Diumenge 29. A

EVANGELI. (Mateu 22:15-21).

En aquell temps,

els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús

en alguna paraula comprometedora,

i li enviaren alguns dels seus

i dels partidaris d’Herodes a dir-li:

«Mestre, sabem que dieu sempre la veritat,

i que ensenyeu de debò els camins de Déu,

sense miraments per ningú, sigui qui sigui,

ja que no obreu per complaure els homes.

Digueu-nos, doncs, ¿què penseu d’això?:

¿És lícit o no de pagar tribut al Cèsar?».

Jesús, que s’havia adonat de la seva malícia,

els respongué:

«Hipòcrites, ¿per què proveu de comprometre’m?

Ensenyeu-me la moneda del tribut».

Ells li ensenyaren una moneda romana,

i Jesús els preguntà:

«De qui és aquesta figura

i el nom que hi ha escrit?».

Li diuen:«Del Cèsar».

Jesús els respon:

«Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar,

i a Déu, allò que és de Déu».

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Segons diu el relat que hem llegit, la gent es va admirar de la teva resposta als fariseus i herodians. Però a mi em sembla una resposta massa ambigua. Dir "Retorneu al Cèsar el que és del Cèsar" em sembla molt conservador; sembla una acceptació implícita del sistema capitalista. Per altra part "Doneu a Déu el que és de Déu", què vol dir?

Fid'ho
Les meves paraules no eren una resposta a una "pregunta". Estava ben clar que no es tractava d'una pregunta sinó d'una trampa. Les meves paraules eren precisament per deixar al descobert aquesta trampa.
I la trampa era doble: la trampa en què em volien atrapar, i la trampa en què estaven atrapats els qui em feien la pregunta. Les meves paraules eren una invitació directa a sortir de la trampa en què estaven atrapats. "Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar"; després podreu donar a Déu allò que és de Déu.

Evy
¿Tenir monedes del Cèsar és una trampa?

Fid'ho
No t'enganyis, Evy! Qui remena oli, s'unta. Qui utilitza les xarxes del Poder, hi queda atrapat. Qui festeja amb el diner, queda subjecte als seus impostos.

Evy
Déu també té impostos...

Fid'ho
No, Evy. No posis en el mateix pla Déu i el Cèsar. A Déu el "paguem" acollint els seus dons. Ell ens ha estimat primer; i nosaltres l'estimem acceptant el seu amor, que ens porta a estimar els altres. L'amor de Déu, acceptat, ens fa fills, i germans de la resta dels humans. En canvi la teranyina dels Cèsars ens fa súbdits, i rivals de la resta dels humans.

Evy
Jo entenia les teves paraules com si proposessis un equilibri entre les obligacions religioses i les obligacions civils.

Fid'ho
Aquesta dualitat és fruit de la immaduresa. En la mesura que una persona va madurant, tota la seva vida va integrant-se en forma de comunió amb Déu, amb els altres, amb la resta dels vivents i amb tot l'Univers.

Evy
¿Vols dir amb això que l'home madur està per sobre de les lleis civils i religioses?...

Fid'ho
En la mesura que un home va madurant, ja no es mou per les exigències de les lleis sinó pels impulsos de la generositat. A vegades hi haurà lleis que l'ajuden a canalitzar la seva generositat; igualment a vegades hi haurà lleis que seran un obstacle a la generositat, i serà necessari fer el possible per canviar-les o, fins i tot, desobeir-les. Les lleis són per als homes, i no els homes per a les lleis.

Evy
Tot això em sembla bé en teoria; però en la pràctica les coses no funcionen així...

Fid'ho
Immensa és la superfície dels oceans, però la quantitat de les aigües és encara molt més gran d'allò que es veu. No t'enganyis, Evy: la generositat no és exhibicionista; i és molt més gran d'allò que es veu.