Ascensió del Senyor. A.

Nota:

Donat que la festa d'avui té per base el relat dels Fets dels Apòstols llegit com a 1ª Lectura, excepcionalment el copio també aquí.

1ª LECTURA.  (Actes 1,1-11).

En la primera part del meu llibre, Teòfil,

he parlat de tot el que Jesús va fer i ensenyar,

des del principi fins al dia que fou endut al cel,

després de confiar, en virtut de l’Esperit Sant,

la seva missió als apòstols que ell havia elegit.

Després de la passió se’ls presentà viu,

i ho comprovaren de moltes maneres,

ja que durant quaranta dies se’ls aparegué,

i els parlava del Regne de Déu.

Estant reunit amb ells,

els manà que no s’allunyessin de Jerusalem

i els digué:

«Espereu aquí la promesa del Pare

que vau sentir dels meus llavis

quan us deia que Joan havia batejat només amb aigua;

vosaltres, d’aquí a pocs dies,

sereu batejats amb l’Esperit Sant.»

Els qui es trobaven reunits li preguntaven:

«Senyor, ¿és ara que restablireu la reialesa d’Israel?»

Ell els contestà:

«No és cosa vostra de saber

quins temps i quines dates ha fixat l’autoritat del Pare,

però quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres,

rebreu una força que us farà testimonis meus

a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria

i fins als límits més llunyans de la terra.»

Quan hagué dit això s’enlairà davant d’ells,

i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista.

Encara s’estaven mirant al cel com ell se n’anava,

quan es presentaren dos homes vestits de blanc,

que els digueren:

«Homes de Galilea, ¿per què us esteu mirant al cel?

Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel,

tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar

que se n’anava al cel.»

EVANGELI. (Mateu 28,16-20).

En aquell temps,

els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea,

a la muntanya que Jesús els havia indicat.

En veure’l es prosternaren.

Alguns, però, dubtaren.

Jesús s’acostà i els digué:

«Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra.

Aneu a convertir tots els pobles,

bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant

i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat.

Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.»

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Els textos de la festa d'avui semblen contradictoris: a la 1ª Lectura s'afirma que tu te'n vas, pujant enlaire cap al cel fins que et perden de vista; en canvi a l'Evangeli dius que seràs amb els teus deixebles cada dia fins a la fi del món.
Per altra part, quan jo m'entrevisto amb tu cada setmana, no em sembla pas que "baixis del cel" per parlar amb mi. Tampoc no sabria imaginar-me un fill de l'home allunyat de la Humanitat.

Fid'ho
Imagines malament això de "pujar al cel". El cel no és pas un lloc o un espai que està lluny, més enllà dels núvols. Pujar al cel significa entrar en una situació de plenitud. I la veritat és que tu i jo podem tenir aquestes converses de cada setmana precisament perquè estic al cel; és a dir: et parlo des d'una situació de plenitud ja iniciada en mi.

Evy
No sé si t'acabo d'entendre... ¿Podries posar un exemple?

Fid'ho
I tant: un exemple ben pròxim i actual.
Imagina un Poble que viu sota la dominació d'una metròpoli forana. A pesar d'això, la gent d'aquest Poble mantenen la consciència de la seva identitat, i creix en ells la voluntat de dirigir per si mateixos la seva vida col·lectiva. Arribat el moment oportú, proclamen la seva independència, acomiadant els representants forans. Construeixen democràticament el seu propi programa de convivència i delegen en persones idònies les funcions necessàries per a una vida col·lectiva lliure i creativa.

Evy
Ja veig per on vas. Els nous governants serien persones que "pugen" per ocupar-se de l'administració. Però, a diferència dels anteriors administradors, pugen representant el seu propi Poble, i per servir-lo d'acord amb les instruccions que han rebut d'ell. Per a ells "pujar" no significa "marxar", sinó tot el contrari: a través d'ells, és tot el Poble qui fa l'experiència de plenitud; és a dir: d'independència i creativitat.
En el teu cas, tu puges al cel perquè els teus deixebles facin, en tu i per tu, una experiència de plenitud. Per tant, de fet no "marxes" sinó que canvies la manera d'estar present.
D'acord; em sembla un exemple clar. Però, ¿per què no has posat, com altres vegades, un exemple tret de l'àmbit familiar, que seria més real? Perquè, en política, això que dius és inimaginable a causa de les lluites de poder entre colonitzadors i colonitzats. En canvi, en les famílies, normalment els pares donen amb alegria l'emancipació als seus fills.

Fid'ho
Podria haver-ho fet. Però l'emancipació paterna ve provocada per la mateixa evolució biològica. Els fills acaben emancipant-se, vulguin o no vulguin els pares. En canvi la emancipació de què t'estic parlant és fruit exclusivament de l'anhel de llibertat i de la creativitat presents en el cor de cada humà. Ja ho sé que no és un exemple real perquè els Estats són àrees de poder, incapaços de ser promotors de llibertat. Però això no pot ofegar l’anhel de llibertat que experimenten tots els humans.
Allò que vol significar el relat de la meva ascensió és precisament l'acompliment d'aquest anhel de plenitud.  Per això està totalment vinculat a la festa de diumenge que ve: la Pentecosta. La Pentecosta és un esclat de plenitud en el si de la comunitat dels deixebles.

Evy
El relat de Lluc acaba fent un anunci sorprenent: "Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel, tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n’anava al cel".
¿Per què marxa, Jesús, si ha de tornar venir?

Fid'ho
T'ho acabo d'explicar. Jesús "marxa" com a mestre i senyor. Els mestres i senyors, d'alguna manera sempre queden fora de nosaltres. En canvi Jesús, com a fill de l'home, "torna" com a foc, paraula, esperit que està dintre cada ésser humà. Ho llegirem diumenge que ve.

Evy
Em queden preguntes per fer, però esperaré diumenge que ve, festa de la Pentecosta.