Diumenge 3 de Quaresma. Any A.

EVANGELI. (Joan 4,5-42).

Nota: En blau allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps,

Jesús arribà a una població samaritana

que s’anomena Sicar,

prop dels terrenys que Jacob havia donat al seu fill Josep.

Allà hi ha el pou de Jacob.

Era cap al migdia quan Jesús, cansat de caminar,

s’estava assegut bonament a la vora del pou.

Els deixebles havien anat al poble

a comprar provisions.

Arribà una dona samaritana,

que venia a treure aigua.

Jesús li diu: «Dóna’m aigua.»

Li diu la samaritana:

«Com? Vós, un jueu, em demaneu aigua a mi,

que sóc una dona samaritana?»

Cal saber que els jueus no es fan amb els samaritans.

Jesús li respongué:

«Si sabessis què vol donar-te Déu

i qui és el qui et demana que li donis aigua,

ets tu qui li hauries demanat aigua viva,

i ell te l’hauria donada.»

Ella li diu:

«Senyor, aquest pou és fondo

i no teniu res per treure aigua.

D’on la traieu, l’aigua viva?

Jacob, el nostre pare, ens va donar aquest pou

i en bevia tant ell,

com els seus fills, com el seu bestiar.

Sou més gran vós que no pas ell?»

Jesús li respongué:

«Els qui beuen aigua d’aquesta

tornen a tenir set,

però el qui begui de la que jo li donaré,

mai més no tindrà set;

l’aigua que jo li donaré es convertirà en una font

que brollarà sempre dintre d’ell

per donar-li vida eterna.»

Li diu la dona:

«Senyor, doneu-me aigua d’aquesta:

que no tingui mai més set

ni hagi de tornar mai més aquí

a treure aigua del pou.»

Ell li diu:

«Vés a cridar el teu marit i torna.»

La dona li contesta: «No en tinc, de marit.»

Li diu Jesús:

«Tens raó: n’has tingut cinc,

i l’home que ara tens no és el teu marit.

Això que has dit: “No en tinc, de marit”, és veritat.»

Ella li diu:

«Senyor, veig que sou un profeta.

Els nostres pares adoraren Déu en aquesta muntanya,

però vosaltres, els jueus,

dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem.»

Jesús li respongué:

«Creu-me, dona:

s’acosta l’hora que el lloc on adorareu el Pare

no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem.

Vosaltres no sabeu qui adoreu;

nosaltres sí que ho sabem,

perquè la salvació ve dels jueus.

Però s’acosta l’hora,

més ben dit, és ara mateix,

que els bons adoradors adoraran el Pare

en esperit i en veritat.

Aquests són els adoradors que vol el Pare.

Déu és esperit.

Per això els qui l’adoren

han de fer-ho en esperit i en veritat.»

Li diu la dona:

«Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l’Ungit.

Quan ell vingui, ens ho explicarà tot.»

Ell li respon:

«El Messies sóc jo, que parlo amb tu.»

Llavors mateix arribaren els deixebles.

S’estranyaren que parlés amb una dona,

però cap d’ells no gosà preguntar-li

què volia o de què parlava amb ella.

La dona deixà estar la gerra

i se n’anà al poble a dir a la gent:

«Veniu a veure un home

que m’ha dit tot el que he fet.

No serà el Messies?»

La gent sortí del poble i anà a trobar-lo.

Mentrestant els deixebles li deien invitant-lo:

«Mengeu, rabí.»

Però ell els contestà:

«Jo, per menjar, tinc un altre aliment

que vosaltres no sabeu.»

Els deixebles es preguntaven entre ells:

«És que algú li ha portat menjar?»

Jesús els diu:

«El meu aliment és

fer la voluntat del qui m’ha enviat

i acomplir la seva obra.

Vosaltres dieu:

“Quatre mesos més i ja serem a la sega.”

Doncs jo us dic:

Alceu els ulls i mireu els camps:

ja són rossos, a punt de segar.

El segador ja rep la part que li toca

i recull el gra per a la vida eterna,

perquè s’alegrin plegats el sembrador i el segador.

En aquest cas té raó la dita

«un és el qui sembra i un altre el qui sega».

Jo us he enviat a segar

on vosaltres no havíeu treballat.

Són altres, que van treballar-hi;

vosaltres sou sobrevinguts,

en el treball que ells havien fet.»

Molts samaritans d’aquell poble

van creure en ell

per la paraula de la dona que assegurava:

«M’ha dit tot el que he fet.»

Per això, quan els samaritans anaren a trobar-lo,

li pregaven que es quedés amb ells.

I s’hi va quedar dos dies.

Després de sentir-lo parlar a ell mateix,

encara molts més van creure,

i deien a la dona:

«Ara ja no creiem només pel que tu deies;

nosaltres mateixos l’hem sentit,

i sabem que aquest és de debò el Salvador del món.»

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Literàriament parlant, trobo aquest relat extraordinari. Em vaig adonant que allò realment important no és tant el que dius sinó el qui ets. Vaig descobrint que tu mateix, el Fill de l'Home, ets el missatge. En aquest relat, la Samaritana és el magnífic i simpàtic contrapunt que posa en relleu allò que tu ets. Però aquí està precisament el meu problema! Qui ets? Quin significat té la teva existència per als humans? Jo et situo en l'àmbit religiós; però sembla que tu vas contra coses molt pròpies de la religió, com són els temples. ¿Com pot ser que declaris superada tota forma de temple? ¿Els temples són una equivocació?

Fid'ho
Ser petit no és cap equivocació; però seria un greu error no créixer. Cal fer-se adult. Ser adult comporta superar tot allò que és propi de la infantesa. És cert: naixem petits i depenent totalment dels pares; però aviat sentim la necessitat d'afirmar el nostre JO. Afirmar el nostre JO genera una creixent soledat perquè ens adonem que "només jo sóc jo!". La reacció espontània a aquesta soledat és buscar vincles; establir lligams que, sense negar la independència desitjada, permetin sentir-se connectat.

Evy
Suposo que la "religió" s'ha de situar en el marc d'aquesta necessitat de connectar-se o "relligar-se". Per això, per a molts, els temples són una necessitat!

Fid'ho
Poden ser una necessitat de l'home infantil. Però l'home, a més de necessitats té també capacitats. El desenvolupament de les capacitats li permet anar-se alliberant de les necessitats.

Evy
No; no ho acabo d'entendre. Perquè si algú s'alliberés (suposant que fos possible!) de la necessitat de tenir lligams ("religió"),¿com es relacionaria amb els altres? Sense lligams amb els altres, cauria en la més absoluta soledat!

Fid'ho
¿Els lligams que els vostres fills tenen amb vosaltres, els pares, són iguals ara que ja són grans que quan eren petits?

Evy
... Em penso que començo a entendre...
Ara que són grans, els lligams entre ells i nosaltres ja no neixen de les seves necessitats sinó de la seva llibertat. Són lligams molt diferents! Més que "lligams", són espais de llibertat creativa! ¿És això el que vol indicar la Samaritana quan va a trobar la gent del seu poble per dir-los: Veniu a veure un home que m’ha dit tot el que he fet. ¿No serà el Messies?

Fid'ho
En tot aquest relat, les paraules-clau són "dona" i "home".

Evy
¿La Samaritana representa la dona adulta, alliberada de tots els "marits" que la mantenien inferior o petita? ¿De qui parles quan li dius que l'home que ara té no és el seu "marit"? ¿Estàs parlant de tu mateix com a fill de l'home?

Fid'ho
L'antic llenguatge matrimonial expressava imperfectament la relació entre Déu i el Poble escollit. La relació madura entre Déu i la Humanitat s'expressa millor amb el llenguatge Pare–Fill hereu. És el que vol suggerit l'expressió "...els bons adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare".

Evy
Dedueixo d'això que la relació Pare/Mare – fills/filles porta directament a la pràctica de la fraternitat, i no pas al culte religiós en temples!