Diumenge 3er. de Pasqua. A.

(>>  Presentació).

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Lluc 24:13-35).

Aquell mateix diumenge

dos dels deixebles de Jesús se n’anaven a un poble

anomenat Emaús, a onze quilòmetres de Jerusalem,

i conversaven entre ells comentant aquests incidents.
Mentre conversaven i discutien,

Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells,

però Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin.

Ell els preguntà:

«De què discutiu entre vosaltres tot caminant?»

Ells s’aturaren amb un posat trist

i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué:

«De tots els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem,

¿ets l’únic que no saps el que hi ha passat?»

Els preguntà: «Què?»

Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret.

S’havia revelat com un profeta

poderós en obres i en paraules davant Déu i el poble.

Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble

l’entregaren perquè fos condemnat a mort i crucificat.

Nosaltres esperàvem que ell seria

el qui hauria alliberat Israel.

Ara, de tot això ja fa tres dies.

És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat:

han anat de bon matí al sepulcre,

no hi han trobat el cos,

i han vingut a dir-nos que fins i tot

se’ls han aparegut uns àngels

i els han assegurat que ell és viu.

Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre

i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit,

però a ell, no l’han vist pas.»

 
Ell els digué:

«Sí que us costa d’entendre!

Quins cors tan indecisos a creure

tot allò que havien anunciat els profetes.

No havia de patir tot això el Messies

abans d’entrar en la seva glòria?»

Llavors, començant pels llibres de Moisès

i seguint els de tots els profetes,

els exposava tots els llocs de les Escriptures

que es referien a ell.

 
Mentrestant s’acostaven al poblet on es dirigien

i ell va fer com si seguís més enllà.

Però ells el forçaren pregant-lo:

«Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard

i el dia ha començat a declinar.»

Jesús entrà per quedar-se amb ells.

Quan s’hagué posat amb ells a taula,

prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava.

En aquell moment se’ls obriren els ulls i el reconegueren,

però ell desaparegué.

I es deien l’un a l’altre:

«No és veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre

mentre ens parlava pel camí

i ens obria el sentit de les Escriptures?»

Llavors mateix s’alçaren de taula

i se’n tornaren a Jerusalem.

Allà trobaren reunits els onze

i tots els qui anaven amb ells, que deien:

«Realment el Senyor ha ressuscitat

i s’ha aparegut a Simó.»

Ells també contaven el que els havia passat pel camí,

i com l’havien reconegut quan partia el pa.

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Trobo molt curiós aquest relat d'avui. Dóna la impressió que tu, un cop ressuscitat, tenies ganes de jugar a cuit i amagar. Els dos pobres deixebles deurien quedar ben atabalats: primer, et veuen però no et reconeixen; i, quan et reconeixen, desapareixes i no ja et veuen! ¿Com t'ho vas fer per desaparèixer si eres allà? Et vas fondre? Vas marxar corrents? O, tot plegat, no va ser res més que un somni?

Fid'ho
Fas tantes preguntes perquè ho compliques massa. Tot és molt més senzill. Aquestes experiències les fan també tots els qui volen ser deixebles meus! No és cap joc de cuit i amagar sinó el procés de descoberta de l'home ressuscitat. Nota una cosa: mentre jo camino amb ells, per a ells és "de dia". Però, quan toca separar-me d'ells per anar més enllà, se'ls fa tard i el dia comença a declinar. A pesar de fer-se fosc, ells acullen aquell desconegut que els ha escridassat. Aquest acolliment a un desconegut i el meu gest a la taula els permeten reconèixer-me, i se'ls torna a fer "de dia"! De cop i volta s'han adonat que la meva vida donada es fa visible en la comunitat i fent comunitat. Per això tornen de seguida a la comunitat. Allà em podran "veure".

Evy
Potser aquells dos d'Emaús et van veure, però jo continuo amb moltes coses que no entenc. Acabes de dir que la teva vida donada es fa visible en la comunitat. Però els de Jerusalem diuen als d'Emaús que tu t'havies aparegut a Simó. Simó és una persona individual; no és cap comunitat. Com et va poder "veure" si estava sol?

Fid'ho
Que jo me li aparegués no significa que ell em "veiés", com tampoc no em van veure els d'Emaús. Aquells que fan visible la vida donada són aquells que l'acullen, donant també ells la seva vida. D'aquesta comunió en neixen les comunitats. Les comunitats són com el "cos" que fan visible la vida donada-rebuda-i-donada. Simó em "veié" quan reconstituí, reintegrant-s'hi, la comunitat del Onze. Passa com amb el corrent elèctric: l'electricitat no és visible en si mateixa. Però és fa visible quan una bombeta l'acull, i la dóna en forma de llum. En aquest cas podríem dir que la llum és el "cos" que ens fa visible l'electricitat.

Evy
El que dius de la bombeta es podria dir igualment de qualsevol aparell que "rep" l'electricitat i la "dóna" en forma de llum, d'imatge, de música, de moviment, de calor, de fred,... 
Em sembla que ho començo a entendre. També es podria dir que la vida donada pren forma d'energia en els qui la reben. És el que em va dir un dia la meva dona: "Sense tu, jo no hauria fet ni la meitat de les coses que he fet. A part dels fills, és clar!". Li vaig respondre que jo podria dir el mateix.
Vist així, "tot és molt més senzill", com has dit al començament. Per ressuscitar, no cal pas esperar a haver mort. Comencem a ressuscitar quan comencem a estimar de debò.
Això no és cap "veritat" que es pugui ensenyar. Només s'aprèn des de la experiència de l'amor: d'un amor rebut i donat; donat i rebut.

Fid'ho
Enhorabona, Evy!

Evy
Sí. Estic d'enhorabona! I fins i tot m'imagino que el relat que hem llegit només diu el nom d'un dels dos deixebles perquè l'altre podria ser jo mateix, o qualsevol de la resta dels humans...