Presentació de Jesús al temple

Quan el 4rt. diumenge cau en el 2 de febrer, té preferència
la festa de la Presentació de Jesús al temple.

EVANGELI. (Lluc 2,22-40).

Passats els dies que manava la Llei de Moisès

referent a la purificació,

els pares de Jesús el portaren a Jerusalem

per presentar-lo al Senyor,

complint el que prescriu la Llei,

que tot noi fill primer sigui consagrat al Senyor.

També havien d’oferir en sacrifici

«un parell de tórtores o dos colomins»,

com diu la Llei del Senyor.

Hi havia llavors a Jerusalem

un home que es deia Simeó.

Era un home just i pietós,

que esperava l’hora en què Israel seria consolat,

i tenia en ell l’Esperit Sant.

En una revelació,

l’Esperit Sant li havia promès

que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor.

Anà, doncs, al temple, guiat per l’Esperit Sant,

i quan els pares entraven amb el nen Jesús,

per complir en ell el que era costum segons la Llei,

Simeó el prengué en braços

i beneí Déu dient:

«Ara, Senyor,

deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau,

com li havíeu promès.

Els meus ulls han vist el Salvador

que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles;

llum que es reveli a les nacions,

glòria d'Israel, el vostre poble.»

El seu pare i la seva mare estaven meravellats

d’això que es deia d’ell.
Simeó va beneir-los

i digué a Maria, la seva mare:

«Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel

i molts d’altres s’alcin;

serà una senyera combatuda,

i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima;

així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts.»

Hi havia també una profetessa,

Anna, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser.

Era d’edat molt avançada:

havia viscut set anys amb el seu marit,

però havia quedat vídua fins aleshores,

als vuitanta-quatre anys.

Mai no es movia del temple,

dedicada nit i dia al culte de Déu

amb dejunis i oracions.

Ella, doncs, que es trobava allà a la mateixa hora,

donava gràcies a Déu

i parlava del nen a tots els qui esperaven

el temps en què Jerusalem seria redimida.

I quan hagueren complert tot el que ordenava la Llei del Senyor,

se’n tornaren a Galilea,

al seu poble de Natzaret.

El noi creixia i es feia fort,

era entenimentat

i Déu li havia donat el seu favor.

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Sorprenen les paraules de Simeó quan, parlant de tu, diu que seràs motiu que molts caiguin a Israel i molts d’altres s’alcin. No puc imaginar que tu, el Fill de l'home, puguis ser motiu que molts caiguin. ¿No es diu en el mateix relat que ets llum per a tothom?!

Fid'ho
És el risc de la llibertat! La llum és indispensable per a qui vol fer el bé, però la llibertat li permet fer el mal. Qui vol fer el mal busca la foscor; i odia la llum.

Evy
Jo penso que, directament, ningú no vol fer el mal. Qui fa un mal és perquè, d'alguna manera, hi troba algun bé.

Fid'ho
Les coses no són tan simples! Cada home sura en un mar d'idees, valors, mentalitat, religió, costums, lleis, pressupòsits, interessos,... que el mouen a ser o actuar d'una determinada manera. Però, quan ens trobem davant una persona concreta, tot això queda en quarantena. I és aquí que ens la juguem! Qui prefereix la persona a qualsevol altra cosa, bona o dolenta, actua amb justícia. Qui menysprea la persona −per insignificant que sembli− donant preferència a les seves coses, bones o dolentes, és injust. La trobada amb les persones reals i concretes es converteix en l'ocasió per fer el bé o el mal.

Evy
¿És per això que tu, fill de l'home, ets una "senyera", i "senyera combatuda", com diu el bell Simeó?

Fid'ho
Quan algú es fa present davant nostre, la seva presència és com una espasa que ens travessa, i posa de manifest els nostres autèntics sentiments.

Evy
És possible canviar els sentiments?

Fid'ho
Evidentment que sí! Pensa que els humans estem "dissenyats" per estimar. Davant els altres, sobretot davant dels qui pateixen, sentim constantment la crida de l'amor; i podem seguir-la. Igualment, quan es menysprea algú, se sent la veu del remordiment: què n'has fet del teu germà? És una invitació a convertir-se. Fer-ho o no, és una decisió de cadascú.

Evy
¿N'hi ha que no es converteixen?

Fid'ho
Evy! Aquesta pregunta és només una curiositat de periodista!...
Però et diré una cosa: com a Fill de l'home la meva feina és invitar tothom a la conversió, respectant la llibertat. Cada ésser humà només s'humanitza fent Humanitat.

Evy
Els Dictadors també volen “fer la Humanita”t...

Fid'ho
No pas des de l'home sinó des dels seus gustos, prejudicis o ànsies de Poder. En realitat, només  utilitzen els humans, però no fan Humanitat. Ells fan Imperis.

Evy
¿El Regne de Déu que tu prediques, no és també un Imperi?

Fid'ho
Cal vigilar! La temptació de fer-ne un imperi no desapareix mai del tot! Cal estar molts atents per no caure en la temptació! A pesar d'això, n'hi ha que hi cauen, fins i tot entre els que es consideren deixebles meus!

Diumenge IV de durant l'any. Any A.

EVANGELI. (Mateu 5,1-12).

En aquell temps,

en veure Jesús les multituds,

pujà a la muntanya,

s’assegué

i els deixebles se li acostaren.

Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:

«Feliços els pobres en l’esperit:

el Regne del cel és per a ells.

Feliços els qui estan de dol:

vindrà el dia que seran consolats.

Feliços els humils:

són ells els qui posseiran el país.

Feliços els qui tenen fam i set de ser justos:

vindrà el dia que seran saciats.

Feliços els compassius:

Déu els compadirà.

Feliços els nets de cor:

són ells els qui veuran Déu.

Feliços els qui posen pau:

Déu els reconeixerà com a fills.

Feliços els perseguits pel fet de ser justos:

el Regne del cel és per a ells.

Feliços vosaltres

quan, per causa meva, us ofendran,

us perseguiran

i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies:

alegreu-vos-en i feu festa,

perquè la vostra recompensa és gran en el cel

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Les Benaurances!
És cèlebre, aquest text! Per la seva estructura literària, ja es veu que l'evangelista Mateu en fa el text fonamental del Regne del cel.
Però, t'he de ser sincer: aquestes Benaurances, jo no les entenc. Són massa contradictòries. A més: és molt fàcil prometre coses per a un futur que no sabem quan vindrà. A mi, aquestes Benaurances em fan pensar en els discursos populistes que fan tants polítics perquè la gent els voti.
I encara una altra cosa: són perilloses! Si els pobres i marginats són feliços, no cal que lluitin contra la injustícia de què són víctimes!

Fid'ho
Per què t'empenys en quedar-te a mig camí?! La justícia és necessària, i és allò que hi ha de posar cada home de part seva. Però la felicitat va molt més enllà, i és un do de Déu.

Evy
En les Benaurances parles molt de felicitat, però ¿per què la condiciones a coses que causen infelicitat, com la pobresa, el dol, la humiliació o el menyspreu? Si Déu ens vol fer feliços, per què no ho fa directament? Si la felicitat és un do, per què fa pagar un preu tan alt?

Fid'ho
No hi ha cap preu per a la felicitat! Els pobres, els humils, els perseguits... són feliços no pas perquè paguin un preu sinó perquè no posen obstacle al do de Déu. No són feliços perquè són pobres sinó perquè tenen una actitud d'obertura i de recerca. I qui busca, troba.

Evy
També els rics busquen la felicitat. Tothom vol ser feliç!

Fid'ho
Ben cert. I, en certa manera, la poden trobar. I aquesta és la seva desgràcia! Troben una ridícula i injusta felicitat en la seva riquesa exhibida, en el seu domini sobre els dèbils, o en la seva pretesa superioritat,... i així es tornen incapaços de valorar i buscar l'única vertadera felicitat, aquella que connecta amb la Felicitat de Déu.  

Evy
Les riqueses són dolentes?

Fid'ho
No!!! Déu ens les dóna perquè aprenguem a compartir; i aquest és el primer gran goig que ofereixen. Però quan les riqueses són buscades i posseïdes de manera que altres no tinguin el que necessiten, aleshores són injustes, i ens fan injustos.

Evy
Hi ha moltes classes de riquesa que no es poden compartir; per exemple la salut, la prudència, la sensibilitat, l'optimisme,...

Fid'ho
Ben cert. Però tu saps molt bé que, en realitat, allò que compartim és la vida. Les diferents riqueses són només l'anècdota. Allò important és la vida. La vida és allò que, en la mesura que la compartim, ens va indicant què i com podem compartir.

Diumenge 3er. de durant l'any A. Convertir-se.

EVANGELI. (Mateu 4,12-23).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

Quan Jesús sentí a dir que Joan havia estat empresonat,

se’n tornà a Galilea,

però no anà a viure a Natzaret, sinó a Cafar-Naüm,

vora el llac, a la regió de Zabuló i de Neftalí,

perquè s’havia de complir

allò que anunciava el profeta Isaïes:

«País de Zabuló i de Neftalí, camí del mar,

l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans:

El poble que vivia a les fosques

ha vist una gran llum,

una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós.»

Des d’aquell temps Jesús començà a predicar així:

«Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop.»

Tot vorejant el llac de Galilea, veié dos germans,

Simó, l’anomenat Pere, i Andreu.

Estaven tirant el filat a l’aigua, perquè eren pescadors,

i els digué:

«Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes.»

Immediatament abandonaren les xarxes

i se n’anaren amb ell.

Més enllà veié altres dos germans,

Jaume i Joan, fills de Zebedeu.

Eren a la barca amb el seu pare, repassant les xarxes,

i Jesús els cridà.

Ells abandonaren immediatament la barca i el pare,

i se n’anaren amb ell.

I anava per tot Galilea, ensenyant a les sinagogues,

predicant la bona nova del Regne

i guarint entre la gent tota malaltia.

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home). (Convertir-se. Salvació).

Evy
Segons he llegit, vas començar les teves predicacions dient que "El regne del cel és a prop". Però, dos mil anys després, aquest regne teu no es veu per enlloc...

Fid'ho
Hi ha qui el veu, i qui no el veu. Descuides una paraula que també vaig dir: "Convertir-vos". Convertir-se i veure el regne s'indueixen mútuament: convertir-se ajuda a veure el regne, i veure el regne ajuda a convertir-se. Passa com en l'amor: si estimes una persona que t'estima, veus el seu amor; i veure el seu amor et porta a estimar-la més.

Evy
Però, "convertir-se" a què?, o a qui?
Ens hem de convertir a la religió? Però, hi ha moltes religions!
Convertir-nos a Déu? Però, Déu no l'ha vist mai ningú!
Convertir-nos als altres? Són molta gent, els altres!

Fid'ho
Au, vinga, Evy! No fugis d'estudi buscant cinc peus al gat!
A veure: tu, com a periodista, estàs convertit a algú?

Evy
-Sí, és clar. Estic convertit als meus lectors.

Fid'ho
Ho veus, Evy? Sempre hi ha unes persones que, d'una manera o altra, tenim davant nostre.
¿Com hi estàs convertit als teus lectors?

Evy
Penso en ells quan escric: què busquen, què els interessa, què els agrada?...

Fid'ho
Imagino que també procures no enganyar-los, no utilitzar-los, no sotaposar-los als teus possibles èxits,... Perquè cada periodista té els seus “lectors”, i ha de pensar en ells.
Les nostres vides sempre són com un "llenguatge" davant els altres. Convertir-se vol dir pensar generosament en els nostres "lectors".

Evy
Entesos.
Però hi ha una altra cosa que no puc creure de cap manera. És quan es diu que "anaves per tot Galilea...guarint entre la gent tota malaltia". Això, evidentment, deu ser una exageració, no?! Si fos així, no hauries acabat com vas acabar. (I perdona de recordar-ho...).

Fid'ho
No hi ha res d'exagerat, aquí! No sóc metge ni curandero. Jo sóc el fill de l'home, i com a fill de l'home faig assequible la salvació als humans.
Mira, Evy: al començament, la majoria dels humans caminem a les fosques, sense saber on som, ni d’on venim ni a on anem. Ens fem preguntes perquè ens manquen respostes.
Aquesta ceguesa inicial genera tota classe de malalties: paràlisi, depressió, por, pessimisme, epilèpsia, neuràlgia,... En realitat són mecanismes amb els quals s’intenta superar aquella ceguesa inicial, però sense aconseguir-ho.
Jo encarno el moment en què “arriba el fill de l'Home”. És a dir: el moment en què, precisament obrint els ulls a la Humanitat, fem que aparegui la llum.
Quan ens obrim a la Humanitat, comencem a alliberar-nos de les malalties que provenen de la ceguesa inicial. Es comença a veure la vida. I quan es veu la vida, qualsevol malaltia hi queda com engolida.

Evy
Si t'atropella un cotxe i et quedes en cadira de rodes, això també queda engolit en la vida?...

Fid'ho
Tu ets periodista: pregunta-ho als qui es troben en aquesta situació...

Evy
M'interessa la teva resposta.

Fid'ho
No oblidis que jo sóc el crucificat. Com a crucificat, he connectat amb totes les malalties que la ceguesa inicial ha generat i genera. Per això sóc també el ressuscitat. Com a ressuscitat, conservo les ferides. Els qui encara són “cecs” consideren que les ferides m’han matat i que sóc un cadàver. Però per als qui “ja hi veuen”, les meves ferides posen de manifest que “visc donant la vida”.
Creu-me, Evy: quan algú connecta amb la Vida, totes les malalties canvien de significat. Algunes no desapareixen, però deixen de ser un mal absurd. La fe en el meu missatge genera una curació que abasta tota la persona, amb malalties i tot. Per això jo en dic salvació. 

Evy
Perdona Fid'ho, però no t’entenc...

Fid’ho
Hi ha coses que només s’entenen des de l’experiència. Però estic segur que tu ja pots començar a entendre-ho. Imagina que un fill teu necessita urgentment un transplantament de ronyó. ¿Estaries disposat a donar-li’n un dels teus?

Evy
Si es tracta del fill, i no hi altra solució...

Fid’ho
Imagina que li dones realment. ¿Viuries la teva manca d'un ronyó com una malaltia? ¿Et sentiries com si haguessis perdut un ronyó?

Evy
Em costa d’imaginar això que dius, però començo a veure la diferència entre “curació” i “salvació”.
Tu no ets metge; no “cures” malalties. Però mostres des de la teva pròpia experiència que, fent humanitat, ens “salvem”.
N’haurem de tornar a parlar...

Diumenge 2 de durant l'any A.

EVANGELI. (Joan 1,29-34).

En aquell temps,

Joan veié que Jesús venia i digué:

«Mireu l’anyell de Déu,

que pren damunt seu el pecat del món.

És aquell de qui jo deia:

Després de mi ve un home que m’ha passat davant,

perquè, abans que jo, ell ja existia.

Jo no sabia qui era,

però vaig venir a batejar amb aigua

perquè ell es manifestés a Israel.»

Després Joan testificà:

«He vist que l’Esperit baixava del cel com un colom

i es posava damunt d’ell.

Jo no sabia qui era,

però el qui m’envià a batejar amb aigua em digué:

«Aquell sobre el qual veuràs que l’Esperit baixa i es posa

és el qui bateja amb l’Esperit Sant.»

Jo ho he vist,

i dono testimoniatge que aquest és el Fill de Déu.»

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Per què, en la Religió cristiana, es parla tant de pecat? I què vol dir això de "pecat del món"? ¿No és, el pecat, una qüestió estrictament personal?! El pecat és de qui el fa. Com es pot parlar de pecat del món!?

Fid'ho
Simplifiques massa les coses. "Pecat del món" no significa que el món sigui dolent o pecador, sinó que pateix des de dintre qualsevol pecat comès per persones individuals o grups. Tot està lligat i unit. ¿No diuen alguns científics que el vol d'una papallona, a l'Àfrica, pot acabar provocant un tornado al Carib? Tot està relacionat. Per això, quan algú peca, és tot el món que en pateix les conseqüències; de la mateixa manera que, quan algú fa el bé, és tot el món que s'humanitza.

Evy
Per tant, per a tu, el món no és dolent?

Fid'ho
Déu ha creat un món bo. Però, perquè pugui ser bo del tot, cal que l'Home sigui lliure. L’home lliure pot optar per a ser just i bo, però pot optar també per no ser-ho.
El bé o el mal que fa cada persona no queda només en ella mateixa sinó que afecta la resta del món.

Evy
De fet, quan mirem el món, hi veiem moltes injustícies. Més encara: les injustícies han creat unes estructures mundanes realment nefastes. Això és visible sobretot en els Estats, els nous “déus” amb poder absolut sobre persones i pobles, capaços de provocar guerres, matances, violacions, tortures... I no solament els Estats. Moltíssims humans, si se'ls presenta l'ocasió, cauen en la temptació de voler dominar els altres. En nom de la Religió es dominen les consciències; en nom de la Família s'imposen formes de vida inhumanes; en nom de la Cultura s'imposen costums alienants, en nom del Servei es manipulen les persones més dèbils;... El mal que hi ha en el món és realment immens.

Fid'ho
Si mires el mal, veuràs molt de mal. Si mires el bé, quedaràs admirar de la grandíssima bondat de tantíssimes persones. El bé i el mal estan barrejats en el món i en cada una de les persones. Però només el bé pot acabat triomfant perquè és l'únic que “connecta” amb la Font de tota Realitat.

Evy
No entenc la manera com Joan Baptista et presenta: "Mireu l'Anyell de Déu que pren sobre seu el pecat del món". ¿Ets una espècie de boc expiatori, com creien algunes antigues religions? ¿O series una víctima propiciatòria exigida per la Justícia Divina per compensar les injustícies humanes?

Fid'ho
No sóc cap boc expiatori, ni sóc cap víctima per aplacar la Justícia de Déu. I em sap greu que puguis pensar que Déu, que és Pare, exigeixi víctimes. Com a fill de l'Home, jo sóc l'anyell de Déu a semblança de l'anyell pasqual, que va fer-se aliment per als qui volien emprendre el seu Èxode: el seu camí vers la Llibertat. I és així que es treu el pecat del món.  

Evy
Continuo sense entendre-ho. ¿Fer-se aliment significa treure el pecat?

Fid'ho
La llum i la tenebra són coses oposades. Allà on arriba la llum, desapareix la foscor. Igualment, el domini sobre els altres i el servei generós són coses oposades: el pecat del domini s'anul·la amb la pràctica del servei. Més encara: tothom qui fa de la seva vida un aliment per als altres, queda lliure de l'influx pervers dels dominadors.
Com expliquen els Evangelis en el meu cas, els dominadors pensaven que em prenien la vida. Però era jo mateix qui la donava, i la dono, lliurement. Per això sóc el Ressuscitat.
La resurrecció és la vivència de la vida que es dóna. És la vida feta comunió.

Evy
Segons això, només vivim de debò quan ens fem aliment per als altres. Si algú ens pren la vida, simplement fa afectiva la nostra donació. Això capgira del tot la manera habitual d'entendre les coses!

 

Baptisme del Senyor. Any A.

EVANGELI. (Mateu 3,13-17).

En aquell temps,

Jesús, que venia de Galilea,

es presentà a Joan, vora el Jordà, perquè el bategés.

Joan no el volia admetre al baptisme. Li deia:

«Sóc jo el qui necessito que tu em bategis.

Com és que tu véns a mi?»

Jesús li respongué:

«Accedeix per ara a batejar-me.

Convé que complim d’aquesta manera

tot el que és bo de fer.»
Llavors hi accedí.

Un cop batejat, Jesús sortí de l’aigua a l’instant.

Llavors el cel s’obrí

i veié que l’Esperit de Déu baixava com un colom

i venia cap a ell,

i una veu deia des del cel:

«Aquest és el meu Fill, el meu estimat,

en qui m’he complagut.»

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Sospito que això del teu baptisme deu ser una cosa molt significativa perquè els tres Evangèlics Sinòptics el posen a l'inici de la teva vida pública. Però el llenguatge que fan servir és del tot incomprensible. No és imaginable que el "cel s'obri" i que "baixi un colom", com si fos un meteorit. Avui creiem en el Big Bang.

Fid'ho
D'acord, d’acord! Cada època i cada cultura tenen el seu llenguatge. Cal adequar el llenguatge perquè comuniqui el missatge. I el missatge del meu baptisme és realment molt significatiu.

Evy
Mirant-ho bé, en aquest Relat el mateix missatge ja corregeix el llenguatge.
El llenguatge respon a la idea de dos móns separats per la volta del cel. Però, de fet, el que ve a dir aquest Relat és que aquesta "volta de separació" desapareix. Així quedaria un únic món.
És així?

Fid'ho
El Relat no fa ni geografia ni astronomia, però certament corregeix la idea dels dos móns. Com tu dius, de món només n'hi ha un. Però també cal dir que aquest únic món té més "realitat" de la que els geògrafs, astrònoms o físics poden copsar.

Evy
Els científics actuals disposen d'instruments molt poderosos per estudiar i conèixer tota la Realitat, tant la del Microcosmos com la del Macrocosmos!

Fid'ho
Ben cert. Però hi ha una gran “part” de la Realitat que queda fora del camp de la Ciència.

Evy
Fora del camp de la Ciència? Insisteixes en la idea d'un altre món?

Fid'ho
No! Es tracta com d'una altra dimensió de l'únic món.
Imagina una obra d'art. Per exemple la Mona Lisa. És un objecte totalment físic. Però és evident que, per a qui té sensibilitat artística, és molt més que un objecte. Encara que algú analitzés amb els instruments més potents tots i cada un dels seus àtoms i de les seves partícules subatòmiques, mai no hi trobaria l'art que molts hi admirem. L'art constitueix una altra dimensió que neix del diàleg entre l'objecte i l'espectador. O millor: neix del diàleg entre l'artista- creador i l'artista-espectador.
L'art està en objectes físics, però porta els "artistes" més enllà de la Física.
Doncs bé: també és possible un diàleg entre els Humans i l’Univers. Aquest diàleg permet als qui hi estan oberts de sentir-s'hi estimats. És una altra dimensió de la Realitat.

Evy
¿El teu baptisme és l'experiència de sentir-s'hi estimat? ¿I què passa amb les persones que s'hi senten desgraciades o no-estimades?

Fid'ho
És sobretot pensant en elles que els Evangelis parlen de mi. Perquè el sentiment de sentir-se estimat no neix només de l’actitud d’obertura de cadascú. La solidaritat amb els marginats ens fa capaços de sentir la veu que ressona per a tothom: "Tu ets el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut". Jo vaig sentir-la quan vaig barrejar-me amb els pecadors que feien cua per ser batejats. També vaig sentir-la a la Creu, assumint la situació dels condemnats a mort. L'experiència de ser estimat ens arriba quan ens fem solidaris dels que, en el nostre món, són menyspreats, perseguits, jutjats o condemnats pels “poderosos”.

Evy
Jo diria que la solidaritat és un sentiment purament subjectiu!

Fid'ho
En els humans, res no és purament subjectiu o purament objectiu.
L’home és un subjecte, i totes les seves accions o percepcions són també subjectives. I precisament per això són importants i significatives.
Quan algú sent, per exemple, les paraules “t’estimo”, pot pensar que són només vibracions de l’aire; una “fressa” que l’oïda detecta. Però si té davant seu algú que li diu a ell “t’estimo”, aquestes paraules ja no són solament una fressa sinó que creen una relació entre subjectes. Tant si acull aquesta relació com si la refusa, la subjectivitat ha estat activada, en positiu o en negatiu.
La presència de l’altre sempre activa la nostra subjectivitat perquè l'altre i jo som subjectes.

Evy
El so de les paraules és objectiu; la relació que les paraules activen és subjectiva...
Em sembla que ho entenc. Però em costa d’acceptar que hi hagi cap “veu de Déu” objectiva que digui a algú: "Tu ets el meu Fill, el meu estimat”.

Fid’ho.
Déu no l’ha vist ni sentit, ni palpat ni olorat mai ningú. No és un “objecte”. O, si vols, no és objectiu per a nosaltres. I no obstant, la presència objectiva dels altres, sobretot dels qui pateixen o dels marginats, ens posa en relació subjectiva amb Ell.

Evy
Déu seria, aleshores, l’eco de la nostra consciència?

Fid’ho
No. Però l’eco de la nostra consciència ens fa intuir la seva presencia en cada ésser humà amb qui ens trobem. Sobretot en els que pateixen.

Evy
Per què?

Fid’ho
Perquè tot ésser humà present és “sentit” com un absolut. Tot home que pateix, quan se’ns fa present, ens genera una exigència de compassió, i no correspondre-hi és ofendre’l. Qualsevol humà injustament tractat genera en nosaltres la necessitat de rebel·lar-se contra la injustícia; i no fer-ho, ens deshumanitza. És el sentit d’humanitat que tot humà experimenta en el més profund de si mateix.

Evy
Em sembla que començo a entendre allò que alguns diuen, que tot ésser humà és “imatge de Déu”. No és ni una còpia, ni una representació, ni una visualització. Però ens situa davant per davant de l'absolut.