar", sinó tot el contrari: a través d'ells, és tot el Poble qui fa l'experiència de plenitud; és a dir: d'independència i creativitat.
En el teu cas, tu puges al cel perquè els teus deixebles facin, en tu i per tu, una experiència de plenitud. Per tant, de fet no "marxes" sinó que canvies la manera d'estar present.
D'acord; em sembla un exemple clar. Però, ¿per què no has posat, com altres vegades, un exemple tret de l'àmbit familiar, que seria més real? Perquè, en política, això que dius és inimaginable a causa de les lluites de poder entre colonitzadors i colonitzats. En canvi, en les famílies, normalment els pares donen amb alegria l'emancipació als seus fills.

Fid'ho
Podria haver-ho fet. Però l'emancipació paterna ve provocada per la mateixa evolució biològica. Els fills acaben emancipant-se, vulguin o no vulguin els pares. En canvi la emancipació de què t'estic parlant és fruit exclusivament de l'anhel de llibertat i de la creativitat presents en el cor de cada humà. Ja ho sé que no és un exemple real perquè els Estats són àrees de poder, incapaços de ser promotors de llibertat. Però això no pot ofegar anhel de llibertat que experimenten tots els humans.
Allò que vol significar el relat de la meva ascensió és precisament l'acompliment d'aquest anhel de plenitud.  Per això està totalment vinculat a la festa de diumenge que ve: la Pentecosta. La Pentecosta és un esclat de plenitud en el si de la comunitat dels deixebles.

Evy
El relat de Lluc acaba fent un anunci sorprenent: "Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel, tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n’anava al cel".
¿Per què marxa, Jesús, si ha de tornar venir?

Fid'ho
T'ho acabo d'explicar. Jesús "marxa" com a mestre i senyor. Els mestres i senyors, d'alguna manera sempre queden fora de nosaltres. En canvi Jesús, com a fill de l'home, "torna" com a foc, paraula, esperit que està dintre cada ésser humà. Ho llegirem diumenge que ve.

Evy
Em queden preguntes per fer, però esperaré diumenge que ve, festa de la Pentecosta.

6è. de Pasqua. Any A.

EVANGELI. (Joan 14,15-21).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«Si m’estimeu, guardareu els meus manaments;

jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor,

l’Esperit de la veritat,

perquè es quedi amb vosaltres per sempre.

El món no el pot rebre,

perquè no és capaç de veure’l ni de conèixer-lo,

però vosaltres sí que el coneixeu,

perquè habita a casa vostra i està dins de vosaltres.

No us deixaré orfes: tornaré a venir.

D’aquí a poc, el món ja no em veurà,

però vosaltres sí que em veureu,

perquè jo visc, i vosaltres també viureu.

Aquell dia sabreu que jo estic en el meu Pare,

i vosaltres en mi, i jo en vosaltres.

El qui m’estima

és aquell que té els meus manaments i els compleix;

el meu Pare l’estimarà,

i jo també l’estimaré i me li faré conèixer clarament.»

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Perdona, Fid'ho: però aquest llenguatge que l'evangeli d'avui posa a la teva boca, el trobo sospitós. A part de complicat, em sembla un llenguatge sectari. ¿No dius sempre que tu ets fill de l'home, i que t'escau tot allò que és humà? ¿Doncs, com pots dir als teus deixebles que ells sí que poden rebre l'esperit de la veritat, però el món no?! ¿Per què? ¿Que no són "món" ells també? ¿No ets món, tu mateix?!
Perdona que m'hi posi així, però és que aquest llenguatge em recorda aquells fatídics temps en què la teva Església afirmava que només ella és la vertadera religió, i que totes les altres són falses.

Fid'ho
Estimat, Evy: no saps com m'agrada sentir-te dir tot això. Significa que ja has superat un vici que sovint és considerat virtut.
És veritat: molts que es deien seguidors meus van convertir el meu missatge en una nova religió, i van entrar en competència amb les altres religions per veure quina era més vertadera. Van haver-hi lluites i guerres, judicis i condemnes amb gran força deshumanitzadora. Sí: trista experiència, aquesta!
Estic content que ho denunciïs, perquè és un mal que s'ha de denunciar i, sobretot, corregir.
Però també t'he de dir que aquesta lamentable situació no es dedueix de les paraules que els evangelistes posen a la meva boca, sinó de la tendència de molts a utilitzar la religió per legitimar les seves ganes de domini.

Evy
Però les paraules que hem llegit van clarament a favor de l'Església i en contra del Món!

Fid'ho
No contraposen Món i Església. Contraposen dues maneres d'estar al Món. Cada ésser humà neix del Món i és Món. I també cada ésser humà sent la crida a anar més enllà d'allò que rep del món i troba en el món.

Evy
¿Més enllà del que rep del Món?...

Fid'ho
Mentre a la teva família hi hagi fills petits, ha de ser possible viure-hi "infantívolament". El nen té defectes que encara no ha superat, i està mancat de virtuts necessàries per a la convivència familiar. Per això necessita d'una família que l'aculli amb les seves limitacions. En una família de només persones perfectes, els nens no hi tindrien lloc. Una família ha de ser un àmbit d'aprenentatge on els no-generosos puguin descobrir-hi la bellesa de la generositat. Una bona família és aquella on cadascú pot conviure-hi amb les limitacions i defectes que encara no ha superat, però on, a la vegada, és invitat a anar més enllà d'aquestes limitacions. Quan s'aconsegueix anar més enllà de la situació original, hom s'acosta a la família perfecta: a la família com a gaudi.

Evy
Amb aquesta referència a la família estic descobrint moltes coses! Per exemple: estic descobrint que el nivell de generositat de casa meva és força limitat, però ho compensa la sobreabundant generositat de la meva dona. Veig clarament que és la seva generositat allò que fa i aguanta la família. És gràcies a ella que som una autèntica família, a pesar de les limitacions. "L'esperit de la veritat", com dius tu. De cop i volta el teu llenguatge se m'ha tornat clar! Parles d'un altre defensor. Els nanos em consideren a mi el fort de la casa. Ells encara no han entès això que jo ara acabo descobrir: l'altre defensor és la generositat de la meva dona! Ella defensa tota la família des de dintre cada un de nosaltres, "injectant" en nosaltres aquella generositat que ens manca. "Habita a casa vostra i està dins de vosaltres". Exactament així!
¿Significa, doncs, tot això que dius, que la Humanitat està destinada a ser una família? Sorprenent! I meravellós!!!

Diumenge 5è Pasqua. Any A.

EVANGELI. (Joan 14,1-12).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:

«Que els vostres cors s’asserenin.

Confieu en Déu, confieu també en mi.

A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots:

si no n’hi hagués,

us podria dir que vaig a preparar-vos estada?

I quan hauré anat a preparar-vos-la,

tornaré i us prendré a casa meva,

perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic.

I ja sabeu quin camí hi porta, allà on jo vaig.»

Tomàs li diu:

«Senyor, si ni tan sols sabem on aneu.

Com podem saber quin camí hi porta?»

Jesús li diu: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida:

ningú no arriba al Pare si no hi va per mi.

Si m’heu conegut a mi,

heu de conèixer igualment el meu Pare:

des d’ara ja el coneixeu i ja l’heu vist.»

Li diu Felip:

«Senyor, mostreu-nos el Pare, i no ens cal res més.»

Jesús li diu:

«Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres,

i encara no em coneixes?

Qui em veu a mi, veu el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare?

No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi?

Les paraules que jo us dic no vénen de mi mateix.

És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres.

Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi;

si no, creieu-ho per aquestes obres.

Us ho dic amb tota veritat:

Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig,

i fins en farà de més grans, perquè jo me’n vaig al Pare.»

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Segons l'evangeli d'avui, les paraules que dius als teus deixebles van ser pronunciades abans de la teva mort. Però el calendari del Missal celebra avui la cinquena setmana després de la teva resurrecció. ¿Continuen essent vàlides, aquestes teves paraules? ¿La teva presència, en relació als deixebles, és la mateixa abans i després de Pasqua?

Fid'ho.
Jo sóc el fill de l'home. Com a fill de l'home, la meva mort resurrecciosa no assenyala un abans i un després cronològics sinó el procés que es va realitzant en cada ésser humà, sigui quin sigui el temps en què viu. Mentre la Humanitat no arribi a la plenitud, jo continuo ressuscitant en cada ésser humà que es deixar estimar i estima. Això és el que signifiquen les paraules que has llegit: van ser escrites després de l'experiència de la meva mort resurrecciosa, però van dirigides a tothom qui vulgui seguir els meus passos.

Evy
No sé si respons al que et preguntava. Seré més concret: a Felip li retreus que et demani que "els mostri's el Pare". "Qui em veu a mi, veu el Pare", li respons. No ho puc entendre. ¿No comença, l'Evangeli de Joan, dient que "a Déu no l'ha vist mai ningú"? Però ara, tu afirmes que qui et veu a tu, veu el Pare... Això no em lliga. ¿Tu i el Pare sou la mateixa realitat? I si és així, ¿per què continuar parlant d'un Déu que ningú no pot veure? ¿No seria, tot plegat, més senzill parlar només d'humanisme, sense embolicar-se amb teologies i religions?

Fid'ho
Evy: tantes converses que ja hem tingut tu i jo, i encara no saps qui és l'home! T'ho diré amb paraules d'avui.
Quan et trobes davant les coses, o fins i tot davant els animals, les coses i animals són realitats que queden fora teu. Tu decideixes si t'afecten o no; si en fas cas o no; si les utilitzes o no. Però quan et trobes davant una persona, tot canvia. La presència d'una persona ens afecta directament. Mirar-la, crea vincles profunds. No tenir-la en compte, seria una ofensa. Utilitzar-la, seria una injustícia. Ens adonem que només som justos amb ella si  la reconeixem com un "valor absolut" en si mateixa. Un valor que hem de respectar. La seva presència interpel·la el nostre JO. I, fins i tot, és una invitació a convertir-nos en un NOSALTRES. La seva simple presència ens situa davant l'Absolut.

Evy
¿Davant l'Absolut? Se sol dir que els homes hem estat creats a imatge de Déu. ¿Vols dir això?

Fid'ho
Déu no és cap "figura" de qui es puguin fer "imatges". L'home no és una còpia d'una figura original. Que l'home sigui imatge de Déu significa això que et deia abans: davant cada persona ens trobem davant un Absolut. Déu no el veiem; però l'altre sí que el veiem, i està allà, com una invitació a acollir-lo; com una possibilitat a fer-nos resposta a la seva presència. La seva presència eixampla el nostre espai vital, i ens permet desenvolupar la bondat, despertar la generositat, activar la creativitat. Només la presència acollida de l'altre trenca el nostre aïllament. Tancar-s'hi comportaria quedar tancats, presoners de nosaltres mateixos.

Evy
"Qui et veu a tu, veu el Pare". És a dir: "Qui veu l'home que té al davant, veu una imatge de Déu", perquè fa una experiència d'Absolut. En el simple Humanisme, l'altre no passaria de ser un rival, un "altre" que es podria atendre o no, utilitzar o no, segons les pròpies necessitats o gustos.
Em sembla que començo a entendre. Però confesso que em fa una mica de basarda. M'agafa el vertigen. "Els altres són l'infern", va escriure un pensador famós. Ara ho entenc: depèn de l'actitud que prenguem davant l'altre, que aquest sigui per a nosaltres imatge de Déu o infern! Tremenda decisió i responsabilitat, la nostra!!! O, potser, meravellosa oportunitat!!!

4rt. diumenge de Pasqua. Any A

EVANGELI. (Joan 10,1-10).

En aquell temps, Jesús parlà així:

«Us ho dic amb tota veritat:

el qui no entra per la porta al corral de les ovelles,

sinó que salta per un altre indret,

és un lladre o un bandoler.

El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles:

el guarda li obre la porta,

i les ovelles reconeixen la seva veu;

crida les que són seves, cadascuna pel seu nom,

i les fa sortir.

Quan té a fora totes les seves, camina al davant,

i les ovelles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu.

Però si és un estrany, en lloc de seguir-lo, en fugen,

perquè no reconeixen la veu dels estranys.»

Jesús els parlà amb aquest llenguatge,

però ells no entengueren què volia dir.

Jesús continuà:

«Us ho dic amb tota veritat:

Jo sóc la porta de les ovelles.

Tots els qui havien vingut abans que jo

eren lladres o bandolers,

però les ovelles no en feien cas.

Jo sóc la porta.

Els qui entrin passant per mi,

se salvaran de tot perill,

podran entrar i sortir lliurement

i trobaran pasturatges.

Els lladres només vénen per robar, matar i fer destrossa.

Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida,

i en tinguin a desdir.»

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Ja sé que, per parlar de la Vida, el llenguatge normal es queda curt, i cal enriquir-lo amb símbols. Però en aquest relat d'avui m'hi perdo per excés de símbols. Primer dius que ets la porta de les ovelles, i de seguida dones a entendre que ets el pastor. En què quedem? Ets porta i ets pastor?

Fid'ho
No tindràs cap problema per entendre tot això si tens en compte que sóc el fill de l'home. Tot allò que pertany a la Humanitat es pot dir de mi. Vivim convivint. Quan es conviu en comunió, cada ésser humà és per als altres porta, i pastor, i ovella, i, fins i tot, pasturatge. Les relacions humanes són riques: a vegades ets una cosa per a uns, i una altra cosa per a uns altres. En la comunitat, les diferències es tornen serveis, i els serveis són tan variats com les necessitats de cadascú i de cada moment.

Evy
En el relat dius que tots els qui van venir abans que tu eren lladres o bandolers. Això és molt dur, no et sembla?!

Fid'ho
El glaç, vist des de l'aigua, és fred, opac, rígid, dur, inhòspit. L'aigua, vista des del vapor, és esclava, pesant, rastrera, perillosa, poc expansiva. Així també: vista des de la comunió, la vida d'abans és cruel, injusta, opaca, opressiva.

Evy
Potser tens raó. Segons els entesos, la vida humana neix per convivència. Però les primeres formes de convivència estaven marcades per relacions de domini-subjecció. L'agressivitat ha produït progrés. Els invents més importants s'han fet per fer la guerra.  Però, quant sofriment en les relacions humanes! I quanta injustícia!
D'acord: la comunió no ve dels orígens sinó que és una conquesta humana, i molt difícil.

Fid'ho
El "progrés" provocat per l'agressivitat ha estat al preu d'innumerables víctimes. Aquesta classe de progrés, per si sol, portaria finalment al col·lapse de la vida. Però l'home està cridat a la generositat. Per això el mateix possible col·lapse desperta en els humans reaccions de més generositat.

Evy
El peix gros es menja el petit; l'home fort s'imposa al dèbil; el poca-solta "triomfa" sobre el de bona fe... Sovint penso que allò que progressa no és la vida sinó l'agressivitat. No estic massa segur que l'agressivitat, per reacció, pugui despertar i portar a la generositat. Els manuals d'Història no semblen pas abonar aquesta hipòtesi.

Fid'ho
La generositat és fruit de la llibertat. No es pot preveure, perquè cada humà la decideix lliurement en cada moment. Però la generositat és bella, i "estira" el cor humà. En el nostre món, quanta més generositat, més bellesa. I quanta més bellesa, més cors humans se senten atrets cap a la generositat. No ho diuen els manuals d'Història, però ho diu la meva experiència, com a fill de l'home: com més dura és l'agressivitat en uns, més forta l'atracció de la generositat en altres. L'agressivitat s'exhibeix; la generositat no necessita exhibir-se. Actua en els cors, i va canviat el món des del fons dels cors.

Evy
Et veig molt optimista...

Fid'ho
Ningú no pot predir el futur de la Humanitat. Però convé no descuidar que la Humanitat neix d'un projecte generós continuat. Per a l'Autor d'aquest projecte, mil anys són com un dia, i un miler de cors endurits són com un glaçó caigut a la caldera. Només la generositat té futur. 

3er. diumenge de Pasqua. Any A.

EVANGELI. (Lluc 24:13-35).

Aquell mateix diumenge

dos dels deixebles de Jesús se n’anaven a un poble

anomenat Emaús, a onze quilòmetres de Jerusalem,

i conversaven entre ells comentant aquests incidents.
Mentre conversaven i discutien,

Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells,

però Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin.

Ell els preguntà:

«De què discutiu entre vosaltres tot caminant?»

Ells s’aturaren amb un posat trist

i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué:

«De tots els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem,

¿ets l’únic que no saps el que hi ha passat?»

Els preguntà: «Què?»

Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret.

S’havia revelat com un profeta

poderós en obres i en paraules davant Déu i el poble.

Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble

l’entregaren perquè fos condemnat a mort i crucificat.

Nosaltres esperàvem que ell seria

el qui hauria alliberat Israel.

Ara, de tot això ja fa tres dies.

És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat:

han anat de bon matí al sepulcre,

no hi han trobat el cos,

i han vingut a dir-nos que fins i tot

se’ls han aparegut uns àngels

i els han assegurat que ell és viu.

Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre

i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit,

però a ell, no l’han vist pas.»

 
Ell els digué:

«Sí que us costa d’entendre!

Quins cors tan indecisos a creure

tot allò que havien anunciat els profetes.

No havia de patir tot això el Messies

abans d’entrar en la seva glòria?»

Llavors, començant pels llibres de Moisès

i seguint els de tots els profetes,

els exposava tots els llocs de les Escriptures

que es referien a ell.

 
Mentrestant s’acostaven al poblet on es dirigien

i ell va fer com si seguís més enllà.

Però ells el forçaren pregant-lo:

«Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard

i el dia ha començat a declinar.»

Jesús entrà per quedar-se amb ells.

Quan s’hagué posat amb ells a taula,

prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava.

En aquell moment se’ls obriren els ulls i el reconegueren,

però ell desaparegué.

I es deien l’un a l’altre:

«No és veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre

mentre ens parlava pel camí

i ens obria el sentit de les Escriptures?»

Llavors mateix s’alçaren de taula

i se’n tornaren a Jerusalem.

Allà trobaren reunits els onze

i tots els qui anaven amb ells, que deien:

«Realment el Senyor ha ressuscitat

i s’ha aparegut a Simó.»

Ells també contaven el que els havia passat pel camí,

i com l’havien reconegut quan partia el pa.

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Trobo molt curiós aquest relat d'avui. Dóna la impressió que tu, un cop ressuscitat, tenies ganes de jugar a cuit i amagar. Els dos pobres deixebles deurien quedar ben atabalats: primer, et veuen però no et reconeixen; i, quan et reconeixen, desapareixes i no ja et veuen! ¿Com t'ho vas fer per desaparèixer si eres allà? Et vas fondre? Vas marxar corrents? O, tot plegat, no va ser res més que un somni?

Fid'ho
Fas tantes preguntes perquè ho compliques massa. Tot és molt més senzill. Aquestes experiències les fan també tots els qui volen ser deixebles meus! No és cap joc de cuit i amagar sinó el procés de descoberta de l'home ressuscitat. Nota una cosa: mentre jo camino amb ells, per a ells és "de dia". Però, quan toca separar-me d'ells per anar més enllà, se'ls fa tard i el dia comença a declinar. A pesar de fer-se fosc, ells acullen aquell desconegut que els ha escridassat. Aquest acolliment a un desconegut i el meu gest a la taula els permeten reconèixer-me, i se'ls torna a fer "de dia"! De cop i volta s'han adonat que la meva vida donada es fa visible en la comunitat i fent comunitat. Per això tornen de seguida a la comunitat. Allà em podran "veure".

Evy
Potser aquells dos d'Emaús et van veure, però jo continuo amb moltes coses que no entenc. Acabes de dir que la teva vida donada es fa visible en la comunitat. Però els de Jerusalem diuen als d'Emaús que tu t'havies aparegut a Simó. Simó és una persona individual; no és cap comunitat. Com et va poder "veure" si estava sol?

Fid'ho
Que jo me li aparegués no significa que ell em "veiés", com tampoc no em van veure els d'Emaús. Aquells que fan visible la vida donada són aquells que l'acullen, donant també ells la seva vida. D'aquesta comunió en neixen les comunitats. Les comunitats són com el "cos" que fan visible la vida donada-rebuda-i-donada. Simó em "veié" quan reconstituí, reintegrant-s'hi, la comunitat del Onze. Passa com amb el corrent elèctric: l'electricitat no és visible en si mateixa. Però és fa visible quan una bombeta l'acull, i la dóna en forma de llum. En aquest cas podríem dir que la llum és el "cos" que ens fa visible l'electricitat.

Evy
El que dius de la bombeta es podria dir igualment de qualsevol aparell que "rep" l'electricitat i la "dóna" en forma de llum, d'imatge, de música, de moviment, de calor, de fred,... 
Em sembla que ho començo a entendre. També es podria dir que la vida donada pren forma d'energia en els qui la reben. És el que em va dir un dia la meva dona: "Sense tu, jo no hauria fet ni la meitat de les coses que he fet. A part dels fills, és clar!". Li vaig respondre que jo podria dir el mateix.
Vist així, "tot és molt més senzill", com has dit al començament. Per ressuscitat, no cal pas esperar a haver mort. Comencem a ressuscitar quan comencem a estimar de debò.
Això no és cap "veritat" que es pugui ensenyar. Només s'aprèn des de la experiència de l'amor: d'un amor rebut i donat; donat i rebut.

Fid'ho
Enhorabona, Evy!

Evy
Sí. Estic d'enhorabona! I fins i tot m'imagino que el relat que hem llegit només diu el nom d'un dels dos deixebles perquè l'altre podria ser jo mateix, o qualsevol de la resta dels humans...

Mare de Déu de Montserrat

Evangeli (Lluc 1,39-56)

Per aquells dies,

Maria se n'anà decididament a la muntanya,

a la província de Judà,

entrà a la casa de Zacaries i saludà Elisabet.

Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria

el nen saltà dins les seves entranyes

i Elisabet, plena de l'Esperit Sant, cridà amb totes les seves forces:

«Ets beneïda entre totes les dones

i és beneït el fruit de les teves entranyes.

Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me?

Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació,

el nen ha saltat d'entusiasme dins les meves entranyes.

Feliç tu que has cregut!

Allò que el Senyor t'ha fet saber, es complirà».

Maria digué:

«La meva ànima magnifica el Senyor,

el meu esperit celebra Déu que em salva,

perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa.

Des d'ara totes les generacions em diran benaurada,

perquè el Totpoderós obra en mi meravelles.

El seu nom és sant,

i l'amor que té als qui creuen en ell

s'estén de generació en generació.

Les obres del seu braç són potents:

dispersa els homes de cor altiu,

derroca els poderosos del soli i exalça els humils.

Omple de béns els pobres, i els rics se'n tornen sense res.

Ha protegit Israel, el seu servent,

com ho havia promès als nostres pares;

s'ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre».

Maria es quedà tres mesos amb ella, i després se'n tornà a casa seva.

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
M'has dit sovint i de diferents maneres que la teva vida de ressuscitat es fa visible en la comunitat. Però hi ha moltes formes de comunitat. Els humans formem famílies, pobles, nacions... Totes són igualment vàlides?

Fid'ho.
Actualment la paraula "comunitat" s'ha posat de moda, i això l'ha convertida en una font de malentesos. Cal saber veure quan una comunitat humanitza i fa Humanitat, o deshumanitza i destrueix Humanitat. Les comunitats que fan visible la resurrecció són fruit de sentiments de comunió, de servei mutu, de germanor... En la comunitat es fa visible la vida donada dels seus membres.
Però també el Poder crea les seves "comunitats", per augmentar el propi domini o per dominar més fàcilment els súbdits.

Evy
Famílies, pobles i nacions neixen sobretot de la convivència i de la mútua col·laboració. Són una expressió de la resurrecció?

Fid'ho
Ho són en la mesura que cadascú hi fa una experiència de la vida donada i de la vida rebuda. Però en la vida concreta d'aquestes comunitats s'hi poden barrejar sentiments contradictoris: de servei i de domini, de col·laboració i d'abús, d'obertura i de tancament, de vida donada i de vida imposada... Cal, també, tenir en compte els nous membres. La seva presència no és fruit d'un pacte. Hom neix en una família, en un poble i una nació que no ha escollit. Perquè aquestes comunitats siguin un àmbit de comunió cal que es vagin adaptant contínuament a tots i cada un dels seus membres. Si no, poden esdevenir molt destructives.

Evy
Segons això que dius, perquè sigui humanitzadora, la vida d'un Poble o d'una comunitat ha d'anar fluint sempre nova per acomodar-se als nous membres i als canvis que aquests experimenten en cada moment. Però adaptar-se contínuament és molt difícil.

Fid'ho
Depèn de la generositat de cadascú. Per una persona generosa, adaptar-se és la cosa més normal. La vida donada s'entén a si mateixa com a resposta. El gran perill de les comunitats és convertir-se en àrees de poder. Seria la seva màxima corrupció!

Evy
Els Estats són àrees de poder.

Fid'ho
Els Estats es basen en el Poder, i tendeixen al Poder Absolut. Constitueixen una autèntica idolatria. En la gran majoria, la democràcia és utilitzada sobretot per legitimar el Poder dels poderosos. Abans, quan les societat eren religioses, els dominadors deien que el seu poder venia de Déu, o que ells eren representants de Déu. Ara, per comptes de "Déu" es parla de "Poble", però l'abús és el mateix, i igualment pervers.

Evy
Són famosos els deu Manaments. Els primers prohibeixen venerar ídols, venerar imatges de Déu fetes pels homes, o utilitzar el nom de Déu per fer-se obeir. ¿Era una manera d'evitar la utilització de la Religió per legitimar el Poder?

Fid'ho
Ben cert: aquesta era la intenció, encara aquests manaments sempre van ser el menys respectats pels dominadors polítics, militars, religiosos...