Diumenge 28 de l'any A.

 

EVANGELI. (Mateu 22:1-14).

(En blau allò que correspon a la versió llarga).

 

En aquell temps,

Jesús proposà aquesta altra paràbola

als grans sacerdots i als notables del poble.

“Passa amb el Regne del cel

com amb un rei que celebrava el casament del seu fill,

envià els seus homes a avisà els convidats,

però no hi volien anar.

Llavors n’envià d’altres que diguessin als convidats:

Ja tinc preparat el banquet,

he fet matar els vedells i l’aviram.

Tot és apunt: veniu a la festa.

Però ells no en feren cas:

l’un se n’anà al seu camp,

l’altre als seus negocis,

i altres agafaren els enviats, els maltractaren i els mataren.

El rei, en veure això, s’indignà,

i envià les seves tropes per exterminar aquells assassins

i incendiar-los la ciutat.

Mentrestant, digué als seus homes:

El banquet de casament és a punt,

però els convidats no se’l mereixien.

Per tant, aneu a les sortides dels camins

i convideu a la festa tothom que trobeu.

Ells hi anaren,

i reuniren tothom qui trobaven, bons i dolents.

I la sala del banquet s’omplí de convidats.

 

Quan el rei entrà a veure els convidats,

s’adonà que un home dels que eren allí

no duia el vestit de festa, i li digué:

Company,

¿com és que has entrat sense vestit de festa?

Ell va callar.

Llavors el rei digué als qui servien:

Lligueu-lo de mans i peus i traieu-lo fora, a la fosca.

Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.

Els cridats són molts,

però no tants els elegits”.

 Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Aquesta paràbola és realment sorprenent: ens presenta un rei, generós perquè prepara un gran convit per a tothom, però també cruel amb tots aquells que no accepten la seva invitació o que l'accepten sense portar el vestit adequat.

Fid'ho
Si el rei es mostra al mateix temps generós i sever, és per deixar ben clar que, per a cada un dels humans, l'única possibilitat de reeixir és acollint la generosa invitació del Rei. Dit d'una altra manera: o existim acollint el do de Déu, o la nostra vida no s'aguanta, i desapareix. És semblant a allò que passa amb les bombetes: o accepten endollar-se al corrent elèctric i fer llum, o no serveixen per a res, i acaben llançades a les escombraries.

Evy
¿No som lliures d'acceptar la invitació de Déu?!

Fid'ho
Som totalment lliures! Podem no acceptar-la. Però no acceptar-la significa quedar-se fora de l'àmbit vital. Seria com si un riu refusés rebre l'aigua de les seves fonts. Deixaria de ser un riu.
La llibertat d'acolliment no pressuposa que hi hagi una altra alternativa.

Evy
Segons la paràbola, els invitats que no van acceptar la invitació, se'n van anar als seus negocis... Tenien alternativa.

Fid'ho
No. Aquests invitats, a més de ser desagraïts, s'equivoquen del tot. Els seus "negocis" són només un miratge. Son una alternativa fal·laç. No hi trobaran espai vital. La seva "ciutat" serà destruïda, no pas per un càstig sinó per falta de consistència. El llenguatge de la paràbola és dur perquè vol indicar-nos que es tracta d'una situació límit. És un avís.

Evy
¿I aquell pobre home que ha acceptat la invitació, i no obstant és llançat fora amb males maneres, només per no portar el vestit adequat?! Segurament no tenia cap altre vestit!

Fid'ho.
No és una qüestió de vestits. Aquell "pobre home" representa qualsevol persona que intenta fer trampes. En el pla de Déu, la vida humana està destinada a ser viscuda com una festa de família. Les Noces del fill són en realitat les noces de cada ésser humà amb la Humanitat. El "Fill" és la Humanitat que entre tots anem construint: filla de Déu pel do rebut; filla de l'Home perquè es construeix des de la fidelitat de cada un dels humans. Però hi ha humans que entren al convit sense el vestit adequat.

Evy
¿Vols dir que "no portar el vestit adequat" significa entrar al convit no pas per participar de la festa sinó per utilitzar els convidats per als propis plans? ¿Podries ser més concret?

Fid'ho
Ja saps que en la Història humana han existit innumerables Dictadors. Tots ells s'han presentat a si mateixos com a "constructors d'una nova societat"; i amb aquesta excusa han fet guerres, han matat, esclavitzat o marginat milions de persones. I no solament els dictadors de què parla la Història. Cada ésser humà experimenta la temptació de ser dictador quan se li presenta l'ocasió de dominar algú. Pensa en el masclisme, el paternalisme, el clericalisme, la sacralització dels Estats, la dictadura dels mercats, la manipulació de les consciències, la prepotència dels guanyadors,...

Evy
Para, para!... perquè dubto que se n'escapi ningú...

Fid'ho
Tothom sent la temptació del domini sobre els altres. Per això, acceptar la invitació a la Noces del Fill de l'Home comporta convertir-se. Fins i tot aquells que, de fet, no tenen cap classe de Poder, però el desitgen en el seu cor. O aquells que, sovint essent esclavitzats, "s'identifiquen" amb els mateixos que els dominen. Cal canviar de "vestit", i posar-se el vestit adequat.

Evy
Recony!! Aquesta paràbola porta més "dinamita" del que em pensava!...

 

Diumenge 27è. Any A.

 EVANGELI. (Mateu 21,33-43).

Nota.

He afegit en vermell la reacció dels grans sacerdots i notables del poble, que no recull el Missal per a l'evangeli d'avui, però que forma part de la paràbola.

 

En aquell temps,

Jesús digué als grans sacerdots i notables del poble:

“Escolteu una altra paràbola:

Un propietari plantà una vinya,

la voltà d’una tanca,

hi cavà un cup,

hi construí una torre de guàrdia,

la deixà a uns vinyaters que la cultivessin,

i se’n anà del país.

Quan s’acostava el temps de la verema,

envià els seus homes per recollir-ne els fruits,

però els vinyaters els van agafar,

i, a un, li van pegar,

a un altre, el van matar,

a un altre el van treure a cops de pedra.

Ell envià més homes que la primera vegada,

però els tractaren igual.

Finalment els envià el seu fill

pensant que, al menys el fill, el respectarien.

Però ells, en veure’l, es digueren:

Aquest és l’hereu:

matem-lo i ens quedarem l’heretat.

I l’agafaren, el van treure fora de la vinya,

i el van matar.

 

Quan torni l’amo de la vinya,

¿què farà amb aquells vinyaters?”.

 

Li responen:

“Farà matar aquells mals homes

i passarà la vinya a uns altres

que li donin els fruits al temps de la verema”.

 

Jesús el diu:

“¿No heu llegit mai allò que diu l’Escriptura:

La pedra que rebutjaven els constructors

ara corona l’edifici. És el Senyor qui ho ha fet

i els nostres ulls se’n meravellen?

Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres

i serà donat a un poble que el farà fructificar”.

Tothom qui caigui sobre aquella pedra quedarà trossejat, i aquell sobre qui la pedra caigui quedarà fet miques.»

Quan els grans sacerdots i els fariseus sentiren les seves paràboles, van comprendre que es referia a ells,

i volien agafar-lo, però van tenir por de la gent, que el considerava un profeta.

 

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Perdona, Fid'ho: però tinc la impressió que t'agrada provocar. Tu eres conegut com el Galileu perquè ets de Galilea. A Galilea hi tenies els teus deixebles i amics; i també molta gent que et seguia. Però et vas entossudir a anar a Jerusalem, on sabies que eres mal vist i odiat. I, a sobre, te'n vas al temple a provocar els seus dirigents tractant-los de lladres i assassins.
¿Per què ho vas fer? ¿Per què havies d'anar a la capital, si sabies que et buscaven per fer-te desaparèixer?!

Fidho
Tots els camins de Galilea porten, d'una manera o altra, a Jerusalem.

Evy
Podies quedar-te a Galilea...

Fid'ho
No, Evy. Tots els camins de Galilea porten a Jerusalem.
Anar de Galilea a Jerusalem no significa un desplaçament geogràfic sinó que és el camí de la vida humana. Tothom qui decideix viure de debò, ha de fer aquest camí.

Evy
No t'entenc...

Fid'ho
Galilea és com una gran plaça centrada en el seu llac. Des de qualsevol lloc pots veure l'altra riba. Al llac no hi ha camins. Tot és camí.
Galilea és un espai de trobada, de relacions humanes al mateix nivell, en un mateix pla. Tot és horitzontal, encara que amb horitzons limitats: Galilea significa relació, intercanvi, pluralisme, convivència...

Jerusalem, en canvi, és una muntanya amb el seu temple, dominant, impositiu, vertical. És el lloc del Poder que imposa submissió; la càtedra de la autoritat que exigeix obediència; l’espai reservat dels sacerdots que sacrifiquen víctimes;... 

Evy
... Raó de més per quedar-se a Galilea!...

Fid'ho
Simplifiques massa les coses, Evy.
En primer lloc, tu saps perfectament que el Poder és expansiu. Com un pop afamat, estén els seus tentacles apoderant-se de tot allò que pot agafar. Els seus tentacles s'escampen arreu; també a Galilea. I són molts, siguin on siguin, els que es deixen seduir pel Poder i l'incorporen a la seva vida.
Per això és necessari anar a Jerusalem per denunciar i neutralitzar la capacitat deshumanitzadora del Poder que s'hi ha instal·lat. Sobretot perquè s’hi ha instal·lat utilitzant el nom de Déu.

"Jerusalem" i "Galilea" es troben imbricats en el cor de cada persona. Cada ésser humà sent la temptació constant del Poder i la crida permanent de la Germanor.
Tothom, un moment o altre, ha de "pujar a Jerusalem": o com a servidor i víctima del Poder, o per neutralitzar-lo posant en evidència la seva mentida.

Evy
A Jerusalem hi havia el temple...

Fid'ho
Només fins que hom descobreix que Déu no vol altre temple que l’espai de germanor amb tots els homes i amb tots els vivents. Només aquí s’hi experimenta la seva presència com a Pare de tots.
Tingues-ho clar, Evy: Déu no vol "sacerdots" oferint víctimes, sinó constructors de germanor.
Jo no podia deixar de testimoniar això.

Diumenge 26è. de l'any A.

 

EVANGELI. (Mateu 21,28-32).

En aquell temps,

Jesús digué als grans sacerdots i notables del poble:

“¿Què us en sembla?

Un home que tenia dos fills,

va dir al primer:

Fill meu, ves a treballar a la vinya, avui.

Ell respongué: No hi vull anar.

Però després, se’n penedí i hi anà.

El pare digué això mateix al segon

i aquest li respongué:

Hi vaig de seguida, pare. Però no hi anà.

¿Quin d’aquests dos va fer el que el pare volia?”

Li responen: “El primer”.

 

Jesús els diu:

“Us dic amb tota veritat

que els publicans i les dones de mala vida

us passen al davant cap el regne de Déu,

perquè ha vingut Joan

amb la missió d’ensenyar-vos el bon camí,

però vosaltres no l’heu cregut,

mentre que els publicans i les dones de mala vida

sí que l’han cregut.

I vosaltres, ni després de veure això,

encara no us en penediu ni voleu creure’l.

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Aquesta paràbola d'avui la trobo molt entenedora. L'aplicació que en fas m'agrada. Encara que els qui la sentien deurien enfadar-se molt! Això de la gent que té bones paraules, però no fa el que hauria de fer, i dels que responen malament, però van a treballar a la vinya... és molt actual avui dia!
Suposo que aquí "anar a treballar a la vinya" significa allò que tu en dius: fer humanitat.

Fid'ho
Ho has entès molt bé, i, com dius, té una gran actualitat. En realitat, aquesta paràbola està d'actualitat sempre.

Evy
D'acord: sempre està d'actualitat. Però jo em referia a que avui, per mèrit o per culpa dels mitjans de comunicació moderns, les paraules tenen una grandíssima força, fins i tot quan són mentideres. Sovint penso que la nostra societat s'ha convertit en el gran "regne de la mentida".

Fid'ho
No; perquè el regne de la mentida també és mentida. I ni mil mentides poden anul·lar una sola veritat. El que passa és que la mentida és exhibicionista; en canvi la veritat no necessita exhibir-se. En té prou en ser. Només existeix el regne de la veritat, si bé encara li falta molt per a la seva plenitud. Entretant, la mentida s'exhibeix. I, és clar, s'exhibeix mentint.

Evy
S'exhibeix mentint? Què vols dir?

Fid'ho
Que s'exhibeix prenent "forma de Veritat". És com el llop que es posa pell d'ovella, o imposa a les ovelles la seva pell de llop. Tu has parlat de la força de les paraules. Doncs, bé: els mentiders fan servir "paraules verdaderes" per mentir "millor".

Evy
Això no em costa gaire d'entendre-ho. Sóc periodista! Seria interessant fer una llista de les grans paraules d'avui utilitzades per dir mentides.

Fid'ho
Si fas aquesta llista, la primera paraula que hi has de posar és la paraula "Déu".

Evy
D'acord... Però ara nosaltres, a Occident, estem en una societat no-religiosa, i hem substituït la paraula "Déu" per altres paraules més "importants". Per exemple: "Democràcia". Quantes persones i quants pobles són oprimits o anul·lats en nom de la Democràcia!

Fid'ho
No et descuidis de posar també a la teva llista la paraula "Llei". Encara recordo les paraules del Gran Sacerdot dient davant meu: "Nosaltres tenim una Llei (i per ell, es tractava de la Llei de Déu) i, segons aquesta Llei, l'Home aquest ha de morir". L'Home aquest era jo; és a dir: tots els Humans. El Gran Sacerdot també era el Gran Mentider.

Evy
Jo pensava més aviat en paraules modernes; però tu m'estàs recordant paraules de sempre. Potser tens raó: això de les mentides amagades amb grans paraules, no és pas una cosa només d'avui dia.

Fid'ho
També hi ha grans mentides amagades amb "paraules petites", com "pecadors", "prostitutes", "immigrants", "il·legals", "sense papers",... Petites paraules que amaguen la gran mentida de molts que es diuen “treballadors de la vinya”, però que, en realitat, se n'estan apoderant per dominar-la i explotar-la com a propietat privada.

Evy
Si t'he de ser sincer, et diré que a vegades em fa por això de ser periodista. Tenen tanta força les paraules!! Poden fer molt de bé, però també poden fer molt de mal!...

 

Diumenge 25. Any A.

 

EVANGELI. (Mateu 20,1-16).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles aquesta paràbola:

“Amb el Regne del cel passa

com amb un propietari que sortí de bon matí

a llogar treballadors per a la seva vinya:

va fer tractes per un jornal,

i els envià a la seva tasca.

 

Sortí altra vegada a mig matí,

en trobà d’altres a la plaça sense feina i els digué:

Aneu també vosaltres a la meva vinya;

us pagaré el que sigui just.

I ells hi van anar.

 

Pels vols de migdia i a mitja tarda,

tornà a sortir i va fer el mateix.

Una hora abans de pondre’s el sol

encara en trobà d’altres, i els digué:

¿Què feu aquí tot el dia desvagats?

Ells li contesten:

És que ningú no ens ha llogat!

Els diu: aneu també vosaltres a la meva vinya.

 

Al capvespre, l’amo de la vinya digué a l’encarregat:

Crida els treballadors i paga’ls el jornal.

Comença pels que han vingut més tard,

i acaba pels primers.

 

Vingueren, per tant, els qui feia una hora que treballaven,

i cobraren el jornal sencer.

Quan tocava als primers, es pensaren que cobrarien més,

però van cobrar el mateix jornal.

En veure això rondinaven i deien al propietari:

Aquests darrers han treballat només una hora

i els pagues igual que a nosaltres,

que hem hagut de suportar

tot el pes de la jornada i la calor.

Ell va respondre a un d’aquests:

Company, ¿quin mal t’he fet?

¿No havíem fet tractes per un jornal?

Doncs, pren el que et toca i ves-te’n.

A aquest darrer jo li vull donar igual que a tu.

¿Que no puc fer el que vull a casa meva?

¿Tens enveja perquè jo sóc generós?

Així els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers”.

 

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
No puc estar d'acord amb el comportament d'aquest Propietari de la paràbola. La justícia és la justícia. Si volia mostrar-se generós amb els seus treballadors, havia de ser-ho amb tots. En canvi, només és generós amb els qui menys s'ho mereixen. Si volia pagar tot el sou als qui només havien treballat una hora, havia de pagar doble sou als qui n'havien treballat dues; i vuit sous als qui havien fet la jornada entera. Així hauria estat realment generós.

Fid'ho
El que dius és molt correcte mirat des d'un punt de vista només humà. Ho entenc, perquè sóc fill de l'home. Però estic cridat (estem cridats, tots els humans) a ser també fills de Déu, i Déu "funciona" d'una altra manera. Aquesta paràbola serveix per explicar −a qui ho vulgui entendre− la manera d'obrar de Déu, representat en el Propietari.

Evy
Doncs, encara pitjor! Per més que sigui l'Amo de tot i pugui fer el que vulgui a casa seva, si Ell no és just, ¿qui ho serà? La seva "generositat" amb els Últims és un càstig per als Primers, que són els qui més han treballar per a Ell. La Justícia és com unes balances: els platets han de quedar anivellats: si poses en un, has de posar també en l'altre...

Fid'ho
Em sorprèn aquesta teva posició tan "justa". M'has parlat vàries vegades de la teva família. ¿Feu servir "balances" entre vosaltres? ¿Estan sempre ben anivellats els platets de la teva dona i el teu? ¿Feu servir "balances" en la vostra relació amb els fills? ¿Us agrada que ells les facin servir entre ells?

Evy
Una cosa és la família i una altra molt diferent són les relacions laborals. La paràbola parla d'un propietari i d'uns treballadors.

Fid'ho
Ben cert! Família i relacions laborals són dues coses ben diferents! I precisament aquest és l'ensenyament que ofereix la paràbola: que els Humans som, entre nosaltres i amb el Propietari, una família.
La paràbola és la meva resposta a la pregunta de Pere (i de molts altres!) quan em diu: Nosaltres ho hem deixat tot i t'hem seguit. Què rebrem, doncs? La pregunta de Pere deixa entendre això que tu deies de les "balances".
¿Entens, ara, la meva resposta? Has de saber que la vinya no era un camp qualsevol. Era un terreny mimat, familiar, especialment cuidat. Invitar algú a treballar en la pròpia vinya significa invitar-lo a participar de la vida de la família.

Evy
¿Vols dir que, entre els teus seguidors, hi havia qui es considerava amb més mèrits perquè era dels de "primera hora"? ¿Volies corregir, amb aquesta paràbola, als qui es creuen "primers" on no hi ha ni primers ni darrers perquè tots són família?

Fid'ho
És ben bé així. Tots som família: amb avis que van ser nens, i amb nens que es faran avis; amb membres que avui aporten el fruit del seu treball i demà es beneficiaran del treball dels altres. Amb treballadors que aporten ingressos i amb no-treballadors que aporten il·lusió, servei, amor,... Sense "balances". Sense "comptabilitats".  
És cert: la temptació a posar balances és difícil de superar, però és del tot necessari. Costava als meus deixebles de primera hora, i continua costant als que han vingut després, fins que no s'accepta que tots els humans som família, i treballadors en la Vinya del Pare.

Diumenge 24 de durant l'any. Any A.

 

EVANGELI. (Mateu 18,21-35).

En aquell temps,

Pere preguntà a Jesús:

“Senyor, ¿quantes vegades hauré de perdonar

al meu germà el mal que m’haurà fet?

¿Set vegades?”

Jesús li respon: “No et dic set vegades,

sinó setanta vegades set”.

 

Per això passa amb el Regne del cel

com amb un rei que va voler demanar comptes

als qui ocupaven els llocs de govern.

Tot just començava,

ja li van presentar un dels seus ministres

que li devia deu mil milions.

Com que no tenia res per pagar,

el rei va manar que venguessin tots els seus béns,

i a ell mateix, amb la seva dona i els seus fills,

els venguessin com esclaus,

per poder pagar el deute.

Però ell se li llançà als peus i li deia:

Tingueu paciència i us ho pagaré tot.

Llavors el rei se’n compadí,

el deixà lliure i li perdonà el deute.

 

Quan sortia, trobà un dels seus col·legues

que li devia uns quants diners.

L’agafà i l’escanyava dient-li:

Paga’m tot el que em deus.

L’altre se li llança als peus i li suplicava:

Tingues paciència i ja t’ho pagaré.

Ell no en va fer cas, i el va tancar a la presó

fins que li pagués el deute.

 

El altres col·legues, en veure-ho,

se n’entristiren molt

i anaren a informar el rei de tot el que havia passat.

El rei el cridà i li digué:

Que n’ets de mal home!

Quan tu em vas suplicar,

et vaig perdonar tot aquell deute.

¿No t’havies de compadir del teu col·lega,

com jo m’havia compadit de tu?

 

Llavors el rei el posà en mans dels botxins

perquè el torturessin fins que pagués tot el deute.

Això farà amb vosaltres el meu Pare celestial

si cadascú no perdona de tot cor el seu germà”.

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
He de reconèixer que la teva capacitat de sorprendre'm no té límit. Quan tinc la impressió que començo a entendre't, em surts amb un estirabot com aquest d'avui. Tu, quan parles de Déu li dius papa: una expressió que posa de relleu una relació paterno-filial tendra i amorosa. Però en el relat d'avui, tot i continuar parlant del teu papa, el compares a un individu dur i cruel.
Em pensava que això de la duresa i la crueltat quedava exclòs  quan parlem de Déu...

Fid'ho
¿Tu que, com a pare, estimes els teus fills més que a tu mateix, no has estat alguna vegada molt dur amb ells?
Hi ha una duresa que neix d'un cor dur; però hi ha una "duresa" que neix per impuls de l'amor.

Evy
Accepto que, a vegades, he hagut de ser molt dur amb els meus fills. A vegades he estat tan dur que no hauria tolerat que ningú altre (ni la meva dona!) fos tan dur amb ells. Però ho feia pel seu bé. I t'he de dir que, en aquells moments, patia més jo que ells.

Fid'ho
¿I tu creus que, ni que sigui amb duresa i crueltat, el meu Pare deixarà de fer tot el que calgui per encaminar els seus fills?!

Evy
¿Vols dir que les amenaces del teu Pare envers els qui no perdonen, són només amenaces per fer por, perquè es corregeixin?

Fid'ho
No, Evy, no. El meu Pare no juga a fer por.
Les amenaces són ben reals. Déu és Amor; i els humans només podem viure en l'Amor. Qui surt de l'àmbit de l'Amor, queda fora de l'àmbit de la Vida. La desgràcia dels "que no perdonen" no ve d'un càstig de Déu sinó que és el resultat de la seva pròpia crueltat.
Els humans, o gaudim de la Vida en la germanor, o patim la Vida en la frustració. No tenim alternativa.

Evy
¿Tan decisiu és perdonar els deutes dels companys?

Fid'ho
Entre germans no hi ha "deutes". Tots hem rebut gratuïtament l'herència de la Vida i, amb ella, totes les coses. En realitat, entre els humans no hi ha res a "perdonar" perquè no hi ha ni teu ni meu. El que té cadascú és perquè aprengui a compartir. Qui pensi que un seu germà li deu alguna cosa, ofèn el Pare que ha distribuït diferentment els seus bens precisament perquè aprenguem a compartir.

Evy
Això es presta a molts abusos! Estaria molt bé si tothom visqués la germanor. Però hi ha individus desaprensius...

Fid'ho
Per això la Vida humana té forma d’Història: un temps llarg per aprendre a compartir.

Evy
¿I què passa, si algú no n'aprèn?

Fid'ho
Estimat, Evy: jo sóc el fill de l'home. Em vaig realitzant gràcies als qui comparteixen; i serveixo d'horitzó als qui en van aprenent. L'alternativa de què tu parles queda fora de la meva experiència.

Evy
Però, en el relat que hem llegit, tu mateix parles de tortures per fer pagar el deute...

Fid'ho
¿Vols pitjor turment que viure en l'àmbit de l'Amor sense estimar? ¿T'imagines el “turment” que seria per a tu conviure amb la teva família si no els estimessis?

Diumenge 23. Any A.

 

EVANGELI. (Mateu 18,15-20).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

“Si el teu germà peca,

vés a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols.

Si te’n fa cas, t’hauràs guanyat el germà.

Si no te’n fa cas, crida’n un altre o dos més,

perquè la causa sigui judicada

per la paraula de dos o tres testimonis.

Si tampoc no feia cas d’ells,

parla’n a la comunitat reunida.

Si ni tan sols de la comunitat no volia fer cas,

considera’l com un pagà o un publicà.

Us ho dic amb tota veritat:

Tot allò que lligareu a la terra,

quedarà lligat al cel;

i tot allò que deslligareu a la terra,

quedarà deslligat al cel.

 

Us asseguro també que si dos de vosaltres

aquí a la terra s’avenen a demanar alguna cosa,

el meu Pare del cel els la concedirà,

perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom,

jo estic enmig d’ells”.

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
Això que dius sobre la correcció fraterna, m'agrada. Però el que dius sobre la pregària −perdona, Fid'ho− em sembla una bajanada. Perquè és impossible... Perquè, ni que volguessis, no podries complaure tothom, ja que la gent demanem coses contradictòries...
Imagina que la meva dona i jo ens posem d'acord per demanar de treure la rifa, i liquidar la hipoteca de la casa. Si això "funcionés", serien infinites les persones que demanarien el mateix, perquè tothom necessita diners! Però la rifa, si la treuen uns, no la treuen els altres! ¿A qui escoltaria, Déu?

Fid'ho
Tant de temps que ens tractem, i encara no em comprens, Evy!
No em facis dir el que no he dit. Entens malament la pregària. Imagines la pregària com si fos una qüestió de paraules. Déu no necessita les nostres paraules per saber el que volem...

Evy
Però és el que dius en l'evangeli que hem llegit!...  "Si dos s’avenen a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà".
Són paraules teves!  

Fid'ho
Ben cert: són paraules meves. Però són paraules dites als meus deixebles.

Evy
Bé... No sé si sóc molt deixeble teu... Però si et demanéssim treure la rifa, no ens ho podries concedir per molt deixebles que fóssim, perquè molts altres deixebles teus et demanarien el mateix... Són molts els qui es diuen "cristians"!

Fid'ho
Jo sóc el fill de l'home. "Deixebles meus" ho són tots els qui se senten humans i fan Humanitat, es diguin "cristians" o no. Quan dos o més deixebles s'avenen a demanar alguna cosa, significa que busquen ser més humans i més creadors d'Humanitat. I sempre són escoltats, perquè la seva pregària coincideix i concreta el Projecte-Home del meu Pare.

Evy
Fins i tot així, "per fer Humanitat" uns deixebles poden demanar coses molt diferents que uns altres deixebles...

Fid'ho
Això no és cap problema, perquè el Projecte-Home del meu Pare no és un projecte tancat. És un projecte obert, el resultat final del qual serà fruit de la resposta de tots i cada un dels humans. L'Home, al final, no serà un "producte" de l'acció creadora de Déu sinó un "fill" que s'ha anat fent a si mateix responent amb generositat al do de la vida que ha rebut. El Pare ens diu: Tot allò que lligareu a la terra, quedarà lligat al cel. És una manera ben clara d'indicar que assumeix la participació creadora dels Humans.

Evy
¿Ho dius seriosament això de que el Pare assumeix la participació creadora dels Humans? Això ens carrega de molta responsabilitat!
Si les coses són així, potser que ens ho prenguem més a la valenta això de fer Humanitat!!!

Diumenge 22 de durant l'any. Any A.

EVANGELI. (Mateu 16,21-27).

 

En aquell temps...

Jesús començà a deixar entendre als deixebles

que havia d’anar a Jerusalem,

que havia de patir molt de part dels notables,

els grans sacerdots i els mestres de la Llei,

i que havia de ser mort

i de ressuscitar el tercer dia.

 

Pere, pensant fer-li un favor,

es posà a renyar-lo:

“De cap manera, Senyor:

a vós això no us pot passar!”

Però Jesús es girà i li digué:

“Fuig d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure,

perquè no penses com Déu, sinó com els homes.

 

Llavors Jesús digué als deixebles:

“Si algú vol venir amb mi,

que es negui ell mateix,

que prengui la seva creu i m’acompanyi

Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà,

però el qui la perdi per mi, la retrobarà.

 

¿Què en trauria l’home

de guanyar tot el món si perdia la vida?

¿Què podria pagar l’home

per rescatar la seva vida?

Perquè el Fill de l’home ha de venir

en la glòria del seu Pare,

voltat dels seus àngels,

i ell pagarà cadascú segons les seves obres”.

 

Entrevista amb Fid'ho (Fill de l'home).

Evy
He de reconèixer que m'ha sorprès el "piropo" que li has etzibat al teu amic Pere. Jo imaginava que no s'ha d'insultar ningú...

Fid'ho
Li he dit "satanàs" no pas insultant-lo sinó corregint-lo. Satanàs significa el PODER que busquem per imposar el nostre “projecte d’Humanitat”, excloent els dels altres.
Segons el pla de Déu, TOTS els Humans som cridats a FER HUMANITAT, sense excloure ningú. Però sovint patim la temptació de voler imposar-nos.

Evy
Entre nosaltres és un insult, i dels grossos...

Fid'ho
Això va venir més tard.
Quan ho vaig dir a Pere, era un avís. Un avís seriós, perquè es tracta d'una temptació greu i difícil de detectar, sobretot en aquelles persones que poguessin pensar que, per ser "deixebles meus", els seus pensaments ja han de considerar-se "correctes".

Evy
Pere volia fer-te un favor. Va reconèixer que tu, fill de l'home, ets també fill de Déu. I, sobre aquest punt, li havies donat la raó! És lògic que pensés que, essent fill de Déu, ningú no t'havia de jutjar, condemnar i matar...

Fid'ho
No tan lògic, Evy. En mi, Pere acabava de reconèixer l'Home com a Messies i Fill de Déu. Jo ja li havia dit que aquest coneixement no venia pas d’ell mateix. Era una revelació del meu Pare.
¿Trobes lògic que després volgués corregir-me quan explicava la manera com em mostraria Messies i Fill de Déu?!

Evy
El que vas comunicar als deixebles era terrible, i fins i tot inimaginable tractant-se d'algú estimat per Déu...

Fid'ho
Per això els vaig advertir abans. Per això vaig corregir Pere.
És cert: el Calvari és terrible. Però encara és més terrible tot allò que provoca l'existència de milers i milions de Calvaris.
Tot passa quan hi ha humans que cauen en la temptació de considerar-se superiors als altres, i es fan jutges d’ells. Les meves terribles Passió i Mort comencen el dia en què un home va jutjar i condemnar un seu germà. I aquesta meva Passió i Mort continua, sempre cruel i injusta.

Evy
No m'explico com Déu −Pare bondadós, segons tu mateix− va poder creat una Humanitat tan cruel. En últim terme, és Ell el responsable de tanta crueltat!

Fid'ho
No, Evy.
Déu és el responsable de la llibertat humana.
És cert: podia fer-nos robots; robots "perfectes”, ben programats com el moviment de les estrelles. T'agradaria ser perfecte com un robot ben programat?
¿Si t'hagués estat possible, hauries volgut que els teus fills fossin "perfectes", programats perquè t'obeïssin i t'omplissin de petons sempre que et trobessin? ¿O els prefereixes tal com són, amb els seus defectes i rebequeries, però lliures?

Evy
Para, para! La idea d'homes-robot m'horroritza.
Ja ho vaig entenent: el "preu" de la bondat és la possibilitat de ser dolent. El "preu" de la llibertat és la possibilitat d'usar-la malament. El "preu" de l'amor és la possibilitat d'odiar.
Això em posa una nova pregunta angoixant: Els Humans, utilitzarem bé la nostra llibertat?

Fid'ho
No et posis tan transcendent, Evy!
Fes-te una pregunta més senzilla: Jo (és a dir: tu), utilitzo bé la meva llibertat? Així la resposta depèn bàsicament de tu.
I no deixis d'alegrar-te per tot l'amor “lliure” que ja has rebut i el que pots donar.